Austeritat expansiva

En el número 5 de la revista “La maleta de Port-Bou”, Antoni Castells publica un interesant article contra el concepte d’austeritat expansiva. El meu resum és el següent:

Hi ha tres corrents de Teoria econòmica sobre les polítiques possibles en moment de crisi:

-        La teoria keynesiana defensa que calen polítiques expansives de demanda en moments de contracció de l’activitat econòmica, quan hi han recursos (treball + capital) no utilitzats.

-        La Teoria dels mercats eficients considera que un increment del dèficit públic no anirà acompanyat d’un increment del consum privat, doncs els consumidors preveuen un increment futur dels impostos, precisament per eixugar el dèficit.

-        La Teoria de l’austeritat expansiva preveu que si la contenció de despesa pública és percebuda com a permanent, s’esperarà una disminució futura del nivell impositiu, el que portarà a un increment del consum i la inversió, i per tant al creixement econòmic. Reblant el clau, si la disminució de despesa pública es fa en època de crisi, augmenta la credibilitat de l’acció i l’efecte multiplicador de la contenció és encara major.

Durant la crisi actual, en el període inicial (2007-08) semblava que tornava l’enfoc keynesià, abandonat durant trenta anys de domini de la ideologia lliberal, però a partir de 2009 torna a imposar-se, especialment a la Unió Europea, l’enfoc de defensa de l’austeritat com única via cap el creixement. Això sí, s’ha donat una diferència de polítiques entre els Estats Units i la Unió Europea; en el primer cas la política monetària i fiscal ha estat orientada a un doble objectiu, el creixement econòmic i la reducció de l’atur, amb un èxit superior al de l’enfoc europeu reduït a la contenció del dèficit fiscal.

Castells detalla el funcionament, teòric i real, dels multiplicadors en un i altre cas, i els errors conceptuals dels treballs acadèmics que sustenten la contenció del dèficit. La conclusió es resumeix en una frase de Keynes: “el boom, i no la crisi, és el moment adequat per l’austeritat”; és a dir, les polítiques fiscals han d’actuar sempre de forma contra-cíclica.     

La base ideològica que sustenta l’èxit de la teoria de l’austeritat és el citat paradigma dominant, amb l’austeritat  com a posició ortodoxa. Si li afegim errors conceptuals i metodològics en la construcció dels models teòrics (l’exemple més famós és l’excel de Rogoff y Reinhart que “demostrava” la caiguda del creixement en un país quan el seu deute públic arribava al 90% del PIB) podem arribar a la conclusió de Castells: “detrás de la economía de la austeridad hay algo más que unes recetas determinadas de política económica: cuestiones de intereses y de índole moral, que tienen que ver con las creencias y con el peso de las ideas adquiridas”

Per últim Castells diu que la gran recessió actual ha de acabar amb el paradigma dominant, però fa l’advertiment que no hi ha prou amb l’esgotament d’un paradigma per que surti un de nou. Calen tres factors per que tinguem un nou marc teòric econòmic: una nova teoria que s’imposi acadèmicament a l’anterior, que demostri en la pràctica que és capaç de resoldre els problemes plantejats i per últim que sorgeixi un projecte polític que se’l faci seu i aconsegueixi la confiança de la societat.

De moment, el paradigma vigent fins ara ha fracassat, però encara no ha aparegut del nou que el substitueixi.