DEFINITIU: AQUEST JA NO ÉS EL MEU PAIS

No em refereixo en el titular a Catalunya, Espanya, Europa o al barri de la Sagrada Família; ho dic amb referència al diari El País. Acabo de llegir l’article publicat ahir en la seva pàgina principal d’opinió (“la cuarta”) escrit per Ignacio Gómez de Liaño amb el títol “Contra el veneno”.

Es un article amb les següents característiques:

Utilitza esbiaixada i parcialment (“torticeramente” en castellà), frases i conceptes d’autors de ciència política per utilitzar-los contra una ideologia o corrent de pensament com el del procés català. Utilitzant jo el títol d’un antic article de Manuel Vicent li demano a l’autor que “saque sus sucias manos de Hanna Arendt“.

Compara específicament el catalanisme amb el nazisme: “Si para el hitleriano el gegentypus era el “judío maléfico”, el nacionalista catalán endosa ese papel al “español”. No estem parlant d’un twit o d’un comentari a la xarxa; això ho publica el que es considera el diari de referència espanyol

Quan aprofita una cita de Sorokin, que va qualificar, com altres historiadors el segle XX com el més sanguinari de la història, i esmenta les causes segon ell de les matances, no parla de la lluita de classes, de l’enfrontament entre models socials, de les dictadures autocràtiques, ni del feixisme. Només esmenta el comunisme, el nacional-socialisme, el populisme, i el fonamentalisme islàmic (per cert, ¿en el segle XX?).

No fa ni el més mínim comentari sobre la dictadura més sanguinària, més opressora, més nacionalista i més llarga a Espanya durant aquest segle. El cop d’estat franquista, els morts a la guerra civil i la repressió posterior no formen part de la història del segle XX. No cita a Arendt (“El propósito de la educación totalitaria nunca ha sido infundir convicciones, sino destruir la capacidad para formar alguna”) per referir-se a la Formación del Espíritu Nacional que vam patir durant 40 anys, sinó a la suposada manipulació dels “17 sistemas de enseñanza pública y con ellos la base a otras tantas nacionalidades, que no son sino la pantalla protectora de las oligarquías regionales”. Per cert, A la república federal Alemanya, que cita com exemple el sr. Gómez, l’educació és competència dels Land.

És un article fins i tot anticonstitucional, doncs la seva tesi de fons és que no es pot permetre que hi hagin partits (ni persones suposo) que no tinguin com a ideologia de base el nacionalisme espanyol. “Cuando en un país o nación son legales partidos cuyo objetivo es la destrucción de ese país o nación, está claro que el Estado está mal constituido”. No ens havíem passat anys dient-nos des de l’estat que, sense violència, en la democràcia espanyola es podia parlar de tot i plantejar qualsevol idea política?

Defensa per tant la ilegalització de bona part del ventall polític, de partits i organitzacions que han mostrat sempre un respecte exquisit per la democràcia, que en bona part només estant demanant ara un referèndum amb totes les garanties, i desprès que guanyi qui guanyi. No defensa per cert la ilegalització dels partits i organitzacions falangistes, franquistes, filo-nazis. A Espanya, segons aquest senyor, es pot ser anti-demòcrata, però no catalanista.  

 Un article per tant, indigne del País i de qualsevol diari que defensi la democràcia; un article que l’hagessin publicat fa anys a El Alcazar

Quina pena de País!

JL Campa

LECTURES DEL CAP DE SETMANA

Sobre Catalunya i Espanya, José Antonio Zarzalejos –un dels comentaristes “de dretes” més reputats- diu en La Vanguardia en relació principal al PP: “Los partidos de ámbito estatal implantados en las comunidades autónomas –más aún en aquellas que la Constitución tiene definidas como nacionalidades– en vez de ser correas de transmisión de las consignas matritenses tienen que constituirse en nutrientes de una política de Estado que, siendo inclusiva, se resista a fórmulas estandarizadas. Una de las razones por las que España está lejos de ser un Estado federalizado consiste en la verticalidad de las relaciones entre el llamado centro y la llamada periferia, en tanto que en los estados federales la política es horizontal, colaborativa y coordinada con partidos que en los diversos territorios aportan valor añadido”

Ferran Requejo a l’ARA ens porta l’extracte de unes declaracions de Cánovas del Castillo, president del Govern d’Espanya l’any 1896, en una situació de risc d’independència de Cuba: “No quiero nada de conciliaciones, nada de medias tintas, ninguna transacción con los rebeldes [...] Mientras esté en este sillón, mientras tenga la honra de presidir el Consejo de ministros, mi política se resumirá así. Ninguna fanfarronada ni temeridad: calma y firmeza en el interior; en el exterior ninguna confesión, ningún paso atrás, ninguna debilidad frente a quienquiera que sea. La razón y el derecho están con nosotros, y tenemos la voluntad inquebrantable de hacerlos triunfar [...] He aquí mis pensamientos... y creo que el pueblo español no me perdonaría el que tuviera otros”. Res no ha canviat desprès de més de 100 anys, excepte potser que en Rajoy no fa referència a la razón sinó només al dret com a base de la seva posició.

També és interesant la cita que fa Manel Pérez a La Vanguardia de un text de Wolfgang Münchau en el Financial Times: “Como ocurre muy a menudo en la vida, la verdadera amenaza puede no venir de donde se espera, los mercados de deuda. Los principales protagonistas hoy no son los inversores internacionales, sino los electores insurrectos más inclinados a votar a una nueva generación de líderes y más inclinados a apoyar movimientos de independencia regional”. Afegeix després Manel Pérez: “La estrafalaria elección de uno de los arquitectos del escaqueo fiscal a gran escala, el ex primer ministro luxemburgués Jean-Claude Juncker, como presidente de la Comisión Europea supone avanzar más por el sendero equivocado. Es un nuevo ejemplo del comportamiento soberbio y autojustificativo de las élites, en este caso europeas, ajenas a las preocupaciones de sus ciudadanos más preocupados”. No és estrany que Podemos vagi guanyant intenció de vot de forma proporcionalment inversa als atacs que rep en la majoria de mitjans.

JLC

ELS PRECARIATS

En el número de novembre, la revista La maleta de Portbou inclou una entrevista amb Guy Standing, professor de la University of London. He fet el següent resum dels conceptes més destacats que aporta.

A la societat que es va formant en la nova societat global, hi ha una nova estructura de classes: La plutocràcia; elit molt petita, “abismalment poderosos”, amb ingressos multimilionaris. Alts directius i executius; col·lectius d’alt nivell de professionalització, amb accés a alts ingressos monetaris. Proletariat clàssic: en recessió, tant en nombre com en capacitat de poder influir. Precariat: és una nova infra-classe, amb les següents característiques:

-     El treball del precariat no implica estabilitat (ni en la feina ni en els ingressos), no és a temps complet, ni porta associat condicions de seguretat i condicions de treball. Es tradueix en una inestabilitat permanent de les persones.

-     Les relacions de distribució són diferents. No té accés a drets socials, ni conceptes com complements de pensions, vacances pagades i horaris limitats. Implica situacions d’incertesa associades a carregar amb deutes insostenibles

-     Relacions limitades amb l’Estat. Són “residents no-ciutadans”. No tenen assegurats drets socials, econòmics ni polítics. Els immigrants són el subgrup més afectat.

Estima és un sector creixent, que està arribant ja a ser el 50% de la població adulta, amb especial incidència en joves, dones i inmigrants.

L’aparició d’aquesta nova classe és un a de les conseqüències del triomf del model ideològic neoliberal de dretes. La liberalització econòmica a portat associada el “desmantellament deliberat i sistemàtic de les institucions de solidaritat social”. La flexibilitat es tradueix en fer retrocedir seguretats laborals.

Qualifica de “idiota” el creure encara en que el liberalisme ens portarà a una societat més sana i justa, on tothom es beneficiarà del creixement econòmic.

Constata que estem en una situació de canvi, on desapareixen les velles estructures i encara no funcionen les noves, i reivindica un dels valors de la revolució francesa: “la fraternitat”. Consistiria ara en la capacitat de desenvolupar els sentits de les identitats individuals i col·lectives, el ressorgiment d’associacions professionals, configurar un nou teixit ocupacional i en reestructurar noves formes d’acció col·lectiva

Fixa les seves esperances en l’aparició des dels joves d’una nova retòrica progressista, que “reclama la defensa de bens comuns i planteja recuperar l’espai públic social”. Cal restaurar el valor de la “empatia”, de posar-se en el lloc de l’altre; portarà al renaixement del sentit de comunitat i de la solidaritat.

RESULTATS DEL 9N

Cal tenir molta cautela en el moment de valorar els resultats de la jornada participativa del passat diumenge, donades les característiques especials de la jornada: una acció col·lectiva consistent en simular una votació (prohibida) amb registre dels votants en el moment de fer-ho. Un acte participatiu que sembla un referèndum però no ho és.

Per una banda es pot valorar com un gran èxit dels defensors de la independència de Catalunya i el seu dret a decidir. Van mobilitzar més de dos milions de persones (2.305.290)  per un acte que no tenia resultats concrets, que no era una votació clàssica, que no estava convocada per “l’autoritat competent”, que tenia pocs punts de votació, sobre el que planaven amenaces de no poder-se celebrar.

Recordem que l’Estatut de 2006 va rebre el vot afirmatiu de 1.882.650 votants, menys que els que ara han “votat” SI-SI; l’Estatut de 1979 va ser aprovat per 2.327.038, nombre molt semblant als participants en el 9N. També cal tenir en compte que era un vot no vinculant, el que fa que possiblement alguna part de l’electorat podria alterar el seu vot i la seva participació en cas de fer-se un referèndum oficial i vinculant.

Ha sigut una capacitat de mobilització molt important: el mateix fet a nivell de tota Espanya significaria haver congregat a quasi 15 milions. Recordem que en les últimes eleccions europees van votar en tot l’estat una mica menys de 16 milions. Per tant, atenció als que desacrediten el número de participants aconseguit, doncs també estarien desacreditant les eleccions europees, on més del 65% dels possibles votant, es van quedar a casa.

Significa un nombre creixent de gent mobilitzada per el dret a decidir / independència. El gràfic mostra l’evolució dels participants en els actes realitzats des de 2012, que de fet s’ha quadruplicat. Òbviament, les dades referides a les manifestacions són estimades, però la última és contada una a una i presentant el DNI.

  

Però és important també tenir en compte que sembla clar que el sector “indepe” es va mobilitzar de forma important, i que les persones més allunyades d’aquest posicionament polític ho van fer en molta menys mida.

He procedit a comparar, per comarques, les dades de participació en el 9N i les que va haver-hi en les últimes eleccions autonòmiques de l’any 2012, on va haver el percentatge de participació més alt (67,76%) de la història. Com el 9N no hi ha dades dels cens, he agafat el cens de les mateixes eleccions, tot i que el que hi hagués hagut el 9N hauria sigut més alt.

El diferencial de participació, és a dir la diferència entre l’abstenció el 2012 i la del 9N supera el 25% en 8 comarques:

 

El nombre de persones no participants en aquestes comarques, que representen el 62,5% de la població puja a un total de 2.082.898 persones, el que equival al 70,6% del total d’abstencionistes a Catalunya. Hi ha per tant una concentració de l’abstenció en les comarques més habitades, que alguns –crec que simplificant massa- defineixen com “cinturón rojo” o com “zonas castellano hablantes”. No tinc ara dades per comprovar si es corresponen amb les àrees on es dona la dita “abstenció diferencial” entre les eleccions legislatives i les autonòmiques.

No hi ha cap comarca on el diferencial d’abstenció sigui positiu. Les que tenen un diferencial menor al 10% són 8, i corresponen en bona part a la coneguda com Catalunya profunda:

 

 Sigui el que sigui, és evident l’existència d’una bossa important de gent que no ha participat el passat 9N i que potser, insisteixo en el potser, podrien representar un vot ocult contra la independència de Catalunya. Els partits i les organitzacions civils implicades en el procés tenen una feina a fer en aquestes comarques, per aconseguir una major implicació dels seus ciutadans

JL Campa

EL NOU 9N

Demà és finalment el 9N. Com podrem valorar els resultats? Per ajudar a valorar la participació, recordem unes dades:

Estimació manifestants 11S 2012:                           492.000

Estimació manifestants Via catalana 11S 2013:         1.000.000

Estimació manifestants V 11S 2014:                        1.500.000

Votants Eleccions autonòmiques 2012:                     3.668.310

Votants Eleccions generals 2011:                            3.516.310

Votants Eleccions europees 2014:                           2.532.629

Votants Referèndum Estatut 2010:                          2.618.078

Per tant, la participació esperada tindríem que situar-la entre el milió i mig que van formar la V, i els dos milions i mig que van participar en el referèndum sobre l’estatut i també en les eleccions europees, amb totes les condicions legals i legítimes que tenien aquest processos.

Una forquilla de participants entre 1,5 i 2,5 milions crec que seria un èxit, donades les condicions estranyes en les que es celebra l’acte i la inutilitat formal del mateix, tot i la seva evident càrrega política

Per sobre dels 2,5 milions seria un èxit increïble, i realment una senyal claríssima de que els catalans “se van”, com diria en Gabilondo

Per sota del milió i mig, es podria valorar com una certa punxada, al no haver pogut arribar al nivell de mobilització del 11S més exitós

De tota manera, des de l’estat la valoració ja està cantada: si hi ha poca participació “El globo separatista se desinfla, gracias a la postura firme del gobierno”; si és un gran èxit l’explicació que donaran seran del caire “Ellos se lo guisan y ellos se lo cuentan. Resultados sin credibilidad por falta de controles democràticos”

El que espero amb certa curiositat és el percentatge de participants que votin SI-NO.

JL Campa

Observacions

L’afer dels comptes d’en Trias només pot acabar de dues formes: 1) si és veritat que l’Alcalde no te comptes a Suïssa ni Andorra han de dimitir el Ministre de l’Interior i el Director del Mundo. 2) si es demostra que sí que en té de comptes a l’estranger, en Trias ha de dimitir immediatament i a més ha de quedar per la història com prototipus de mentider.

Si en Trias és innocent, cal pensar que les clavegueres de l’estat, personificades en el Ministeri de l’interior , han actuat  –amb la col·laboració de determinats  mitjans de comunicació- de forma indigna per un país que es diu democràtic. I no és la primera vegada: dies abans de les ultimes eleccions a Catalunya  van filtrar  -sense proves- que Mas tenia comptes a Suïssa.

Em pregunto fins a quin punt el tema del Trias, l’escàndol de l’operació Púnica, el de Bankia i d’altres, són independents del fet més escandalós i antidemocràtic que ha succeït a espanya des del 1978: el “tamayazo”. El 2003 a la Comunitat de Madrid, un cas de transfuguisme “induït” va tenir com a conseqüència que no pogués formar govern el partit que va guanyar les eleccions  (PSOE).  És a dir, es va aconseguir per mitjans estranys, amb la’companyament de molts mitjans de comunicació, i la passivitat de l’esquerra, anular i canviar els resultats d’unes eleccions. Com a resultat, va començar un període de 10 anys de majoria absoluta de l’Esperanza Aguirre, acompanyada dels Granados, González, etc.

Llegint el llibre Federalismo i Autonomia de l’únic professor que recordo de la facultat d’Econòmiques (José Antonio González Casanova), escrit el 1979,  veig que inclou el següents paràgrafs dins del resum de les tesis del llibre, y que són encara prou vàlids:

1)     España no ha logrado constituirse plenamente en estado nacional ... no ha sabido producir entre los españoles una conciencia nacional consciente y democrática

2)     El Estado español no ha podido ... asumir e integrar democráticamente la pluralidad de sociedades políticas menores  que ha pretendido regir con unas solas leyes. Pero la tradición democrática española siempre ha reivindicado la construcción de un Estado federal o federante

3)     Catalunya desde el siglo XIII se ha ido forjando como nación con vocación de estado y, a partir del XV, ha intervenido decisivamente en el proceso de construcción de un estado español  … la incapacidad de las oligarquías imperantes en el aparato del Estado español para hacer suyas las propuestas políticas de Catalunya

També he consultat aquests dies el llibre de Francesc Marc Alvaro, Ara sí que toca, en el capítol quart explica el paper de la família respecte al President Pujol, i tot el que ha sortit ara a la llum ja estava escrit l’any 2002. La pregunta que em faig és perquè no va tenir ressò en aquell moment. Per l’entorn del moment (dit també l’oasi català)? Per manca de confessió del propi Pujol, sense la que tot continuaria en el terreny del dubte? Per l’existència d’una corrupció creuada, amb molts partits implicats i por a les conseqüències? El fet és que, segons com s’explica la realitat, on s’explica, quan s’explica i qui ho fa, no arriba a sortir a la llum. 

JL Campa