Una mica tard,
però he tornat a avaluar quin nombre d’assistents va aplegar la manifestació
del passat dia 11. Com sempre en base a la superfície ocupada i l’estimació de
la densitat de persones per m2 en base a les fotografies i la pròpia
observació personal. Dons be, aquest any calculo que va haver uns 720.000
manifestants. Això significa augmentar significativament el nombre d’assistents
de l’any passat i tornar a quantitats mes semblants a les de 2015 i 2016
Cal repetir
(les vegades que sigui necessari) el caràcter absolutament pacífic, familiar i
fins i tot festiu de la concentració. Malgrat l’existència de presos i
exiliats, de impasse polític, d’amenaces de condemnes exemplars, i de
provocacions per ‘partides de la porra’, els concentrats van tenir una actitud
cívica i tranquil·la. Continua sent un fet inqüestionable que en els actes
sobiranistes no es produeix violència contra les persones o les coses.
En el que jo
vaig poder veure, el crit més unànime i repetit va ser ‘llibertat’. Em produeix
tristesa –ja em va passar l’11 de novembre de l’any passat- que en el meu país
es tingui que tornar a reivindicar un concepte tan bàsic com la llibertat, i
potser d’aquí uns mesos es tingui que cridar també per l’amnistia.
Aquest crit es
referia principalment a la llibertat dels presos i exiliats. En la meva opinió
va ser un error dels convocants fer la convocatòria de la manifestació ‘per la
república’ i no fer-ho per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.
L’èxit indiscutible de la convocatòria hauria pogut ser encara més gran.
Han estat
6 anys seguits de grans manifestacions cada 11 de setembre sense que l’estat
espanyol en el seu conjunt no hagi fet un altre cosa que ignorar el que
passava, sense actuar políticament. Aquest any ha estat, malgrat la situació
excepcional, la setena gran concentració; esperem poder veure un acció política
diferent per part del nou govern.
No soc optimista
No soc optimista
