Quasi un any ha passat per que torni a
manar el mateix, el que toca, “como Dios manda”, que diria en
Mariano. Triomf total del conservadorisme espanyol, del de dretes i del d’esquerres,
amb gran alegria del poders econòmics espanyols i europeus.
El govern durarà. Com deia en
Juliana, veurem fortes baralles de dia, i no veurem els pactes de nit, sobre
els temes rellevants, entre PP, C,s i PSOE. Te un mínim de dos anys per davant,
que es el que necessita el PSOE per a intentar aclarir-se, fer un nou congrés,
escollir nou candidat i fer la pre-campanya
Tristíssim paper del PSOE. Per acabar
abstenint-se, més li hagués valgut negociar un programa i govern de coalició, o
com a mínim posar preu polític a la seva abstenció. A més, ha donat una mostra de
manca de flexibilitat i de preocupant autoritarisme imposant una votació uniforme
de tots els seus diputats . Una abstenció tècnica dels mínims diputats
necessaris hagués tramés un missatge més oposat al PP i evitat la crisi amb el PSC
i els diputats díscols. Segueix vigent el lema d’Alfonso Guerra: “el
que se mueve no sale en la foto”
La dreta espanyola està representada
per un sol partit, per un partit catch-all, que recull tots els vots possibles
optimitzant el nombre d’escons. L’esquerra no fa el mateix, divideix els seus
vots entre dos grans forces (PSOE y Podemos) i l’abstenció desencantada.
L’esquerra (la vella i la nova) ha
de refer el seu posicionament ideològic i trobar propostes polítiques realistes
que engresquin als seus electors. Ahir Chomsky referint-se a les eleccions
americanes va dir que Trump deia el que volen sentir els seus, mentre Hillary només
el critica personalment. Apliquem-nos el
compte i reconeguem que Rajoy diu el que els seus elector volen sentir; en
canvi les esquerres no estan sent capaços d’articular un discurs atraient pel
conjunt d’electors que l’havien votat durant anys. Correm el risc de caure en
un populisme erm, que no pot atraure al nombre suficient de gent necessària per
guanyar a la dreta. Recordem que el PSOE
guanyava les eleccions fent una oferta d’ampli espectre i oferint capacitat de
gestió i de governabilitat.
En relació a Catalunya les coses
sembla seguiran igual, amb potser alguna
concessió en matèria de finançament, però sota l’imperi de la llei. Estem abocats
a l’enfrontament i la insubmissió. Ambdues coses les hauran de començar a fer els
polítics, que han d’estar disposats a entrar a la presó. Quan això passi, el
procés començarà a anar en serio.
JLC
PS: Bona entrevista avui a Miquel Iceta a La Vanguardia.
