L’1 d’octubre està previst la celebració d’un referèndum, no pactat amb
l’Estat, per a preguntar als catalans si volen constituir-se en una nova
República independent d’Espanya. Els contraris a la independència critiquen que
entre les condicions pel referèndum, no s’estableixi un llindar mínim de
participació per poder donar per bons els resultats.
Més enllà de la legalitat, l’important és establir quines condicions de
votació donarien legitimitat als resultats del l’1-O. Cal no oblidar que per
ser independent, no cal només declarar-te independent, cal també que els altres
països et reconeguin com a tal. Per que això passi, la composició parlamentària
actual, amb una minsa majoria independentista per un sol diputat, és un punt de
partida dèbil. Només uns resultats claríssims el 1-O podrien afavorir el reconeixement
com a nou país
Quina hauria de ser la participació l’1-O?
Les ultimes manifestacions publiques d’alguns indepes semblen apostar per una majoria de vots afirmatius,
independentment de la participació. Duent-ho a l’absurd: si votessin 100.000
persones i guanyés el SI, ja es podria declarar la independència.
A Kosovo i Macedònia, països sense tradició democràtica i en condicions
socials i polítiques molt especials, unes regles internacionals van establir
uns llindars de participació i de vots afirmatius per a reconèixer la voluntat
popular d’independència.
Es inqüestionable que en plebiscits i eleccions democràtiques normals s’ha
d’interpretar que la gent que s’absté ho fa per passivitat o indiferència, i
que per tants està disposada a acceptar els resultats dels que sí van a votar.
És també previsible que en el cas del 1-O els sectors contraris a la
independència es posicionaran no només per votar NO, sinó per no anar a votar, intentant
sumar d’aquesta forma l’abstenció al NO. De fet les interpretacions unionistes
del 9N ja van sumar l’abstenció al NO.
El règim constitucional espanyol no demana un percentatge de participació
per a donar per vàlid els resultats d’un referèndum. En la tabla següent es
mostren els resultats dels referèndums fets a Espanya des del 78:
Es pot observar que només el referèndum constitucional del 78, els dels
primers Estatuts Basc i Català, i el que reclamava autonomia per Andalusia, van
arribar a ser aprovats per una majoria del cens electoral. A partir de 1980 cap
Referèndum a Espanya ha aconseguit un nombre de SI’s superior al 50% del cens i
els 4 últims van tenir una participació de menys del 50% del cens. Es
remarcable que l’Estatut gallec va tenir un % de participació de només el 28,3%
Ningú ha tret legitimitat a tots aquest resultats que no arriben a aplegar
ni tant sols al 50% de votants. Perquè? Doncs per que es suposa que en aquests
casos l’abstenció és indiferència i no oposició a la qüestió plantejada, cosa
que no passarà ara l’1-O, en que tota l’abstenció serà considerada pels no
independentistes com oposició a la independència.
Per tant el més important no és la participació.
La gran pregunta a fer-se prèviament al referèndum:
La pregunta és: Quins serien uns resultats raonables per poder interpretar sense dubtes que
existeix una majoria partidària de la independència de Catalunya?
Per evitar l’apropiació de l’abstenció pels contraris al referèndum, i per
poder legitimar els resultats, en la meva opinió és necessari establir quin és
el llindar de vots afirmatius que permetria afirmar que la opció per la
independència ha obtingut la majoria simple com en qualsevol referèndum.
En primer lloc, es pot definir, en base la història recent de les consultes
celebrades al país des del restabliment de la democràcia quina és l’abstenció
tècnica. Veient els resultats dels referèndums fets a Catalunya podem establir que l’abstenció en
els referèndums està a Catalunya en l’entorn del 40%:
Amb aquesta base de partida Hi han dos escenari possibles: un de mínims,
basat en aquesta abstenció tècnica històrica, i un altre –més exigent- que
prendria l’abstenció mínima que ha estat del 32,1% l’any 78. Amb aquestes dues
dades podem calcular quins serien els vots necessaris per aconseguir una
majoria favorable a la independència, amb el cens de 2015.
El quadre següent ens mostra, en els dos escenaris proposats, el nombre de
votants actius esperats –en circumstàncies “normals”- i calculant després la
mitat més 1, quin seria el nombre de SI,s necessaris per a guanyar per majoria
simple un referèndum on –en el límit- tots el votants dels NO s’abstinguessin
de participar:
Es pot afirmar doncs que si el referèndum aconsegueix sobre els 1,65
milions de vots, es podria considerar que els vots favorables a independència
són majoria, facin el que facin les contraris a la independència. Com a
referència de magnitud, aquest nombre de SI,s a obtenir està per sota del
nombre de SI-SI,s obtinguts el 9N (1,86 Milions).
Quan s’aplica la mateixa abstenció tècnica que va haver en el referèndum
constitucional –que va ser la mínima històrica de la Espanya Constitucional- el
nombre de vots per aconseguir aquesta majoria absoluta estaria molt
lleugerament per sobre dels vots obtinguts el 9N: 1,87 milions.
La resposta a la pregunta plantejada
Aconseguir un nombre de vots favorables a la independència que signifiqui repetir
o superar el nombre de vots SI-SI obtinguts el 9N (1,87 milions) legitimaria la
existència d’una no qüestionable majoria simple de ciutadans amb voluntat
d’aconseguir la independència de Catalunya. Legitimaria en conseqüència la
necessitat d’obrir un període de negociacions amb l’Estat Espanyol per resoldre
el problema (com estava previst que passés en Quebec i Escòcia si haguessin
guanyat el seus referèndums)
Dit de forma negativa; Un resultat de vots a favor de la independència per
sota de 1,65 milions no podria interpretar-se en cap cas com una posició
majoritària favorable a una Catalunya independent; encara que guanyés per
golejada als vots emesos en forma de NO.
Calen doncs un mínim de 1,65 milions de vots afirmatius, que si fossin 1,87
milions seria un resultat sense discussió.
JLC
