El 23 de gener de 2013, el Parlament de
Catalunya va aprovar una resolució a favor del dret a decidir que va tenir el
recolzament del 63% dels Diputats, al que es podria afegir un 4% corresponents
als crítics del PSC que no van votar en cap sentit. Després de les eleccions
del 27S els partidaris de la independència son el 53% dels diputats, els del
dret a decidir un 8% i els dependentistes un 39%. S’ha passat d’un 67% de partidaris
com a mínim del dret a decidir a un 61%; en aquest sentit s’ha perdut força.
Abans hi havia la majoria necessària per endegar una reforma estatutària i ara
no hi hauria suficient.
El 9N de l’any 2014 es va fer l’acció
participativa en forma de referèndum sobre la independència de Catalunya. Els
resultats del 9N van donar que el 91% dels que van participar ho van fer en un
sentit favorable al reconeixement de Catalunya com Estat, i el 81% com estat
independent. Un altre forma de mirar els resultats és que va participar “només”
el 43% del cens electoral i per tant hi havia una bona part del cos electoral
que no havia participat. Era de suposar que hi havia un vot ocult, que se’l
volien apropiar –sense dades- tots els partits.
Un cop fetes les eleccions del 27de
setembre del 2015, amb una participació històrica del 75%, els partidaris de la
independència han significat el 48% dels votants, els de Catalunya com Estat no
independent el 9% i els contraris al reconeixement de Catalunya com a subjecte
polític han recollit el 39% dels vots. Però en nombre de votants, del 9N al 27S
l’independentisme ha crescut un 6%, els sobiranistes no independentistes un 58%
i els dependentistes un 1435%.
Fins el 9N el moviment sobiranista, en base
a ser transversal, inclusiu, democràtic, pacífic, tranquil, i a demanar
principalment poder votar el seu destí, ha comés una sèrie d’errors que li
estan restant força i capacitat d’aconseguir els objectius inicials:
- Lectura equivocada
dels resultats del 9N. Els més abrandats van creure que la victòria en un
referèndum era possible. En realitat van estar mes encertats els que van dir
que hi havia molt vot ocult no favorable a la independència.
- Abandonar la
reclamació del dret a decidir i enfocar-se només en la independència. Significa
escollir la puresa sobre l’amplitud; avançar en base al més convençuts,
renunciant a ampliar a noves capes socials. A més és no saber llegir les dades:
en la segona onada 2015 del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat,
“només” un 37,6% dels catalans es mostren partidaris de la independència; són
molts, són més que mai, són més dels que es podia pensar fa 5 o 10 anys, però
estan lluny de ser la majoria.
- Deixar-se portar
per la pressa. Identificar que hi havia una finestra d’oportunitat que no es
podia deixar passar: o ara o mai, la tenim a tocar, que la prudència no ens
faci traidors. I el projecte d’independència és més comparable a fer un cim de
8.000 que no pas a fer un kilòmetre vertical.
- Convocar eleccions
a Catalunya abans de les espanyoles. Una vegada més la pressa, basada suposo en
la suposició de poder guanyar-les com a “eleccions plebiscitàries”. La situació
actual sembla afavorir una possible victòria del Partit Popular en el conjunt
de l’estat.
- Optar per una
candidatura independentista unitària, que no ho era en la realitat, quan
s’hagués pogut optar per incloure un punt comú sobiranista en diferents
candidatures. (veure article 6/10/14) A més, aquesta candidatura unitària es
desfà en les properes eleccions al Parlament espanyol. ¿Què hi havia de bo en
presentar-se junts que ara ja és dolent?
- Nova lectura
equivocada d’uns resultats electorals. El 19S el moviment independentista no va
guanyar el plebiscit en vots; i en escons no va aconseguir el nombre suficient
per fer una reforma estatutària. Calia haver adequar el ritme i els propers
objectius a la realitat, no als desitjos.
- Malgrat l’anterior,
s’aprova una Declaració de desconnexió amb Espanya, basada en dades errònies
(la lectura dels resultats com victòria de l’independentisme), amb una frase
molt desafortunada (“El Parlament de Catalunya insta el futur govern a complir
exclusivament les normes o els mandats emanats d'aquesta cambra”) que sembla
aïllar a Catalunya de l’ordre mundial, i fer-la de forma prèvia a la formació
del Govern, que està costant deu i ajuda. Què diferent hagués sigut una
declaració de voluntat de continuar reclamant un referèndum formal i demanant
al món poder exercir aquest dret democràtic!.
- Oblidar que com ja fa
anys diu Ferran Requejo -gens sospitós d’espanyolisme- ets independent no quan
et declares com a tal, sinó quan els altres et reconeixen com independent. I no
es pot anar reclamant la independència quan no tens ni la mitat dels vots
favorables. Hem de tenir en compte que un referent internacional i acadèmic com
és la Llei de Claredat del Canadà parla de la necessitat d’obtenir una majoria
clara a una pregunta concreta y clara en un referèndum específic ... per poder
iniciar un procés de negociació amb l’estat del que et vols separar.
- Voler ser un nou
Estat d’Europa és un repte molt difícil. S’enfronta a l’estatus-quo europeu i
internacional, molt resistent als canvis. Aconseguir complicitats, “vendre” el
nou producte, establir lligams per sobre dels existents, no és una tasca fàcil.
I has de fer-ho de forma constant, pacient, carregat de raons que l’altre et
pugui entendre i avalar. I fer-ho sense errors. En aquest context, he trobat
sempre a faltar en les manifestacions dels últims anys la presència de la
bandera europea de forma massiva al costat de la catalana i l’estelada: el President
Mas, quan fa discurs institucional ho fa només amb la bandera catalana i al Saló
de Plens del Parlament estan les banderes catalana i espanyola, però no la
europea.
En resum, hi ha dos
grans errors de fons. El primer no reconèixer be la situació del país, el que
porta a confondre desitjos amb realitats, a prendre l’opinió d’una part com la
del tot, i que duu a cometre errors en les accions polítiques. El segon és la
pressa, la urgència, la manca de tempo polític ocasionat crec per un altre
error de percepció: confondre la capacitat de marcar l’agenda política a
Catalunya que ha tingut i té el moviment sobiranista, amb la força i penetració
del desig independentista en el conjunt del poble català.
El que més cal per
guanyar la independència és eixamplar el nombre de persones favorables i
disposades a votar per ella en el moment definitiu, que ha de venir del
reconeixement del dret a decidir. I això requereix d’una tasca feixuga, lenta i
constant en terrenys desfavorables inicialment; el que es diu “picar molta
pedra”
El que no cal són
accions mal mesurades i errònies. Un fracàs del moviment pot afavorir una forta
reacció involutiva a Espanya respecte a l’autonomisme i la plurinacionalitat.
JL Campa
