La monarquia espanyola és legalment -segons el article
1.3. de la Constitució- ‘la forma política del Estado español’, en la
seva variant de ‘Monarquía parlamentaria’. La seva funció (article 56
C.E.) és simbòlica de la unitat del país, d’arbitratge i moderació sobre les
institucions i representativa en les relacions internacionals
La monarquia restaurada el 1975 en la persona de Juan
Carlos, te en el seu origen una triple font legal: la primera és haver estat
designat pel dictador Franco com a successor seu; la segona és la dinastia Borbònica, pel fet se ser net
de l’últim monarca regnant; la tercera és la confirmació per la Constitució del
78, donat que el pacte constitucional no va gosar qüestionar la restauració
decidida pel règim anterior, encara que sí va limitar els seus poders
encabint-la en un règim liberal-democràtic.
Des de 1979 fins finals dels 90, la monarquia encapçalada
per Juan Carlos semblava funcionar. Tot i que ara es qüestioni la seva
actuació, la realitat va ser que després de l’intent de cop d’estat del 23F, el
rei va aconseguir una amplia legitimació d’exercici, que al llarg del nou segle
va anar perdent per la successiva aparició de notícies sobre activitats no
adequades del propi rei i del seu entorn familiar
Com a conseqüència d’aquest deteriorament en la seva
legitimitat d’exercici, el 2014 en Juan Carlos va abdicar, i el seu fill Felipe
va passar a ser el nou monarca constitucional d’Espanya, en base ja només als
preceptes constitucionals inclosos en el Títol II. Conserva la legitimitat
legal que li atorgava el regim constitucional i democràtic.
Quasi 6 anys després, fa pocs dies, mentre feia un
discurs al país, es va produir una cassolada de desaprovació que els mitjans de
comunicació han coincidit en valorar com important i general. Tot i que no es
tenen dades mínimament objectives del nivell d’acord o desacord de l’opinió
pública amb la monarquia (el CIS va deixar d’incloure preguntes sobre aquest
tema en els seus baròmetres periòdics), sembla s’està produint un progressiu
deteriorament de la legitimitat per exercici del rei Felip, i per tant de la
institució monàrquica.
Font : eldiario.es
Apuntem algunes possibles causes:
La única funció política que la Constitució atorga al
monarca -arbitratge i moderació- la va exercir l’octubre de 2017 amb el seu
discurs sobre el conflicte català, i no va optar per impulsar una solució
integradora, sinó que es va posicionar per l’Espanya una i uniforme.
La seva activitat oficial i els seus discursos traspuen
una flaire de valors i criteris castrenses, no havent trencat amb determinats
signes de preeminència militar no congruents amb els valors civils i
constitucionals. Un exemple: la persona que introdueix les audiències és encara
un militar
Malgrat casar-se amb una plebea, transmet un fort
conservadorisme i elitisme. Sembla formalment tibat i amb aparent manca
d’empatia: encara no ha visitat un hospital d’afectats pel virus, tot i ser el
Cap de les FFAA.
Manté relacions institucionals amb grups limitats, amb
preferència per militars i elits empresarials i funcionarials. Només cal donar
una ullada a les audiències reials dels últims dies (consulta feta el 20/3): 5
audiències a Militars, 6 a Empresaris, 2 a Cossos de funcionaris, 3 a entitats
civils que inclouen a Celíacs i la Grandeza de España, i per acabar una
audiència al ... Real Madrid!!!
L’últim discurs ha estat buit de contingut, sense un missatge
nou o diferent del que ja havia fet el govern; i per sobre de tot va callar
sobre la ‘deixa’ del seu pare. Possiblement no va fer esment al tema per que feia
un any que s’havia assabentat, sense actuar ni dir res. En les seves comunicacions, o està mal assessorat o
no sap escollir bons assessors; ni l’octubre del 2017, ni ara amb el virus i
l’herència.
Una monarquia només es legitima en democràcia pel seu
exercici, és a dir per la seva utilitat i pel seu rendiment pel conjunt de la
societat. Si no pot o no sap exercir les seves funcions simbòliques, integradores
i d’arbitratge, és una institució prescindible.
