En
un article d’ahir a El Periódico, a partir de la situació descrita en la novel·la
Patria de Fernando Aramburu (on es descriu un estat social d’opressió i por en el País Basc durant els anys d’actuació
armada d’ETA), s’intenta mostrar un paral·lelisme, incipient si més no, amb la Catalunya
actual.
La
tesis de l’article és que a la Catalunya actual hi han “autocensures i tendències al silenci ... inseguretat respecte a parlar
amb plena llibertat ... el discurs freqüentment canvia si a la conversa
iniciada s'hi afegeix una persona no amiga ... en la gent del carrer predomina
la cautela i no mullar-se”. Estaríem doncs en una situació de temor, por,
trencament social, pèrdua de qualitat democràtica, que hauria penetrat en la
societat catalana encara que hi ha “excepcions, però més aviat en un sol
sentit, perquè l'impuls sobiranista actua més desimbolt”. Per tant, els no independentistes
serien els atemorits.
És
més o menys la tesi que ja deia al 2014 el Ministre Fernández Diaz, segons el
mateix diari: ”algunas familias no se han reunido por Navidad como hacían habitualmente
porque el proceso catalán les ha dividido ... un pueblo dividido, fracturado
social y familiarmente”. No podem oblidar tampoc la frase, pensament o
instrucció d’Aznar, dita el 2015: “Catalunya "se está desgarrando cada día un poco más”.
No
he aconseguit accedir a cap estudi mínimament científic que avaluï si s’està
produint aquest trencament, si està augmentant la por, si els catalans senten
que estan perdent llibertat. No conec si existeix cap “índex” que permeti assegurar
si puja o baixa el mesurador sobre si “el
procés és un tema absent en tot allò que se sent dir en veu alta en el
transport públic, els bars o davant dels taulells de les botigues” com
afirma l’article.
El
que crec es que el fet de no parlar de segons quins temes públicament, sense
conèixer els interlocutors, és una situació recorrent amb anterioritat al
procés, i que també es dona fora de Catalunya. De fet ha existit una regla no escrita que deia que no era de bona
educació treure en una reunió els temes de religió i política; i a vegades ni
tant sols el futbol.
En
aquest país nostre hem passat anys que no podies dir en qualsevol lloc i davant
de qualsevol la teva opinió sobre determinades patums (Pujol i Núñez per
exemple) sense ser acusat de anti-català o anti-barcelonista. En determinats
ambients de feina no podies expressar les teves idees sense por a patir conseqüències
de diferent grau. I les clàssiques discussions entre “cunyats” al Nadal han
estat tema d’inspiració pel Forges tota la vida, i es donen també als Estats Units
per “Thanksgiving” com mostren moltes pel·lícules. I això no implica que hi
hagin fractures socials en el sentit de por instal·lada en les persones i
limitacions a la llibertat d’expressió. Per que això sigui veritat necessites
el component de la violència política, que a Catalunya i a Espanya no es donen
en l’actualitat
Les
societats sempre han tingut clivelles socials dins seu, i la espanyola i la
catalana no són una excepció. Abans de la guerra civil hi havia dos molt marcades:
clericalisme / anticlericalisme y monarquia / república. Des del 1978 la més clàssica
i analitzada és la política entre esquerra i dreta, però una de les
característiques diferencials de Catalunya és que aquí hi ha una altre, la
nacional entre España y Catalunya. Ara es comença a identificar en el conjunt d’Espanya
el naixement d’una clivella política amb base generacional: joves i grans. I que
existeixen diferències de posicionament polític ni implica fractura social si hi
han institucions democràtiques per vehicular la confrontació política.
Estem
davant de la lluita per dominar el relat, per imposar l’explicació del que està
passant, en base al supòsit que qui domina el discurs, aconsegueix que la societat se’l cregui, obtindrà
l’hegemonia política. I fa temps que s’està intentant introduir una imatge de
fractura social dins de Catalunya que no respon a la realitat, a l’igual que
tampoc crec que sigui realitat la imatge d’una Espanya anti catalana.
Com
Espanya, Catalunya té problemes, molts problemes a resoldre. Hi ha moltes
maneres d’enfocar com solucionar-los. El debat democràtic, participatiu i inclusiu
ha de ser la via per aconseguir-ho. La llibertat d’expressió cal defensar-la i
ampliar-la. Les Institucions democràtiques han de ser el marc de confrontació
política. En un marc com el descrit les diferències d’opinió no impliquen
fractures socials.
Ah!
I per fractures socials a Catalunya recordem que el Montsià te una renda
familiar disponible de 11.200€ mentre que el Barcelonès la té de 18.100€. I
dins de Barcelona a Sarrià és de 35.625€ i a Nou Barris de 10.378€
JLC
