En mig d’un Orient mitjà ple de conflictes
i guerres, el petroli va a menys de 30$ el barril; les borses del món es mouen a
la baixa perquè “anticipen” futurs problemes; els interessos dels dipòsits bancaris
estan en negatiu, és a dir has de pagar per deixar diners al banc!; a la zona
euro l’increment del deute públic arriba fins als 28.000€ per càpita i l’evasió
fiscal està en l’entorn del 20% del PIB; les 80 persones més riques del món
tenen més que el 50% de la població mundial; els 5 youtubers més famosos
guanyen 35M d’euros a l’any mentre a Espanya el conjunt dels salaris només
representen el 46% del PIB i aviat poden ser superats pels beneficis i les
rendes de capital; el mercat de treball espanyol es mou en un 90% de contractes
temporals i ni així pot evitar un 20% d’atur.
Algú entén alguna cosa de què està passant?
Potser podríem veure què diuen els
economistes, però ens pot passar com al The Guardian que va preguntar a 9
economistes diferents si anàvem cap un altre crisi financera i va rebre 9
respostes diferents.
Tot plegat em fa tornar sobre el tema de
l’Economia com a Ciència i els economistes com a científics, i el seu rol en
les relacions socials i polítiques.
Els economistes tenint el pompós títol de “Licenciado en Ciencias
Económicas y Empresariales” i potser en una part concreta aquesta denominació
part rau del problema: en la paraula Ciència.
Però, és de veritat la economia una ciència?
La Gran Enciclopèdia Catalana defineix
Ciència com “Conjunt de coneixements, i
l’activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la
intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes
sobre una part de la realitat” i la Real Academia Española com a “Conjunto de conocimientos obtenidos mediante la observación y el
razonamiento, sistemáticamente estructurados y de los que se deducen
principios y leyes generales con capacidad predictiva y comprobables
experimentalmente”.
Si ens fixem en els dos subrallats, podem
posar molt en dubte la qualificació de l’Economia com a ciència. Es clar que pel
mateix raonament també podem dubtar del caràcter científic de totes les altres disciplines acadèmiques conegudes
com a Ciències Socials i que tenen com a base l ‘anàlisi del comportament humà;
Ciències Polítiques la primera de totes elles
Però el problema de l’Economia és que des
de la segona part mitat del segle passat, en base a la figura del homo economicus, que es suposa actua amb
criteris de rational choice en un
entorn de mercat eficient, s’han anat
elaborant models matemàtics cada vegada més complexes per intentar tenir capacitat
predictiva. Però les tres bases són falses: ni les persones tenen tota la
informació per escollir la millor decisió en cada moment, ni apliquen només
criteris de rendibilitat econòmica, ni existeix en la realitat el mercat
perfecte.
A més, des de 1968 és dona anualment el
conegut com a Premi Nobel d’Economia, la qual cosa posa aquesta activitat en un
pla d’igualtat amb les ciències predictives i comprovables: matemàtiques, física,
química. Timothy Garton deia en un article el passat dia 11: “Numerosos economistas
cayeron presa de lo que se ha denominado envidia de la física, por analogía con
la envidia del pene de Freud”
La realitat és que la Economia té altres característiques:
- La economia és una
qüestió política i ni és ni serà mai una ciència; no hi ha veritats objectives
que puguin ser establertes sense incorporar judicis polítics o ètics.
- Mai s’ha de donar
crèdit a cap economista que digui que els seus anàlisi són científics i no són
valoratius.
- La economia és molt
més que el mercat, que és només una de les formes d’organitzar l’activitat
econòmica. Hi ha altres àrees que formen part de l’economia: la producció, el
comerç, el benestar, l’estat, les persones.
(Aquestes 3 frases
anteriors són de Ha-joon Chang, professor d’Economia a Cambridge)
- La economia necessita
del pluralisme metodològic i de teories. Cal saber matemàtiques i estadística,
però també història, sociologia, política i psicologia per a analitzar la
realitat -que és complexa- en el seu context.
- El corrent dominant
del pensament econòmic està al servei del poder industrial i financer. Els governs
fan servir les teories que els interessen, presentant-les com les úniques
viables. És el que fa en Rajoy quan diu: “es lo que hay que hacer”. I les actuacions polítiques “correctes
econòmicament” són defensades per un ensordidor cor d’experts que no només
defensen l’ortodòxia, sinó que a més desqualifiquen les opcions o propostes alternatives,
amb la col·laboració del gruix dels mitjans de comunicació.
- Els models
econòmics són construïts en base a hipòtesis, i aquestes contenen sempre
criteris, prejudicis i valors, que fan que cap model sigui neutre, sinó que
tingui una càrrega ideològica endògena i/o interesada. Recordem com la pel·lícula
Inside Job mostrava les relacions entre els estudis acadèmics fets per
Universitats i les seves fonts de finançament.
- En l’actualitat l’entorn
d’opinió econòmica sembla tot orientat a justificar les necessitats dels
mercats financers i especulatius que signifiquen molts guanys per molt poques
persones.
- José Javier
Domínguez, de Economistas sin Fronteras, deia el passat dia 12: “la economía no es una
ciencia exacta. En economía, sumar uno más uno, no siempre es dos. La economía
es un discurso, es una manera de actuar, es la manera de defender el bien
común. El bien de los de arriba no mejora la situación de los de abajo, no
obstante, el bien de los de abajo sí mejora la situación de los de arriba.
Todos sabemos que el proceso económico es circular. Entonces, ¿por qué la
economía no puede ser una manera de apostar por el bien común y el éxito
comunitario?"
Per acabar amb el tema del que ha de ser un economista, transcriure part de la necrològica dedicada a Marshall per J.M. Keynes: “El economista debe poseer una rara combinación de dotes (…) Debe ser matemático, historiador, estadista y filósofo (en cierto grado). Debe comprender los símbolos y hablar con palabras corrientes. Debe contemplar lo particular en términos de lo general y tocar lo abstracto y lo concreto con el mismo vuelo de pensamiento. Debe estudiar el presente a la luz del pasado y con vistas al futuro. Ninguna parte de la naturaleza del hombre debe quedar por completo fuera de su consideración. Debe ser simultáneamente desinteresado y utilitario: tan fuera de la realidad y tan incorruptible como un artista, y sin embargo, en algunas ocasiones, tan cerca de la tierra como el político”.
Un altre dia potser parlaré de la Ciència Política
JL Campa
