Cèsar Rendueles aporta en un article en el número
16 de la revista La Maleta de Portbou, un seguit de suggeridores idees i
observacions sobre com funciona el sistema educatiu no universitari a Espenya.
Es tracta al meu parer de una visió diferent del discurs dominant en la
societat i en l’opinió publicada
Els
punts més rellevants són:
1.
Davant de
molts dels problemes actuals, la societat i la política donen com a quasi única
solució la formació. Això és una mena de “ideologia
formativa” que confia en la inversió en educació amb l’augment conseqüent
de la qualificació de les persones, com l’únic camí per aconseguir acabar –això
sí, a llarg termini- amb l’atur i aconseguir el desenvolupament de la societat.
La dreta neo-lliberal ens ven que la qualificació de la força de treball
resoldrà les fallades del mercat laboral, sense tenir en compte que l’oferta de
llocs de treball qualificats és molt petita en termes proporcionals al global
de la població. Bna part de l’esquerra també comparteix el discurs, sense
oferir alternatives elaborades.
Aquesta ideologia formativa “es básicamente un placebo discursivo, fruto de la impotencia política
que nos lleva a sublimar en la educación nuestras esperanzas fallidas de cambio
social” sense plantejar canvis
institucionals a nivell de mercat de treball, salut, família, cooperació, etc.
És a dir, és una manifestació més de l’entorn ideològic dominat per
l’individualisme, de forma que converteix la possible tasca col·lectiva de fer
aquests necessaris canvis socials, en responsabilitats individuals.
2.
El sistema
educatiu a Espanya té una anomalia en relació als altres països del nostre entorn: els concerts educatius. El
32% dels estudiants de primària i secundària estudien en centres privats
subvencionats amb fons públics.
Els beneficiaris
d’aquesta subvenció són principalment les famílies de classes mitjanes i altes,
precisament les que tenen major estatus i capital social, i les que tenen els
seus interessos sobrerrepresentats en les polítiques públiques, mitjans de
comunicació i partits
A més, aquests
centres tenen procediments de selecció no formals (quotes “voluntàries”,
activitats “complementàries”, prioritats selectives) que provoquen que la xarxa
pública recull al 85% dels immigrants.
Contra el que a
vegades es simplifica, no és només un problema de titularitat en la gestió, ni
molt menys de escola religiosa o laica. L’autor identifica un “elitisme progressista”, recolzat sovint
per l’esquerra, doncs l’ensenyament concertat inclou centres privats que són
refugi per a famílies laiques i progressistes que volen models alternatius a la
pública i amb capacitat d’intervenció en l’escola.
La conclusió és
que “en España la clase media real (no la aspiracional)
disfruta de los privilegios sociales de la educación privada a un coste muy
reducido”. A més aconsegueix un privilegi
molt més important qualitativament: la reproducció de les seves condicions i
estatus socioeconòmic.
3.
Els forts
atacs que ha sofert l’ensenyament públic per part de sectors ideològics liberals
o relacionats amb les escoles concertades ha provocat una reacció entre el
professorat públic que ha esdevingut en una dinàmica reactiva de tipus corporatiu.
Si afegim que la despesa en educació a passat de representar el 5,1% del PIB al
4,3%, els problemes en els processos de captació i avaluació, i les dificultats
en les relacions amb les famílies, un altre resultat és l’existència de una
manifesta desmotivació de una part del professorat. Es dona un encreuament
entre la manca de motivació, la no existència de carrera professional, el poc
reconeixement social i la dificultat per trobar formes d’avaluació
Sobre el tema de l’avaluació del professorat diu una frase punyent: “lo característico de la
docencia en la educación pública española no es tanto que los profesores lo
hagamos mal como que da igual que lo hagamos mal”, i posa com exemple que ell mateix mai ha
estat observat en la seva activitat docent per part de cap autoritat.
Crítica l’actitud de l’esquerra, que
malgrat la seva tradició pedagògica, ha fallat en l’elaboració d’un projecte
institucional d’escola pública alternatiu al model actual de caire
funcionarial: selecció, formació i avaluació; model de carrera i reciclatge;
formes de gestió i rendiment de comptes; formes cooperatives de relació amb les
families; formes d’acomiadament de professors desinteressats en l’ensenyament.
Conclou amb una frase que penso és d’aplicació a d‘altres àmbits de la
política: “El
auténtico lenguaje de la izquierda
política no es el de los derechos sino el de las obligaciones. Lo que nos
compromete con la emancipación son las responsabilidades compartidas que
estamos dispuestos a asumir colectivamente. Los derechos son más bien la base
desde la que desarrollar ese proyecto normativo”
