Les eleccions “plebiscitàries” del passat
octubre han mostrat que els ciutadans a Catalunya es divideixen en tres blocs:
1,95 M a favor de la independència, 1,6 M partidaris de la sobirania espanyola,
i 0,47 M que desitgen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític amb relacions
diferents amb l’estat espanyol.
Les dues opcions majoritàries són dos
posicions difícilment conjugables políticament: o guanya una o guanya l’altre. Per
aconseguir una solució win-win, haurien d’alterar el seus objectius –les dues- per
poder arribar a un punt d’equilibri intermig.
Les citades opcions majoritàries, responen
a més a grups socials que possiblement tenen marcs cognitius, emotius i
informatius diferents. Amb aquest entorn, si no es troba una solució política, es
corre el risc que es vagi formant una clivella interna dins de Catalunya. De
fet això és el que voldrien alguns responsables polítics que passés: Aznar
sense anar més lluny.
Davant d’aquest risc i han dues
alternatives. La primera és que alguns partits i organitzacions cíviques
impulsin un nou espai de trobada entremig, que pogués conjuminar el màxim
reconeixement polític de Catalunya amb la continuïtat dins d’un Estat espanyol
redefinit. Estic parlant de la tercera via, que ara ningú lidera de forma clara
i constant.
La segona és que cadascú dels dos “blocs”
identificats treballin per eixamplar les seves bases, de forma que puguin
aconseguir ampliar el número de votants, per que en un referèndum hi hagués una
majoria clara, amplia i convincent. Sembla que el món independentista és conscient
que per guanyar necessita introduir-se en els territoris i capes socials on ara
la seva presència és dèbil; no tinc tan clar que els partidaris de seguir dins
d’Espanya tingui un pla per a fer el mateix en els àmbits on són minoritaris.
Fent un plantejament positiu de la
política, per aconseguir que els ciutadans canviïn el sentit del seu vot, cal
fer-ho en base al raonament, la convicció, l’atracció, l’oferta, l’esperança i
la credibilitat. L’actitud contrària, en base a la negativitat, és utilitzar la
desqualificació, el cansament, la por, la força (encara que sigui la de la
llei).
En aquest sentit em vaig plantejar fa uns
dies si podria trobar 3 raons, només 3, que poguessin servir per argumentar
perquè val la pena la independència. Igualment en sentit contrari 3 raons per a
justificar que val la pena continuar a Espanya. No m’ha estat fàcil, doncs la
condició en ambdós casos era que fossin arguments positius i dirigits als
“bàndol” oposat, a convèncer als no convençuts de cada costat. Aquestes són les
raons trobades:
3 raons a favor de la independència de
Catalunya
-
Al desaparèixer el dèficit fiscal es tindran més recursos pels serveis públics:
educació, sanitat, infraestructures. El nivell de vida de la societat pot millorar
de forma perceptible.
-
Tenir representació directe davant de la Unió Europea. Dins del procés de
cessió de sobirania dels estats cap a Europa, és possible eliminar un
intermediari (Espanya) i asseure’s i negociar directament amb la resta de
països membres.
-
Fer un país nou. Construir una nova república, amb nova Constitució, endegant
una nova política inclusiva, en base a processos participatius.
Podria
afegir una quarta: poder deixar de tenir independentistes i passar a dinàmiques
polítiques d’un país normal.
3 raons a favor de
continuar a Espanya
- Continuar amb els
lligams històrics, familiars, emotius entre pobles que han estat units molts
anys. De fet una gran majoria de ciutadans catalans té, o ha tingut, familiars
en la resta d’Espanya
- El conjunt d’Espanya,
amb Catalunya inclosa, és més fort per a negociar dins la Unió Europea; per
tant és més factible tenir capacitat d’influència real si anem junts.
- Ha de ser més
fàcil, per ser menys trencador, un procés per aconseguir més autonomia dins
d’Espanya, que la independència d’Espanya.
Trobar aquestes
últimes tres raons m’ha resultat molt difícil, i a més, em surten immediatament
arguments per a replicar-les en base a l’experiència viscuda. El més fort és
que he provat a veure si trobava a Internet més arguments en positiu i no m’ha
estat possible. La petita recerca feta sobre el tema m’ha mostrat un cop més el
baix nivell argumentatiu del sector partidari de la continuïtat dins d’Espanya,
que es fonamenta en negativitats i pors, en conservadorisme i fins tot la força.
Per a mostra les 100 raons que donava l’ABC*, que són més arguments de propietat
o conquesta, i de por, que no pas de construcció democràtica d’un país inclusiu.
Si Espanya vol guanyar a llarg termini, ha de treballar molt la seva oferta i
les seves argumentacions; ara no en té.
JLC
