CATALUNYA
Any perdut degut a una lectura errònia dels
resultats del 9N de 2014 i també dels del 27S d’enguany: en el primer cas no es
va considerar l’abstenció del sector menys partidari de la independència de Catalunya
que va anar a votar en massa el 27S. En aquestes segones eleccions no es va aconseguir
–per molt poc- la majoria de vots a favor de la independència, però això s’ha
intentat obviar. Aquest anàlisi irreal dels resultats ha portat a l’error de la
declaració del Parlament i abandonar el dret
a decidir com un objectiu amb més ampli recolzament popular.
S’ha trencat el sistema de partits vigent
des del 1977: CiU no existeix; el PSC és irrellevant en la seva nova
configuració com a federació catalana d’un PSOE cada cop més centralista;
Iniciativa s’ha diluït dins dels comuns
i els podemites; el PP “ha aconseguit”
ser el partit menys votat a Catalunya. Estem en una fase de canvi no consolidat
on els nous partits que surten –curiosament cap du en les seves sigles el nom de
“partit”- són encara formacions en fase de recerca del seu espai electoral estable,
amb grans oscil·lacions en el nombre de vots en funció del tipus d’elecció. Caldrà
veure si és només una època de transició o ens quedem instal·lats en la
variabilitat, com una característica del que diuen “societats líquides”.
Continua i s’amplia la crisi institucional
i el canvi de valors polítics i socials. La corrupció (Pujol, Palau, Innova,
pròtesis falses, etc.), les retallades, la inoperància parlamentària i governamental
amb 3 eleccions en 5 anys (que poden arribar a ser 4 en 6), el ja citat canvi
en el sistema de partits, la pèrdua de pes dels sindicats com actors en el diàleg
social, fins i tot podríem esmentar la desaparició de les caixes d’estalvi, són
diferents aspectes de la citada crisi institucional.
Creure i defensar Catalunya com ideal d’un
país millor està més difícil que fa un any, al meu parer.
ESPANYA
També un any perdut.
Malgrat la celebració de eleccions municipals
i a Corts, i malgrat cert símptomes de possibles canvis, el tret més rellevant
de la situació a Espanya és la continuïtat i el conservadorisme. Potser estem en el final d’una època, però no es pot
encara intuir un canvi real en les formes d’actuació política i social a
Espanya
Molta gent dona per finalitzada l’època del
bipartidisme, i de fet la composició del nou congrés dels Diputats mostra 4
partits principals més uns quants petits, però hem de veure quin és el final de
les negociacions per a la investidura i formació del nou govern. Una de les possibilitats
més gran és una gran coalició -que pot adoptar diferents formes- entre els dos
grans partits, PP i PSOE, amb recolzament també de Ciudadanos. I això no
deixaria de ser una nova forma del bipartidisme de sempre, que si no funciona bé
seria un desastre en especial pel PSOE, però si arribés a consolidar-se i obtenir
una millora real de l’economia, podria reforçar el sistema de torns entre els
dos partits principals
La crisi institucional espanyola continua
molt viva al meu entendre. La monarquia, malgrat el canvi de rei, no està
exercint el seu principal rol constitucional d’arbitrar i moderar, o como a
mínim no és un àrbitre neutral. Hem tingut un govern durant quatre anys que no
ha complert el seu programa, no ha escoltat al poble espanyol i sí als poders financers,
s’ha comunicat per plasma, i no ha sigut capaç de donar cap proposta per
enfocar el tema de Catalunya mentre procedeix a una recentralització encoberta.
A més, ha manipulat i contaminat de forma partidista a altres institucions de l’estat,
en especial al Tribunal Constitucional, ha treballat de forma activa per
desacreditar i enfonsar els mitjans de comunicació públics (una de les millors
actuacions del govern de Zapatero). La corrupció continua sense aturador així
com les portes giratòries i la connivència entre els poders econòmics i el BOE:
exemple el cas Castor.
L’únic valor dominant i indiscutible que
uneix les institucions estatals i als partits principals és la sagrada unitat d’Espanya, entesa no sols
com unitat, sinó sobre tot com uniformitat. I el que és pitjor per l’any que
comença: quan es parla del nou President i del nou govern, la única “línea roja”
és precisament la unitat d’Espanya. No ho és ni el futur de les pensions, ni la
forma de pagar el deute extern, ni la millora de la sanitat pública, ni el
salari mínim, ni com fer una educació publica de qualitat. I tots aquests són
problemes greus que cal enfocar amb visió estratègica, però de forma immediata.
Pensar en Espanya com un Estat inclusiu, de
bon funcionament democràtic i respectuós amb les minories és més difícil que fa
un any
EUROPA
Aquest any ha sigut el de la por a Europa.
Por al terrorisme islamista, a l’allau d’immigrants i refugiats, a perdre
nivell de vida i seguretat, a les conseqüències –per a nosaltres- dels
múltiples conflictes que es donen al sud del mediterrani i a l’orient més
proper. Naturalment sense plantejar-nos les responsabilitats polítiques d’accions
que països europeus tenen en la situació actual d’ensulsiada de l’ordre post-imperialista
vigent des finals dels anys quaranta del segle passat.
Les reaccions davant dels moviments de
persones que fugen de conflictes armats i cerquen un refugi i una vida digna a
Europa ha vingut a posar més en crisi la idea d’una Europa defensora de la
llibertat, unida, oberta, democràtica, solidaria i equitativa. Aquest ideal d’Europa,
que va començar a diluir-se a principis de segle amb el fracàs en l’aprovació d’una
Constitució, ha quedat molt malferit amb la crisi econòmica i la imposició –per
part d’unes Institucions vistes com purament burocràtiques- de polítiques
restrictives que estan comportant l’afebliment de l’estat del benestar. Només
ha faltat la incapacitat per adoptar una política comú d’acceptació, repartiment
i inserció de les persones procedents del sud i de l’est que intenten entrar a
Europa. A més, aquesta incapacitat s’ha traduït en l’aixecament de murs i
tanques i en la possible reintroducció de fronteres internes per a les persones;
no per els capitals, clar.
La pèrdua de la idea d’Europa com ideal
polític és una de les pitjors notícies d’aquest 2015
MÓN
Continuen, o s’agreugen problemes
persistents: desigualtat en el repartiment de la riquesa i els recursos,
incapacitat per a definir accions efectives en relació al canvi climàtic, diferències
en el creixement econòmic segons les àrees geogràfiques -on destaca la
permanent marginalitat del continent africà-, consolidació de la separació
entre els valors vigents en els països musulmans i les societats dites
avançades,
Segueix doncs el domini del realisme i l’anarquia
en les relacions internacionals. El realisme entès com la prevalença dels
interessos per sobre dels valors, de l’enfrontament per sobre de la cooperació,
i l’anarquia entesa com l’absència d’un poder regulador i amb capacitat
coercitiva per sobre dels Estats.
També en aquest àmbit és evident l’increment
de la por al anomenat terrorisme islàmic; només cal llegir les noticies que
alertaven sobre els riscos d’atemptat en les celebracions de cap d’any. Això porta
al augment de la demanda de seguretat, que passa per sobre de la llibertat.
És el mon en que ens ha tocat viure, i no
ens podem anar a un altre.
FUTUR
No es tant qüestió de fer previsions, sinó
de pensar una mica en sobre quines bases es pot plantejar millorar la situació.
Crec que només es podrà fer en base a formes democràtiques, augmentat la
informació i la participació de la gent, recuperant el prestigi de lo “públic”
(institucions, banca, mitjans de comunicació, serveis bàsics, passant de l’individualisme
a la cooperació i del passotisme al compromís, analitzant de forma correcta la
realitat per poder trobar solucions.
Difícil, però no fer res és encara pitjor.
PS: no tot és negatiu. El Barça ha
aconseguit un any 2015 esplèndid. I a principis de gener passat semblava no difícil
sinó impossible aconseguir 5 títols.
Ànim i bon any a tothom
JL Campa
