En
base als resultats disponibles aquest mati a lavanguardia.com, podem observar
diferents aspectes de les eleccions d’ahir
Les
enquestes van advertir be de l’elevat percentatge de participació, que ha fregat
el 82% i de l’ascens de Ciudadanos que al final ha quedat primer en vots i en
escons. No han sigut capaços d’intuir que Junts per Catalunya superaria a ERC,
l’estancament del PSC, i les davallades de la CUP i el PP
En
el quadre anterior es pot veure l’evolució del nombre de vots rebuts per les
opcions que es van presentar ahir, al llarg de les quatre últimes eleccions autonòmiques.
Es clar el creixement constant d’ERC i C,s a mida que la participació ha anat
augmentant: ahir van votar 4,36 Milions i el 2010 van ser 3,15 M. S’observa que
aquest increment d’electors no ha beneficiat ni al PSC ni als Comuns.
De
fet, mostra una polarització entre les dos opcions extremes, els antics partits
del Junts pel Sí i C,s que ha actuat com un Junts pel No. La pèrdua de vot del
PP ha sigut per que hi hagut molt vot estratègic, per una opció menys
contaminada per la corrupció i el desgast del poder.
Junts per Catalunya ha aprofitat be l’efecte Puigdemont, la defensa del President destituït pel 155, però no tindria que oblidar que ha jugat amb l’avantatge de que ERC ha tingut al seu candidat empresonat sense poder actuar en campanya. Algunes imatges d’ahir, amb els de JxC cantant, rient i aplaudint, per haver quedat davant dels republicans se les haguessin pogut estalviar.
És
notòria la desfeta del PP que és el primer partit a Espanya però l’últim a
Catalunya, quasi residual. Hi ha una segona derivada d’aquest fet: la suma dels dos partits que
són la base del sistema bipartidista vigent a Espanya des del 1978, dona un
total de vots de quasi el 56% en el global espanyol, però només del 18% a Catalunya.
Aquesta dissociació de comportaments polítics pot ser o un problema permanent, o el preludi de canvis
importants en el mapa electoral espanyol.
En
aquest sentit no cal oblidar el gran suport que ha tingut C,s (amb Societat
Civil Catalana) per part dels mitjans de comunicació de la capital, així com el múscul financer
que tenen per propaganda i actes electorals. Estem davant d’un canvi de
preferències en les elits espanyoles.
I
en quan a l’independentisme? Veient els següents gràfics, es clar que ha
guanyat al bloc del 155.
Amb
l’increment de la participació, el bloc de les opcions independentistes ha
continuat augmentant els votants. Desmenteix aquest fet un dels mantres de l’unionisme,
que els independentistes estaven ja tots mobilitzats i que hi havia una minoria silenciosa
i silenciada. Amb un 82% de participació tenim una foto real del país, al menys
amb relació al tema independència si o no.
Però,
igual que el 2105, el independentisme no aconsegueix arribar al 50% dels vots. Esperem
que no repeteixi l’error en el anàlisi dels resultats, i sigui conscient que no
hi ha la majoria necessària ni en vots ni en escons per un projecte rupturista.
Els hi toca segur treballant per ampliar la base de gent partidària d’una
Catalunya independent.
Hi
ha un altre manera de llegir el quadre amb el % de vots: hi ha una continuïtat
més gran del que es diu entre els votants per blocs en l’eix nacional. Els ara
independentistes oscil·len entre el 45/50% des de 2010. Els dependentistes han
pujat 10 punts des d’un 35 al 45%, de forma correlacionada amb la baixada del
% de vot a d’altres partits, vots en blanc i nuls, que ha baixat del 15% a
menys del 5%. Podríem concloure que l’ascens de C,s és una recomposició dins
del vot unionista, al que s'afageix una part de votants que ara opten per les opcions més
decisives
Serà
difícil, molt difícil, tirar endavant la legislatura. Un candidat a President a
l’exili, parlamentaris a la presó, el poder judicial anunciant més encausats,
la Guardia Civil qualificant les manifestacions de les diades com a rebel·lió, Rajoy
repartint la seva culpa entre tots els militants del PP i sense donar senyals de
voler actuar políticament, només “el imperio de la Ley” i la possible re-aplicació del 155. Tot plegat no és l’entorn
més propici per a fer política
Fer
política al meu entendre passaria per oblidar grans objectius immediats,
esborrar línies vermelles i oferir a la ciutadania un pacte de gestió negociat, que vagi
del PSC a ERC. Si C,s oblidés la seva obsessió anticatalanista també podria
entrar, però no ho crec doncs està en el seu ADN des del naixement. El PSC i Comuns ho tindrien
dificil de gestionar amb els sues socis a Espanya, i JxC i ERC per explicar-ho
a les seves bases, algunes de les quals deien a Puigdemont traïdor no fa ni dos
mesos. Les alternatives són o inviables, o inestables, o conflictives.
Més
enllà del Parlament, els partits d’esquerra tenen també una feina a fer:
treballar per a revertir l’opció per C,s dels barris abans coneguts com a “cinturó
roig”, que votaven esquerres i ara han abandonat la preferència per l’eix social
i l’han canviada pel nacional. Si no ho aconsegueixen, potser es consolidarà un
fet que s’ha donat en altres països europeus, i en concret a França: els antics
comunistes ara són la principal font de votants del Front Nacional de Le Pen. Seria paradoxal que la dretització de les classes populars a Espanya comencés a Catalunya, que històricament ha estat sempre bressol de moviments per aconseguir avanços democràtics
