Per primer vegada des de 1952, l’índex de
preus al consum ha estat negatiu a finals de 2014. Alguns autors, economistes,
tertulians i opinadors, ja fa un temps que parlen del risc de deflació. En sé
ben poc del tema excepte que es el concepte contrari a la inflació i per tant deflació deu ser una baixada
generalitzada i constant dels preus dels bens i serveis.
El corrent principal de la xerrameca en
mitjans i xarxes identifica el fenomen com un risc molt seriós de continuïtat de
la crisi i el seu perllongament per molt anys. Jo estic més aviat d’acord amb
alguna opinió que valora que una deflació petita i continguda no ha d’afectar
de forma greu, a l’igual que una inflació menor al 2 o 3% és bona per l’economia
i una de dos dígits és perniciosa.
Ahir Cesar Molinas en El País deia que la
baixada de preus que es dona en una situació de deflació és l’efecte i no la
causa del problema de fons, que –opina ell- es deu a un component demogràfic de
les societats afectades (Japó, Alemanya, Part de la Unió Europea): l’envelliment
de la societat, de forma que hi ha més gent de molta edat amb diners que no
gent jove. Això provoca que el comportament majoritari sigui el ajornament de
les despeses i una gran taxa d’estalvi i menor de consum. De fet diu que una
societat està en deflació quan té una TDI (taxa de descompte intertemporal) propera
a cero o negativa, és a dir quan prioritza el futur sobre el present: ja
gastarem demà, ara estalviem.
Per a lluitar contra la deflació hi veu l’àmbit
demogràfic, i com no es moralment admissible moderar el creixement de l’esperança
de vida, la via seria l’incentivar la natalitat, que és una política sense
gaires possibilitats d’èxit. També hi ha l’àmbit fiscal, on proposa un impost
de successions molt fort al mateix temps que suavitzar les donacions en vida
per a facilitar les transferències cap a generacions mes joves que tenen més
disposició a prioritzat el present sobre el futur.
Els meus dubtes els tinc sobre el fet que l’envelliment
de la societat afecta també a les classes amb baixos ingressos, que no tenen
capacitat d’estalviar ni ajornar el consum dels excedents (per que no en
tenen). Aleshores, els orígens de la deflació estarien provocats només per les
classes mitges altes i altes, que són una part petita del conjunt. També és
veritat que està creixent la desigualtat i la concentració de la riquesa en
poca gent.
Un altre aspecte que no diu en Molinas és
que si el conjunt de la gent tingués assegurada la vellesa en relació a pensions,
sanitat i ajuts a la dependència, potser tindria més incentius a consumir i no
a estalviar.
Per acabar un fragment d’un article de
Miquel Puig sobre la deflació al diari ARA el passat dia 8:
Imagini’s
un país on en els últims 20 anys l’atur no hagués pujat mai del 5% i que gaudís
d’una de les rendes per càpita més altes i més ben distribuïdes del món. No és
un somni, és el Japó. Ara bé, al Japó els preus són ara una mica (un 0,3%) més
baixos que fa disset anys: està en deflació.
La
deflació no és cap problema per a la gent normal. Tampoc no és un problema per
a l’economia real: ningú no deixa de comprar res perquè cregui que el seu preu
no pujarà (o que baixarà mínimament). Tampoc no és un malson per als endeutats
(encara que una inflació vigorosa sí que és un somni per a ells; el problema és
que havíem conclòs que les inflacions vigoroses acaben sent un malson).
La
deflació només és un malson per als financers en general i per als especuladors
en particular. És per això que ara clamen perquè el BCE inundi Europa d’euros.
Això no tindria cap impacte sobre la gent normal (ja s’ha provat al Japó), però
segur que produiria bombolles financeres que aprofitarien els de sempre
En qualsevol cas idees interesants que van
mes enllà de l’explicació estàndard.
JL Campa
