Aquest
era el títol de l’assignatura més difícil que vaig tenir fent Ciències
Polítiques. Dificultat que li atribueixo pel fet de tenir més dubtes sobre el
tema a l’acabar-la que al començar, tot i ser una assignatura que es donava
l’últim trimestre del Grau, i on per tant ja disposava teòricament de més
recursos per l’anàlisi.
En
primer lloc, el concepte de ciutadania és molt antic en la ciència política: ja
era un element central en la Atenes clàssica, va agafar un caire alliberador
amb la revolució francesa, associada a la igualtat i el republicanisme, a la
superació de la condició de súbdits i a significar ser subjecte d’un drets
individuals. En el segle XX el fet de ser ciutadà va passar –en el món
occidental al menys- a portar associat també drets socials col·lectius: el que
anomenem estat del benestar.
En
qualsevol cas, cal tenir en compte que per definir la categoria de ciutadania,
necessites un estat i una nació, és un concepte associat a l’existència de
l’estat nació i per tant d’una frontera. És l’Estat el que atorga l’estatus de
ciutadà, i això ho fa en base a uns criteris o principis. Hi ha dos de bàsics:
el principi territorial (democràtic)i el d’herència (aristocràtic). Es fàcil
d’entendre la diferència si recordem que el fill d’un immigrant il·legal als Estats Units és ciutadà americà pel sol fet de néixer allà, fet que no és igual a Espanya; i que en canvi el fill d’un ciutadà espanyol té dret
a la nacionalitat espanyola independentment del lloc del mon on neixi.
La
teoria política reconeix diverses formes d’entendre el concepte, que són
combinables. La Lliberal, on ciutadania
es un conjunt de drets aplicant el principi d’igualtat. És un estatus que el
tens de forma passiva, pel fet de néixer en un determinat lloc. La Comunitarista on es defineix com
identitat nacional, basat en el sentiment
de pertinència a la comunitat. En la concepció Republicana el ciutadà és reconegut en funció del que fa, per
adscripció activa, de forma que el ciutadà no neix, es fa: arriba a ser
ciutadà.
En
els últims 20 o 25 anys, la globalització i les migracions associades han posat
en qüestió el concepte de ciutadania, doncs la diversitat d’orígens, religions,
cultures, llengües i costums que han anat introduint-se en les nostres
societats –en els estats nació- han trasbalsat precisament el concepte de
ciutadania i de com ser ciutadà.
La
diversitat altera l’homogeneïtat de les societats, de les institucions i de les
estructures de poder. La reacció immediata és posar en marxa polítiques
d’integració, que poden ser de quatre tipus:
- De separació.
L’immigrant és un convidat per un temps, que després tornarà al seu país, i al
que li és difícil d’aconseguir la nacionalitat. L’exemple és la política
alemanya després de la segona guerra mundial
-
Assimilació. Enfoc igualitarista francès. Tothom és igual dins la república,
però s’espera que els immigrants s’adeqüin a la ciutadania civil i renunciïn –en
l’espai públic- a les particularitats pròpies, inclosa la religiosa
-
Multicultural. La cultura pròpia es important per la gent, no se li pot demanar
que renunciïn. Per tant es dona en l’espai públic la convivència de totes les
cultures, suposadament iguals, normalment sense barreja, sota el principi de deixar
fer, de coexistència. Model Britànic i Estatunidenc (fins Trump al menys).
-
Interculturalisme. Intervenció pública per la construcció de societats civils
inclusives i cohesionades, canviant nocions d’identitats singulars per
identitats múltiples; crear nous valors comuns i nova cultura pública. Model
canadenc, provat també en moltes ciutats
europees (veure el Programa del Consell d’Europa de Ciutats Interculturals)
El
resultat és que davant de la progressiva globalització i els moviments massius
de refugiats, s’estan donant diferents enfocs i diverses polítiques públiques,
sense que es pugui deduir quina és al que millor funciona, doncs depèn de la
societat concreta, dels seus valors dominants, de la proporció de nova
població, de la diferència cultural entre autòctons i immigrants. L’enfoc
polític va des de un extrem “primer els de casa” fins l’altre “obrim les
fronteres”
Un
enfoc ètic de tipus Kantià (ara li diuen de forma despectiva “bonisme”) ens
porta a pensar que l’enfoc correcte estaria més orientat cap a l’obertura de
fronteres que no pas cap el tancament. El difícil és trobar el punt adient per
a acollir el màxim de persones garantint al mateix temps la cohesió social en
el país receptor.
En
relació al enfoc benintencionat de molts dels que defensen la massiva
integració de cultures, em fa pensar el següent paràgraf de Daniel Innerarity
sobre el tema: “los demócratas no han entendido en toda su amplitud el fenómeno de la
diversidad cultural, que incluye también aspectos conflictivos de difícil
gestión. El discurso de las élites ante la diversidad cultural carece de realismo
y sinceridad; ambas cosas resultan hirientes para quienes conviven
habitualmente con esa diversidad en sus aspectos menos idílicos. Existe un tipo
de persona progresista que se siente cosmopolita y moralmente superior porque
se eleva por encima de sus intereses cuando en realidad sus intereses no están
en juego y los que son sacrificados son los intereses de otros, más
vulnerables, más en contacto con las zonas de conflicto. Hay una forma de
arrogancia e hipocresía en las élites multiculturales porque su experiencia de
la alteridad se reduce a encuentros agradables en el bazar de la diversidad (en
el consumo, la diversión o como mano de obra barata). Son élites que no sienten
la inseguridad física en sus barrios ni la inseguridad laboral en sus puestos
de trabajo. Si la izquierda, los liberales o las élites no terminan de entender
esto (salvo en cierto modo Sanders y Trump a su manera) es porque no tienen
contacto ni con el mundo industrial ni con “los otros” y solo ven las ventajas
de la globalización o los encantos de la diversidad”
El que deia al principi: què difícil és aquest
tema! que a més és camp abonat pels populismes, entesos com plantejar problemes
reals i proposar solucions falses (o simples).
JL Campa