Una manera d’analitzar el conflicte de la possible
independència de Catalunya d’Espanya és aplicar el joc “del gallina” a aquest
procés. Aquest joc es pot descriure com els dos conductors que van per una
carretera de dos carrils, conduint cadascú el seu vehicle en paral•lel, i es troben davant d’un estretament a un
carril; guanya el joc el jugador que passa primer i perd el segon conductor, el
que frena per ser un covard, un “gallina”.
Cadascú dels dos participants te una estructura de
preferències similar:
1-
Jo segueixo
i l’altre frena. He guanyat i l’altre ha perdut.
2-
Els dos
frenem i no guanya ningú. Però no seguim conduint, ens parem.
3-
Jo freno
i l’altre guanya. He perdut, però segueixo viu.
4-
No frenem
cap dels dos. Tots perdem el joc (i la vida, doncs xoquem).
Aplicant-ho al cas del conflicte per la
independència, es donen dos jugadors (Catalunya i Espanya), els dos volen
guanyar, i guanyar vol dir a més que l’altre perd. No hi combinació en la que
guanyin els dos jugadors, no hi possibilitat de resultat win-win. I aquest fet
delimita molt el joc i els resultats.
La primera preferència és pels dos actors apurar
les possibilitats en recerca del triomf total, amb derrota de l’altre opció. Seria
en un cas arribar a una Catalunya independent amb pèrdua per part d’Espanya de
la seva territorialitat actual. En sentit contrari significaria el fracàs del
procés sobiranista sense modificar Espanya la seva Constitució i fins i tot
interpretant de forma restrictiva l’estat de les autonomies. Un dels dos
jugadors ha de frenar i perdre; qui ho farà?
La segona preferència ens portaria a una situació de
bloqueig, amb impossibilitat de cap actor d’imposar-se a l’altre. Podríem pensar
en un escenari en que les dues parts acorden aturar l’enfrontament amb la
voluntat de canviar posteriorment les regles del joc (però si l’alternativa és
independència o dependència, recordem que no hi ha solució guanyadora pels dos).
Han de canviar els dos els seus objectius.
La tercera és que una de las parts es retiri,
accepti el plantejament de l’altre part: Espanya accepta la independència de
Catalunya o Catalunya es resigna a seguir sent part d’Espanya. Es fa difícil pensar
en la viabilitat de cap de les dues: a la independència de Catalunya seguiria (o
acompanyaria) la del País Basc i veuríem si el mimetisme tradicional en l’estat
espanyol no faria seguir amb la voluntat d’independència a algun territori mes.
En el sentit contrari, si Catalunya “torna
al redil”, es fa més fàcil suposar una actitud d’explotació de l’èxit per part d’Espanya
que intentaria aprofitar per a liquidar els nacionalismes perifèrics, que no
pas una estratègia d’atracció i encís cap els catalans com les que ha fet el govern
canadenc després dels referèndums perduts pels quebequesos.
La última preferència porta al xoc de trens, a la
confrontació de legitimitats, el conflicte intern i internacional. Intervenció i
/ o suspensió de l’autonomia i dels poders locals, desobediència civil, tancament
de caixes. Conflicte obert i costós per les dues bandes.
Analitzades les possibles alternatives, quina solució
vàlida per les dues parts te el joc tal i com està plantejat? Jo crec que cap. Al
menys mentre els dos jugadors pensin que tenen possibilitats de guanyar: Espanya
en base a la seva legitimitat institucional i internacional com a Estat
reconegut, i Catalunya amb la força d’exigir “només” un referèndum democràtic.
El que caldria és canviar el joc, les seves
regles, per poder cercar i trobar un espai de negociació i articulació política
que eviti l’enfrontament o la derrota d’una de les parts. Oblidar els objectius
màxims i cercar uns objectius mínims compatibles i acceptables per les dues
parts.
I això és el que crec que està intentant fer el
PSC amb la seva proposta de federalisme més o menys asimètric: proposar un marc
constitucional que permeti el reconeixement màxim de Catalunya com a subjecte
polític, sense necessitat de sotmetre a la societat espanyola i catalana a una
tensió i esforç com el necessari per aconseguir l’estat propi. D’alguna manera
està intentant que el carril únic que tenen els actors per davant passi a ser
un doble carril, encara que molt estret.
El problema es que ningú els hi compra la idea. Ni
a Catalunya, ni a l’Estat, ni el propi PSOE.
Josep Lluis Campa
7 de Juliol de 2013
