Des del 9 de novembre, no sé si jo m’he
perdut o be s’han perdut els líders de l’anomenat Procés.
En primer lloc, crec que el resultat del
dia 9 de novembre va ser un èxit impressionant; ho va ser aconseguir mobilitzar
més de 2 milions de persones per anar a “votar” en un referèndum no legal,
sense que els resultats pugessin tenir cap efecte real immediat, amb l’oposició
de l’estat i de molts mitjans de comunicació.
Però el post referèndum l’han guanyat en
bona part els opositors als procés, doncs han aconseguit introduir abastament el
relat de que “s’ha demostrat que la majoria de catalans no estan per la
independència”, suposant que estan en contra del dret a decidir i de la ‘independència
tot el conjunt dels que no van anar a votar, el que diuen “majoria silenciosa”.
I això és un tema molt greu, doncs el pilar essencial de l’acció política és
aconseguir dominar l’agenda, és a dir els temes a tractar, i el frame, l’enfoc amb que s’encaren.
Una de les raons per que això ha passat és
per que en el bloc del procés s’ha imposat l’opció per la independència sí o
no, sobre l’opció pel dret a decidir. És a dir, s’ha preferit l’objectiu màxim
sobre una fita de més ampli consens. El resultat és que ara hi ha menys partits
i gent implicada en el tema: des de novembre s’han caigut el PSC, ICV i
recentment Unió. Continuen en el procés CDC, ERC i les CUP; amb justificacions
dels tipus: som menys, però més convençuts; som pocs però més forts; s’ha acabat
el temps de la puta i la ramoneta. Aquesta postura no està molt llunyana de l’antic
lema leninista: “el partit s’enforteix depurant-se”.
A més, el moviment purament independentista,
emmirallat en la independència “que està a tocar”, ha abandonat als partidaris
del dret a decidir. I aquest concepte, entès com el reconeixement de la
capacitat de Catalunya per a escollir sobre els temes que l’afecten, sense que
aquesta capacitat estigui limitada per les decisions de la resta de pobles d’Espanya,
és en sí mateix un valor importantíssim. És tracta ni menys ni més que del reconeixement
de Catalunya com a subjecte polític, com a demos
amb sobirania pròpia, i la base per a poder –després- decidir si anar cap a la
independència o be negociar –de igual a igual- una reforma federal d’Espanya.
Aconseguir aquest reconeixement com a
subjecte polític sobirà tenia un suport aproximat del 75% dels catalans i dels
partits segons enquestes fetes al 2014, i en la ultima enquesta del CEO els
partidaris de la independència eren un 38%. Estan restant, no sumant.
Els partits partidaris de la independència
estan a més oferint un penós espectacle en relació a la llista única o separada,
amb polítics o només amb membres de la societat civil, encapçalada per Mas o no,
votar ara sense partits i convocatòria immediata de noves eleccions ja amb
partits. Quin embolic!.
No entenc que rebutgin la possibilitat d’un
primer punt comú a totes les opcions polítiques que vulguin defensar en la
propera legislatura el camí cap a la independència; això permetria votar en l’eix
nacional de forma comuna però de forma separada en l’eix social. Si guanyessin
en conjunt les forces que portessin aquest primer punt comú, podrien engegar l’acció
política conseqüent; però si no obtenen la majoria necessària podrien actuar de
forma coherent amb la seva ideologia social en la resta de temes durant la legislatura.
Crec que la clau de perseguir tant una
llista única recau en Artur Mas, i en el seu factor humà. Per bé o malament,
Mas s’ha implicat a fons en el procés d’independència, ha vist com s’anava
trencant el sistema de partits vigent a Catalunya des de 1977, i pot estar
pensant en el seu llegat, en com pot quedar en els llibres d’història. El seu millor
somni és una llista única encapçalada per ell com actual President que aconsegueix
el suport suficient per a plantejar cruament el tema de la independència tant
davant d’Espanya com de la Unió Europea. El seu pitjor somni són unes llistes
normals per partits, no aconseguir la majoria clara a favor del procés, i on CDC
aconsegueixi en torn al 13% dels vots (ultima enquesta del CEO) quan va ser
President amb el 38,4% del vots. A mas l’interessa una llista única: si guanya
ens haurà portat a la frontera de la terra promesa, si no guanya, haurà fet tot
el possible i el poble no l’haurà seguit.
Comentaris a banda:
El govern de Madrid no és el culpable de
que a Catalunya seguim sense tenir llei electoral pròpia. No és un bon senyal
per a un futur d’una Catalunya més lliure i democràtica.
El dissabte passat la Unió Europea amenaçava
a Grècia amb “vagar por el espacio sideral” si votaven que no. Ara, després del
no, s’albira que hi haurà solució política el proper diumenge, amb cessions per
les dues parts. Això es diu tècnicament realisme
polític, que és el que sempre mana en les relacions internacionals i el que
s’aplicaria també en el cas d’una possible independència de Catalunya.
Atenció a la possible coalició “Catalunya
en comú” o com li acabin dient. Si es decanta clarament pel dret a decidir, i
aconsegueix un líder potent, pot aplegar una munió de vots de gent que no estan
en absolut d’acord amb la situació actual de Catalunya dins d’Espanya, però que
tampoc volen la independència. Una tercera via diferent a la que han vingut
defensant (amb la boca petita) el PSC i Duran.
JL Campa
