El passat 13 de
Novembre, vaig escriure sobre el concepte de precariat aportat pel Professor
Guy Standing de la University of London. Avui el diari ARA inclou una entrevista
amb ell sobre el tema:
L’any 2011 va encunyar
el terme precariat per descriure aquesta classe social que transita
permanentment entre feines inestables o sent que en qualsevol moment podria
deixar de fer peu a la piscina de la seguretat econòmica. En el seu nou llibre,
Precariado, una carta de derechos (Capitán Swing), Guy Standing explica com es
pot reformular el sistema.
Quanta gent es pot dir
que forma part del precariat?
A la majoria de països industrialitzats,
incloent-hi Espanya, més d’un terç de la població ja pertany al precariat o
creu que hi pertany. I això inclou els periodistes, per cert, que entenen bé i
de primera mà la naturalesa d’aquesta nova classe. Hem arribat a una massa
crítica, i això és un moviment psicològic important: és el primer pas necessari
per poder articular una resposta.
Mentre la resposta no
arriba, el panorama que descriu és desolador.
Bé, també podem veure els membres del precariat
com a alguna cosa més que víctimes. Perquè hi ha una certa llibertat en no ser
absorbits pel sistema. Això pot ser estimulant, encara que comporti patir
inseguretat crònica.
En el seu llibre reclama
que no es redueixi el treball només a les activitats laborals.
A través de la història, sabem que moltes maneres
de treballar han sigut més importants que les laborals. Però les estadístiques,
la política, els economistes, els llibres de text... totes tracten les formes
de treball no laborals com a irrellevants. Cuidar els fills, els avis, fer
voluntariat ecològic... tot això ho hauríem d’integrar en qualsevol sistema econòmic.
Quin paper juga
l’educació en aquesta equació?
Necessitem una campanya a llarg termini perquè
l’educació deixi de ser una mercaderia. Hem vist els últims trenta anys com es
comercialitzava no només la universitat sinó també els instituts. Si ets a
l’elit, pots tenir una educació alliberadora: amb filosofia, història, art...
amb tot el que ens fa persones i ciutadans. Però si ets al precariat, ja no. Et
diuen que, com que això no et prepara per al mercat laboral, és un luxe fora
del teu abast. Es clar, al projecte neoliberal li interessa aquest empobriment
de la ment perquè si no estàs educat aleshores no tens capacitat de subversió
ni opció de creure que es pot fer alguna cosa millor. Però el preu és alt:
tanta gent sense coneixement polític són susceptibles a demagogs i populistes.
Perdoni si la pregunta
és naïf, però, si el sistema és tan defectuós, ¿com hem deixat que sigui
hegemònic?
Quan comença el neoliberalisme i la globalització
als anys 80 el seu objectiu era desmantellar les institucions i la solidaritat
perquè s’enfronten al mercat i, a més, no augmenten la productivitat. I així,
es quadruplica la força de treball al món, obrint la Xina, l’Índia... Si hagués
passat en poc temps, hi hauria hagut una revolució que hauria acabat amb tots els
polítics. Però el projecte neoliberal va oferir el pacte fàustic d’una orgia
consumista. Gasteu i endeuteu-vos! Tindreu crèdits barats, hipoteques per a
tothom, subsidis d’atur... I, mentrestant, anaven debilitant les institucions.
Ara diuen: ja no es pot seguir així. Però van donant diners als bancs i grans
empreses per reviscolar-los perquè, segons diuen, puguin invertir i fer fluir
el diner. Però hi ha una contradicció colossal: crees una classe social que no
pot comprar els béns que calen per generar producció i treball.
Defensa la renda bàsica,
però és una mesura demonitzada. Diuen que és utòpica. Que no hi ha prou diners.
Que converteix la gent en ganduls.
Aquests arguments vells són prejudicis superats.
Els disparen cada cop que surt el tema, però és que ja som en unes
circumstàncies diferents. Es diu que no hi ha prou diners mentre subvencionen a
mans plenes empreses i, fins i tot, individus que ja tenen molta riquesa. Cal
que els polítics entenguin que, si no és que tens seguretat en la teva població,
no tindràs consum i demanda de productes i serveis. I sobre l’altre tòpic: si
dónes renda bàsica, la gent és més productiva, no pas menys. Quan tens una
primera feina, t’estanques? No: intentes progressar. Espero que aquí Podem no
es tiri enrere amb la seva proposta de renda bàsica.
I de quin import hauria
de ser?
No m’agrada posar-hi un número ideal. El que és
important és moure’ns en aquesta direcció. Relaxar les condicions de la gent
que rep el subsidi. Donar 400 euros al mes, per començar, i dir que només
apunta una tendència. És igual: ja estàs canviant el sistema, com han començat
a fer-ho a Alaska i a Noruega.
Ens diuen que el 2015
serà l’any de la recuperació. ¿Pujaran els sous i s’acabarà el precariat?
Els sous són cada cop més volàtils. I seguiran
baixant. Qualsevol polític que digui que els salaris pujaran per al precariat
menteix o no té ni idea d’economia. Només cal veure que molta gent de mitjana
edat i gran, tot i que no pertanyen al precariat, senten una afinitat per
aquesta classe social, perquè els fills o amics sí que hi són. I això d’“ajudem
els nostres fills i els fills ens ajudaran” s’ha trencat: molta gent gran veu
que haurà de sacrificar-se per ajudar la generació que ve.
