Ahir l’editorial de El País parlava de la
dimissió d’Aznar com a president d’honor del PP, i feia una crítica al que ha representat
en política el personatge, en especial a la seva capacitat de fracturar la
societat espanyola.
Però aprofitant que Ansar està molt relacionat amb Valladolid, en especial amb
Quintanilla d’Onésimo (Onésimo Redondo; fundador de las JONS, part de Falange Española),
i a que el Pisuerga passa per Valladolid, l’editorial aprofita per criticar el
que passa a Catalunya.
En primer lloc l’editorial, quan fa
referència a la crítica que ha fet recentment FAES -la fundació ideològica d’Aznar-
al PP per la seva política de “dialogo” respecte a Catalunya, considera implícitament
inapropiada la immersió lingüística existent. ¿Pensa de veritat El Pais que es
pot “dialogar amb Catalunya” atacant una de les bases de la defensa de la llengua
catalana i de la igualtat d’oportunitats pels ciutadans de Cataunya?
De tota manera, la última frase de l’editorial
és la que més m’ha cridat l’atenció: “A diferencia de distintos partidos extremistas y
populistas de Europa, Aznar no necesita recurrir a la xenofobia para erigirse
en el gran defensor de la identidad española: ya tiene a los catalanes”
L’antic diari progressista i d’esquerres
mostra un nou argument a seguir en lo successiu pel nacionalisme espanyol: són els
separatistes els que justifiquen la defensa de la identitat espanyola. És un
clar exemple d’aplicació de la tècnica de manipulació política dita
transposició (veure post de 10 d’agots) que consisteix en acusar als altres del
que tu fas o ets.
Hi ha un lament constant de bona part de la
societat catalana que diu que el PP, l’Espanya més montaraz, la visió uniformadora i centralista de l’Estat, són la causa
principal de bona part de l’independentisme. Alguns li han posat fins i tot nom:
el “teorema Forcadell” que diu que l’independentisme
sempre pot comptar amb Espanya per créixer i consolidar-se. Doncs bé, El País
agafa l’argument expressat originalment des de Catalunya i li dona volta, se’l
fa seu, i l’aplica en sentit contrari.
Preparem-nos a sentir-ho sovint en el
futur: “son los separatistas catalanes los que provocan la exacerbación del
nacionalismo español, del bueno y del malo”
En part és normal si recordem que entre les
tècniques més efectives del nacionalisme, del bo i del dolent, està la de tenir
la figura clara d’un enemic que unifiqui a la nació per sobre dels interessos partidistes.
Ha passat en tots els processos de formació dels Estats-nació des de finals del
segle XVIII: no hi ha res millor per unir forces pròpies que tenir un enemic
exterior.
Però la característica pròpia, única, diferencial,
estranya, patològica, és que Espanya, per afirmar el seu nacionalisme, està formant
un ENEMIC INTERIOR. L’enemic no està entre “els altres”, és part del que
considera com “nosaltres”.
Curiós i preocupant
JLC
