Rajoy
al Congrés dels Diputats el 29 d’octubre de 2014: “hay un principio que no discute nadie y todo el mundo
afirma: la democracia es el imperio de la ley". A la sessió
del 8 de abril de 2014, en la que es va presentar la proposta catalana de
celebrar un referèndum acordat, Rubalcaba va dir; “Esa es la esencia de la democracia, ese es el primer
principio democrático: cumplir las leyes” i Rosa Díez “La democracia no es solo votar, la democracia es
fundamentalmente respetar las leyes”
L’imperi
de la llei, el respecte a les lleis, l’acatament al marc legal està sent un concepte
repetit en el relat construït pels autoanomenats constitucionalistes espanyols des
de fa molt temps.
És
veritat que la pròpia Constitució, des del preàmbul, es fixa l’objectiu de “Consolidar un Estat de Dret que asseguri
l’imperi de la Llei”. El problema és que només llegeixen fins aquí, i no
acaben el paràgraf sencer que diu “...l’imperi
de la Llei com a expressió de la voluntat popular”, doncs és aquest
fonament el que dona legitimitat democràtica a les lleis
Sense
aquest component democràtic, l’imperi de la llei és una forma que adopten els
règims autoritaris i autocràtics. Només cal llegir l’article 2ª del Fuero de
los Españoles vigent fins a 1997: “Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe del Estado y
obediencia a las Leyes”.
No
existeix democràcia sense lleis que es compleixin, i no existeix democràcia
sense lleis legitimades pel propi poble. La sentència del Tribunal Suprem del
Canadà és un referent dels principis que legitimen una Constitució* :
Los principios más fundamentales que inspiran todo el edificio
constitucional son cuatro:
1) el principio federal,
2) el principio democrático,
3) el principio constitucional (Estado de derecho), y
4) el principio de respeto a las minorías.
Ante una cuestión compleja y de graves consecuencias como la secesión de un
territorio, los artículos de la Constitución deben leerse a la luz de estos
cuatro principios.
No
és el cas espanyol en l’actualitat, doncs com a conseqüència de la judilització
dels problemes polítics, només s’interpreta en base al que diuen les lleis,
interpretades a més de manera esbiaixada
Per
cert, altres articles de la citada llei fonamental del règim franquista ens
poden ajudar a reflexionar sobre la situació actual:
Art. 12: Todo español podrá expresar libremente sus ideas mientras no
atenten a los principios fundamentales del Estado. És
a dir: llibertat, però no per les idees que volen canviar el sistema vigent. Ara
es diu de forma més matisada: ”en ausencia de
violencia se puede defender cualquier idea, siempre que no quieras aplicarla”
Art. 16: Los españoles podrán reunirse y asociarse libremente para fines
lícitos y de acuerdo con lo establecido por las Leyes.
Deien,
i no paraven de repetir-ho, que Espanya era un estat de dret. En efecte, tot es
feia conforme a la llei vigent, que per el delicte de “propaganda il·legal” et
podia condemnar a 10 anys de presó. Ara per “rebel·lió” amenacen amb trenta
anys.
Art. 18: Ningún español podrá ser detenido sino en los casos y en la forma
que prescriben las Leyes. Per
això, també el règim franquista deia que no tenia presos polítics, sino
delinquents comdemnats pels seus actes delictius segons l’aplicació de les
lleis vigents en aquell estat de dret.
Art. 33: El ejercicio de los derechos que se reconocen en este Fuero no
podrá atentar a la unidad espiritual, nacional y social de España. Com a la
Constitució actual, ja aleshores existia un article específic en prevenció del
separatisme. Recordem l’origen del article 2 de la CE, que segons Solé Tura –uns
dels pares de la CE- “es va fer fora de
la comissió parlamentaria i va ser un redactat imposat des de la Moncloa”
(veure article del 23 de Juliol de 2017)
* Segons Ignacio Sánchez-Cuenca. Democracia
legalista. CTXT.es 21/3/18
