Pel seu interès adjunto els paràgrafs més
rellevants de l’article d’ahir de l’Antoni Puigverd:
Descomptada
la corrupció i amb un PSOE sense nord, Mariano Rajoy es limita a esperar (és la
seva activitat favorita) un bon resultat del seu delfí a Galícia i un desastre
socialista al País Basc. Un naufragi del PSOE faria caure Sánchez i permetria
la investidura de Rajoy. Altrament, queda el recurs d’una tercera elecció.
Rajoy deu estar orgullós del seu control del temps. El no del socialista és
descrit com una tossuda beneiteria, mentre que la indiferència de Rajoy suscita
admiració i aplaudiments: vet aquí el nou Maquiavel! És curiós que les forces
vives de la premsa o de l’economia no reclamin responsabilitat a Rajoy. No
hauria de sortir a buscar suports, aquell que els necessita? No hauria de
conciliar, proposar i abraçar, aquell que pretén governar gràcies als altres?
No hauria de fer autocrítica i propòsit d’esmena, el que només sap governar amb
majoria absoluta? No hauria de ser Rajoy qui proposés a la ciutadania i als
partits, un gran programa de reformes, inclusiu i regenerador, per tal de recol·locar
el país en la senda col·laborativa? Què li espera a un país liderat per algú
que fonamenta el seu èxit només en el fracàs dels altres?
L’èxit
personal de Rajoy serà molt car, a més de lent. El tempo de Rajoy és boníssim
per a ell, però és un pes mort per al bé comú. ¿Com pot ser que, en plena
crisi econòmica i amb el gravíssim problema territorial, tothom trobi tan
normal que un líder doni més preferència als seus interessos que a l’interès
general? No és aquesta la corrupció més profunda?
Article Puigverd
Article Puigverd
