RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dissabte, 19 de desembre del 2015

REFLEXIONS SOBRE LES ELECCIONS GENERALS DE DEMÀ

Sobre la campanya:
-     En un país amb una mínima cultura democràtica Mariano Rajoy ja no seria candidat amb possibilitats. Ni als Estats Units, Regne Unit, França o alemanya es votaria a un candidat que es nega a debatre amb els altres candidats. De fet, al propi Mariano no se li hagués ocorregut no anar al debat.
-     Hi ha un dualisme més accentuat que mai en el tractament de la campanya. Els mitjans públics estan sotmesos als criteris restrictius de la Junta Electoral i limitats en els seus criteris, minutatjes i continguts; això els fa cada vegada menys rellevants en el “mercat” electoral. En canvi, els mitjans privats  poden escollir qui va als debats (no s’ha permès assistir a partits parlamentaris i s’ha convidat als nous emergents sense representació), i són lliures de donar més o menys temps i de decidir els criteris de selecció i enfocament de les informacions electorals, en funció dels criteris de les direccions de les emissores i mitjans.
Una vegada més el concepte privat passa per davant del concepte públic; i no tinc clar que en aquest tema sigui una millora democràtica.
-     Sorprenent la desaparició del problema català dels temes principals de la campanya. Fa poques setmanes era qualificat com el desafiament més important de la història d’Espanya o quasi. Em temo que la raó està més a prop de que no volen dir les seves propostes sobre el tema que no pas per que donin el tema per acabat pensant que “el independentismo ha perdido su propio plebiscito
-     En qualsevol cas, es tracta d’unes eleccions diferents a les anteriors: candidats nous (tret del Sr. Rajoy), dos partits nous, possible trencament del bipartidisme vigent des de la transició, aparició d’un possible eix nou-vell que es creuaria amb el clàssic esquerra-dreta. Veurem si els resultats donen pas també a una nova acció política.

Sobre els partits que es presenten a Catalunya:
PP: Després de quatre anys de governar amb majoria absoluta, desmuntant l’estat del benestar en mig de la crisi econòmica, incomplint de forma flagrant el seu programa electoral, “permetent” per inacció l’augment de l’independentisme,  amb la corrupció esquitxant al seu propi líder, es podria esperar que fos expulsat del govern i del poder. Doncs sembla que encara que pot ser el partit que més perdi (en diputats), pugui guanyar i continuar en el govern. El seu “sol electoral”, d’arrels molt conservadores, es molt alt i pot donar-li el primer lloc.
A Catalunya, territori que el PP dona per perdut, pot ser la força que obtingui la representació més petita (amb permís d’UDC). És a dir pot passar que el primer partit a espanya sigui l’últim a Catalunya.

PSOE: és en l’actualitat el partit que rep el vot conservador d’esquerres (no és un oxímoron, en la societat actual és possible ser formalment d’esquerres i tenir por als canvis), que no és vist com un partit alternativa sinó com el partit de l’alternància dins del estatus quo institucional. Quan prometen canviar les coses, són un cas paradigmàtic de manca de credibilitat. També té un sol electoral molt alt, en especial a Andalusia.
En el tema català en els últims quatre anys, de forma paral·lela a la seva davallada electoral, ha canviat com un mitjó: el PSC és ara de facto una federació més del PSOE, no reconeix a Catalunya com a nació ni a Espanya com a nació de nacions, ha abandonat el dret a decidir, el seu federalisme és uniformista amb algunes “singularitats”. Possible cinquè lloc a Catalunya, el que podria fer augmentar la singularitat catalana dins d’Espanya: els dos primers partits espanyols els últims a Catalunya

DiL (fins ara CDC): Convergència ha aconseguit el record de ser l’únic partit que en quasi 40 anys no s’ha presentat mai a unes eleccions amb les seves sigles, aconseguint malgrat tot molt poder. El nou nom del partit és horrorós, els cartells electorals són tenebrosos, i el candidat principal és “la voz de su amo”. Juguen també en contra seu el tema de la corrupció –que no s’esborra amb un canvi de nom- i l’embolic de les negociacions amb la CUP.
Suposo que a nivell català tenen encara una gran massa de votants que, malgrat el nou posicionament independentista i les cessions –reals o no- amb la CUP els continuarà votant. Tot sembla que poden quedar quarts. Si és així, ¡quin gran èxit els anys de la presidència d’Artur Mas!

ERC: El tiquet o dupla Rufián / Tardà és només atractiu pels convençuts. La idea de posar un “xarnego” castellano-parlant de Santa Coloma com a número ú podria haver estat molt atractiva per poder eixamplar el ventall de votants, però la veritat no crec que siguin uns bons representants del que és –i del que vol ser- Catalunya. Per un altre banda, qualificar a la Constitució espanyola de feixista, per molt que Fraga fos un dels seus “pares”, és o una mostra de desconeixement històric, o de sectarisme.
De tota manera, possiblement recollirà la majoria del vot útil independentista. Estarà en el pòdium dels 3 primers.

C,s:  Partit suflé. Clar exponent d’una construcció mediàtica, tant per les televisions com pels diaris. Formació política quasi unipersonal: Albert Rivera fent de nen jesús al temple sent admirat per tots els que tenen ganes de deixar-se entabanar i la resta de membres de la seva candidatura fent de “palmeros”. Propostes neoliberals ensucrades, envolcallades en un marc ideològic de conservadorisme modernet, i un espanyolisme radical neo-lerrouxista.  Sense cap experiència de poder: no han governat ni un barri d’una ciutat. Però amb capacitat de recollir vots de la dreta si l’esmentat eix nou-vell acaba tenint importància
A Catalunya serà difícil que reculli el mateix nivell de suport que en les ultimes eleccions. El fet de ser generals dona un cert plus als partits clàssics espanyols; a més, en determinades zones en les que van guanyar a les municipals Ada Colau i semblants, aquesta vegada competirà amb un grup que presenta un perfil molt més clar que en les passades autonòmiques. Estarà possiblement en el podi, però dubto que en el primer lloc; possiblement en tercer lloc

ECP (O sigui: En Comú Podem). El nom continua sent el pitjor, quasi al nivell del que van fer servir el passat setembre: CSQP. A nivell espanyol Podemos sembla estar fort. Per una banda no té experiència de poder, però -a diferència que C,s- des de les ultimes municipals ha aconseguit que la gestió de les alcaldies de certes grans ciutats li doni credibilitat i presència com a força fiable. Han passat de la revolució al possibilisme en poc temps, però conserven intacte la imatge de poder ser un canvi real i ordenat. Són un neo-esquerranisme que caldrà veure, si arriba a tenir responsabilitats de govern, si no cau en les mateixes contradiccions que la social democràcia clàssica en ares del realisme polític.
A nivell català cal esmentar positivament que hagin aconseguit que Podemos expressi de forma clara a nivell de tota Espanya que cal fer un referèndum només a Catalunya. És a dir: defensa el dret a decidir de Catalunya, i això és un reconeixement com a subjecte polític; és un gran trencament amb la situació actual de relacions Catalunya - Espanya, independentment del resultat del possible referèndum. La previsió és que pot ocupar una de les dos primers posicions a Catalunya.

UDC: Pot ser la sorpresa de la nit electoral. No tant per que obtingui un gran resultat sinó per que obtingui un parell de diputats que la majoria d’enquestes li neguen. Crec que a hores d’ara existeix un perfil de votant de dretes, demòcrata, molt catalanista, que no vol trencar amb Espanya però no vol continuar com ara, que té difícil poder votar a cap de les altres opcions. Potser ens trobarem amb un cert vot ocult i el Sr. Duran podrà seguir anant al Palace quatre anys més.

I a nivell de tota Espanya, què pot passar?
La competició és entre quatre i els seus resultats poden ser ajustats oscil·lant entre el 30% i el 18/20%. El nombre d’indecisos és encara molt alt, el nivell de participació és una incògnita, i seran determinants els resultats en províncies petites, on obtenir un tercer o quart diputat pot fer canviar l’assignació d’escons que fins ara ha estat molt marcada pel bipartidisme.
En qualsevol cas, suposant que un sol partit no obtindrà els escons necessaris per poder governar en solitari, el tema està en les possibles coalicions o aliances. Ara tots diuen que no pactaran amb ningú, però el dia després començaran les negociacions per obtenir el poder. El que sigui el més votat és el que portarà la iniciativa i els altres negociaran el seu recolçament.
Si suposem que el més votat serà el PP, només podrà col·ligar-se amb C,s o PSOE. En el primer cas primaria l’eix ideològic: un partit molt conservador en l’econòmic i social aliat amb un neo-conservador en els mateixos temes. En el segon cas, CC+PSOE -la Große Koalition, la gran coalició- la col·laboració estaria basada en la continuïtat de l’estatus quo institucional espanyol i europeu.
Si el més votat fos el PSOE, aquest podria tenir capacitat de aliar-se amb qualsevol dels altres tres partits, doncs ocupa una posició més central que no el PP. No considero, tret de una gran sorpresa que deixés en ridícul totes les enquestes pre-electorals, que el PSOE pugues formar un govern majoritari només amb C,s o Podemos. Tampoc crec versemblant pensar en C,s o Podem com guanyadors en primer lloc .
El que si descarto és un tripartit contra el PP: Espanya no te cap cultura política en coalicions de governs i el poder mediàtic ha cremat el concepte de “tripartit”.
Òbviament puc equivocar-me, però, no sé si és la intuïció o el temor, tinc la impressió que estem més a prop d’una gran coalició PP-PSOE que no pas d’altres combinacions. La justificació que es donaria seria plural: sortir de la crisi de forma menys abrupta, necessitat de fer gran reformes legals i institucionals consensuades, aplicar una política de apuntalament d’una Espanya unida, consolidar al nou monarca Felip, donar seguretat als “mercados”, trobar gran recolzament en les institucions europees, i fins i tot col·laborar en les polítiques de seguretat contra l’amenaça del terrorisme islamista. Un “todo por la patria” postmodern, utilitarista i potser post-democràtic.
Veurem 
JL Campa