Els socialistes catalans i espanyols proposen la
reforma federal de la Constitució com la fòrmula de solucionar el problema
d’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
Per una banda, proposar un canvi constitucional
significa un llarg camí a recorre, amb gran consens a nivell de les forces
polítiques doncs es necessiten majories de 3/5 en dues legislatures successives,
un referèndum a nivell espanyol i un altre després a nivell català. Cal
considerar que implícitament requereix de la participació activa i en positiu
de la dreta espanyola. Sembla difícil.
Però al meu entendre la major dificultat és la
pròpia indefinició del que vol dir reforma
federal. Si no es concreta més, sota aquest concepte es poden encabir
models d’estat molt diferents. Passa com amb el concepte democràcia: cal dir quin a tipus de democràcia ens referim
(democràcia representativa, o directa, o orgànica, o assembleària, o popular, o
bolivariana, o ...)
Els socialistes catalans i espanyols han fet en
els últims temps diverses propostes –en teoria concretes- orientades a la
reforma de la Constitució en un sentit federal:
-
Document de
la Fundació Campalans del PSC. Maig 2013.
-
Declaració de
Granada del PSOE. Juliol 2013.
- Manifest por una Espanya Federal. Juliol 014. (Intelectuals espanyols propers a l’esquerra)
-
Article de
Miquel Iceta en El País. Setembre 2014
-
Per un nou
acord. PSC. 10 de novembre 2014.
-
Un nou pacte
ciutadà. PSOE. 16 de novembre 2014
Un anàlisi dels seus continguts mostra de forma
evident les diferents propostes que sota un mateix concepte federal, es fan en quan a la forma de
ser i d’organització l’estat. Per fer-ho més entenidor faré servir els mateixos
eixos d’anàlisi que proposa Ferran Requejo pels federalismes i que vaig
utilitzar en el meu treball de final de Grau:
Centralització
/ Descentralització
Federalisme
/ Unitarisme. Inclou els tems de finançament
Plurinacionalitat
/ Uninacionalitat
Simetria
/ Asimetria
En quan a l’eix centralització /
descentralització, els documents dels socialistes catalans aposten clarament
per augmentar les competències autonòmiques, incloent la descentralització
efectiva del poder judicial i fins i tot
proposant incloure a la Constitució una clàusula atributiva de competències a
l’Estat, que atorgui totes les altres a les CCAA. Els socialistes espanyols no
ho contemplen de forma clara, doncs parlen de “clarificar” el repartiment
competencial, y de definir de quin àmbit es cadascuna, però no parlen clarament
de descentralització; clarificar podria significar també concentrar
competències.
En aquest tema, la Declaració de Granada inclou la
frase “Clarificar la distribució de les competències de l’Estat i de les CCAA”
que implícitament considera que les CCAA no son Estat; la frase correcta seria
“les competències de l’Administració Central de l’Estat i de les CCAA”. Potser
només és un error de redactat, però coincideix amb un corrent molt estès a
Espanya de considerar només a les institucions centrals com a Estat, i a les
CCA com una concessió o institució de segon nivell, i això està molt lluny del
pensament federal i d’una organització federal.
Respecte a l’eix Federalisme / Unitarisme, les
propostes catalanes inclouen la definició del l’Estat, d’Espanya, com a federal
i, en canvi les que fa el PSOE semblen reduir el tema a la reforma del Senat,
no per que estigui integrat pels governs autonòmics (model alemany) sinó per
que sigui una cambra “de representació territorial” sense concretar cóm es
faria. Al menys el Manifest “Por una España federal” proposa un Senat amb
atribucions legislatives exclusives sobre temes de la seva competència (que
també sembla és part del model alemany).
He inclòs en aquest eix els aspectes de
finançament, sobre el que també hi ha discrepàncies de plantejament. Els
socialistes catalans proposen aplicar els principis de solidaritat i
ordinalitat, com principis a nivell constitucional, així com transparència i
lleialtat (federal) en la seva aplicació. El Manifest inclou el principi
d’igualtat de drets dels ciutadans i també el d’ordinalitat, en el sentit de
que cap comunitat se empobreixi per causa de la referida solidaritat. El PSOE parla de solidaritat, de un nou sistema just y equitatiu que doni
certesa, estabilitat y equilibri al sistema de repartiment dels recursos
públics, sense esmentar l’ordinalitat.
La plurinacionalitat o no de la volguda federació
és un aspecte on les diferències de plantejament es fan potser més evidents.
Iceta diu que Espanya es una nació que integra nacions, nacionalitats y regions,
el mateix que el document de la Fundació Campalans; de tota manera l’últim
document del PSC només esmenta que cal el reconeixement de les singularitats
pròpies de les nacionalitats històriques (utilitzant un llenguatge adequat dins
de l’actual Constitució).
Ni el PSOE ni el Manifest reconeixen la
plurinacionalitat d’Espanya. Fan servir un relat que va des de la suavitat
quasi preconstitucional del PSOE, que defensa el “respecte a les identitats
diferenciades dins d’Espanya” (només faltaria!), al més críptic i embolicat del
Manifest que accepta el “reconeixement de las identitats diverses que componen
el nostre país fins el punt en que la evolució històrica ha establert”. Falta
afegir “Y punto!”.
Per últim l’eix simetria / asimetria també mostra
diferències. Els socialistes catalans volen una asimetria competencial adequada
a les opcions polítiques i legislatives pròpies de cadascuna de les
nacionalitats i regions. També en aquest cas l’últim document del PSC es torna
més tebi, al incloure, quan fan referència a la incorporació dels drets socials
com a drets de ciutadania, la garantia del seu exercici en condicions
d’igualtat. Pot ser una posició que inclogui la simetria total.
Els altres documents, sota el paraigües conceptual
de la igualtat dels ciutadans rebutgen de fet la asimetria competencial i de
gestió. El PSOE fa èmfasi en la igualtat de drets bàsics entre totes els
ciutadans, i diu que sí als legítims fets diferencials i no als privilegis o a
les discriminacions. El Manifest només destaca el principi d’igualtat de drets
dels ciutadans. Per tant continuem amb propostes que confonen la igualtat amb
la uniformitat, i la diferència amb el privilegi, discurs molt estimat pels
socialistes andalusos.
Per tant, proposar una solució federal pot
significar augmentar la descentralització, entesa com l’aplicació del principi
de subsidiarietat, refer els poders de l’estat sota una estructura federal amb
comportaments de lleialtat, reconèixer la plurinacionalitat de l’estat i
aplicar solucions diferents per a problemes diferents. Però també pot voler dir
una nova centralització de competències, amb sistemes de finançament que
perjudiquin als habitants d’uns territoris, una concepció de l’estat com a
nació única (amb peculiaritats, això sí), i on la uniformitat passi per sobre
de l’heterogeneïtat
En resum: hi ha diferències conceptuals entre les
diferents propostes, sobre tot entre les que fan els socialistes catalans i els
espanyols; i això passa per que quan es parla de federalisme, cal concretar a
quin tipus concret es fa referència.
JL Campa
