En
el llibre Les veus de la presó (1),
que recull 36 vivències de lluitadors antifranquistes, una de les entrevistes
és a Jordi Pujol. Quan explica el seu Consell de guerra, diu el següent:
Per
tant, en Pujol, fa quasi 50 anys, en un entorn d’un règim dictatorial i sotmès
a la justícia militar va optar per l’ètica de la convicció, per manifestar i defensar
el seu posicionament polític encara que això li costés anys de privació de
llibertat. Al matrimoni Pujol l’ètica se’ls hi va anar esvaint amb el temps.
En
el fons és la mateixa postura que diversos mites de l’espanyolisme en el
franquisme: Guzmán el Bueno llançant la daga per que matessin al seu fill abans
que rendir la ciutat de Tarifa; el Coronel Moscardó negant-se a entregar
l’Alcázar de Toledo tot i l’amenaça d’execució del seu fill; per últim la frase
atribuïda a Méndez Núñez “Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra”.
Es
curiós que la wikipedia, quan explica aquesta última frase diu que “Está en consonancia
con el estereotipo nacional que presenta a los españoles como temerarios y
desprendidos, y que se simboliza en lo quijotesco”. Aíxi doncs,
podríem deduir que el posicionament de Pujol va ser quijotesco.
A
hores d’ara, amb el fet d’empresonar als Consellers/es de la Generalitat s’ha
donat en un altre escala el mateix dilema, doncs el Fiscal de l’Estat va
expressar abans de morir que "La Fiscalía revisará la prisión de Junqueras si acata la Constitución”. Informacions
posteriors assenyalen que “Els consellers
de Puigdemont empresonats s’afegeixen a l’estratègia d’acatar el 155 per
demanar el seu alliberament”. Sembla doncs que els Consellers/es empresonats
estan disposats a expressar el que la Fiscalia els hi demani, per tant de poder sortir abans de la presó provisional.
Les
preguntes, que no tenen resposta fàcil, són:
En
una situació d’enfrontament dur amb l’Estat, ¿és millor tenir els líders
empresonats, de forma que tot el món pugui veure clarament que Espanya és una
democràcia amb presos polítics? (Sent això últim un oxímoron)
O
és millor que els detinguts facin un acte de submissió públic per aconseguir la
llibertat i intentar continuar en el possible amb la seva tasca política? A fi
de comptes, fa molts anys que al Congrés dels Diputats espanyols molts
representants prometen acatament a la Constitució “por imperativo legal”
Quin dret tenim els ciutadans per a exigir als nostres representants actituds
heroiques des de la comoditat de poder sopar i dormir cada dia a casa nostre?
Podem
confiar en uns partits que ens proposen processos polítics de trencament si els
seus líders no estan disposats a passar un temps a presó, on són més incòmodes
pel poder central?
Per
què al descriure els mites anteriors, inclòs el cas de Pujol, els relats no posen
mai l’èmfasi en en el que amenacen de forma cruel i personal a les persones
implicades? Hi ha heroisme per que prèviament hi ha amenaces intolerables. També
es dona en el cas actual: o et penedeixes o ho purgaràs amb més temps a presó.
No tinc respostes clares. Però entenc més als que opten per no dur les
conviccions fins al límit; sempre m'han fet por els "puretes"
Sí que tinc clar, quan penso en els que coaccionen, que els espanyols es mereixen una pàtria inclusiva, que sàpiga
negociar espais d’enteniment, que no porti als opositors a la necessitat d’actuar
sota situacions d’amenaces a les seves llibertats i el seu patrimoni. Hauran de lluitar per ella.
JLC
(1) Ramos, J. L.
Martín, i Gabriel Pernau. 2003. Les veus de la presó. Barcelona: Edicions La
Campana. Pàg. 273
