SERVEIS PÚBLICS I COMUNICACIÓ ... O NO

   Possiblement un dels serveis públics amb pitjor imatge des de fa molt temps és el servei de rodalies ferroviàries a Catalunya. De forma constant s’escolten en els programes informatius avisos d’incidències, avaries i retards amb diversitat de causes: falles de material mòbil, problemes en túnels, vies i  catenàries, circumstàncies meteorològiques,  fins i tot suïcidis. 

   Malgrat aquest percepció popular, basada en fets reals, les principals ràdios catalanes tracten sempre amb gran deferència al responsable de comunicació de Renfe a Catalunya, agraint-li la seva disponibilitat i la informació que dona. Fins i tot, el passat divendres Mónica Terribas, va comentar-li quant de complexa devia haver estat per ell la setmana, amb l’afectació de la borrasca en tot el territori, i es va acomiadar dient-li: ‘Descansa aquest cap de setmana’.

   M’ha fet recordar que fa molts anys vaig poder preguntar al director d’un diari perquè els mitjans de comunicació tractaven de forma tan dura el tema de les avaries i incidents que es produïen en el subministrament elèctric, en comparació amb la suavitat que empraven amb els incidents relacionats amb el gas. La resposta va ser que la companyia de gas tenia una política de comunicació constant, amb incidències o sense, clara i transparent; i les companyies elèctriques no en tenien, i només es dirigien als mitjans per utilitzar-los quan pensaven que els necessitàvem.  

   Al llarg de la setmana passada s’han donat diverses noticies de la quantitat de persones afectades per talls de llum de llarga durada. Potser ha sigut mala sort, però no he sentit cap portaveu de les empreses responsables del transport o de la distribució elèctrica donant explicacions de causes, accions i previsions. 

   Algunes coses no canvien.

LA T10 i EL VEL DE LA IGNORÀNCIA

  John Rawls és un dels teòrics de la justícia més reconeguts del segle XX. Un dels conceptes més importants que va proposar és el del Vel de la ignorància. De forma simplificada consisteix en la idea (teòrica) que només és possible dissenyar un sistema social just si els que ho fan no coneixen quina serà la seva posició després dins d’aquest sistema. Si un no sap quina serà la seva situació en la societat, i per tant no sabrà quina serà la seva posició, sort i capacitats, procurarà un disseny en que tothom pugui viure de una forma digna i suficient.

  Aplicat als polítics que tenen el poder sobre la definició de polítiques públiques, per a que els resultats siguin equitatius i justos, cal que ho facin ‘ignorant’ a quin grup afectat pertanyen ells personalment. 

  Recentment s’han reestructurat les tarifes de transport metropolità de Barcelona, la qual cosa ha provocat diferents queixes i reivindicacions de diferents colectius afectats pel canvi, tots defensant els seus propis interessos: els utilitzadors individuals, els familiars, els grups, el que l’agafen cada dia, el que ho fan de forma puntual, els joves, els jubilats, els que fans trajectes curts i els que els fan llargs. De forma especial, la discussió major ha estat entre -utilitzant la nova terminologia- els ‘casuals’, els ‘usuals’ i els que ja anaven be amb la T10, que permetia l’ús individual i de grup.

  El canvi sembla voler afavorir de forma preferent als utilitzadors individuals freqüents per sobre dels esporàdics, i això ho fa via els preus a pagar, que són més econòmics quan més viatges tens previst fer en un període temporal. 

  Però no s’ha canviat l’estructura de segmentació de tarifes per intervals geogràfics discrets, que és precisament on rau la major inequitat i injustícia del sistema tarifari. Amb la nova targeta Usual un viatge de Sant Cugat a Castelldefels (són 36 km, passant òbviament per Barcelona) costa un 25% menys que anar de Vilassar a Montgat (3 km.) o de Sabadell a Terrassa (8,5 km.), doncs en aquests caso es tracta de dos zones diferents. 

  El criteri de Rawls hagués portat als dissenyadors de tarifes a concebre un sistema que estigués basat primordialment en la igualtat de costos d’us del sistema públic de transport en funció de la distancia recorreguda. I un cop establerta aquesta tarifa bàsica aplicar descomptes als utilitzadors més freqüents, doncs d’alguna manera són els que amortitzen més el servei de transports.

  És fàcil suposar (només per càlcul de probabilitats) que la majoria dels participants en el disseny de la política de tarifes metropolitanes, es mouen dins de la zona 1, la de la conurbació barcelonina. Si haguessin actuat amb el ‘vel de la ignorància’, sense saber si viurien i treballarien a Barcelona, o a Manresa o Vilanova, segurament les tarifes serien unes altres més equitatives per aquests territoris allunyats de la capital.

APUNTS: LA TRINITAT, EL PODER I ALGUNA COSA MES.

La Trinitat. En les sessions d’investidura del nou president he acabat entenent clarament el misteri de la Santíssima Trinitat, un dels conceptes més complexos i anti-intuitius de la doctrina catòlica: el de un sol Déu en tres persones diferents. La dreta espanyola és un exemple de Trinitat: tres partits i una sola ideologia. El PP seria el pare, del que surten els altres. El fill seria VOX, esqueix del PP especialitzat en remoure el fang i la brutícia. L’esperit serien els pocs que queden a C,s, que no son coloms, però si ‘montapollos’. 

Poder. En primer de Ciències Polítiques es defineix de diverses formes el concepte de poder. Una de les més planeres diu que poder es la capacitat que algú té de fer el que un desitja, que altres facin el que ell vol o que no facin el que els altres voldrien fer.

El Poder Judicial espanyol està demostrant -en el tema del procés- el seu poder: processar per rebel·lió en instància única i condemnar per sedició, mantenir en presó provisional als acusats, encausar a una munió de persones, permetre i no permetre recollir actes a diputats electes, demanar i retirar ordres d’extradició, inhabilitar a diputats amb sentencies no fermes. Fent honor al seu nom, el Tribunal Supremo (‘Altísimo o enorme, que no tiene superior’) ha actuat interpretant les lleis i normes processals d’una manera concreta, sempre contra els acusats, i en sentit contrari a les opinions d’altres juristes, catedràtics i legisladors.

Però existeix -legal i institucionalment- un poder judicial  superior a nivell de la Unió Europea i altres poders judicials diferents en altres països europeus. Existeixen poders jurídics diferents, quan no superiors, al que té el Tribunal Suprem. El Suprem no té el poder absolut, està limitat pels altres, i haurà de respectar -tard o d’hora- la jerarquia i les competències que marca el 'imperio de la ley' i el respecte a l’ordenament jurídic global.

Nou Govern. És fruit d’un pacte de debilitats. S’han ajuntat diversos partits que eren conscients que no tenien, ni per separat ni en un altre forma d’aliança, una alternativa millor. Pot ser un govern estable i que duri, precisament per conjuminar-se les debilitats individuals amb la força conjunta. Però pot ser fràgil, doncs dependrà de que cap dels actors implicats es senti ignorat o menyspreat i li entrin ganes de trencar; a  més, la possibilitat per algú d’actuar com a veto-player es pot fer irresistible, en especial al final de la legislatura.

Al meu entendre tindrien que tenir 4 objectius: 

1- Durar tres anys com a mínim (per poder assolir els altres tres)

2- Tornar a activar la feina legislativa amb visió no curt-terminista (és a dir fer lleis que regulin a fons problemes socials)

3- Preparar el terreny per a un enfoc plural de l’organització del poder a Espanya. 

4- El més difícil, reformar el poder judicial perquè pugui arribar a tenir cultura democràtica.

Europa. Després dels fets d’Octubre, molts indepes -inclòs en Puigdemont- van criticar i menysprear el marc europeu per no haver donat aixopluc a les demandes de fer un referèndum.  Les poques declaracions formals que s’han fet des dels organismes europeus han estat en el sentit que cal la resolució del conflicte per la via de l’acció política.  Fins ara les sentències que s’han fet fora de l’àmbit espanyol en relació als polítics processats han estat emeses en sentit contrari al dels tribunals espanyols. La negació de l’extradició de Puigdemont per part de Bèlgica i Alemanya van ser una mostra de la separació real de poders existent en aquest països. El Parlament ha reconegut a 2 diputats independentistes després de la sentencia del TJUE. Europa no deu ser tant dolenta, n’est pas?

EL CAS JUNQUERAS

El tema de la situació processal de l’Oriol Junqueras entre la justícia espanyola i la europea és tot un cas interessant des del punt de vista de la ciència política. Intentaré fer un resum en base, no a la perspectiva del dret, sinó des del punt de vista d’un ciutadà més o menys informat i interessat

- La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és expositiva, clara i contundent: ‘debe considerarse que una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo ha adquirido, por este hecho y desde ese momento, la condición de miembro de dicha institución … y goza, en este concepto, de la inmunidad prevista’

- El President del Parlament Europeu també ha estat clar: ‘El Tribunal también dictaminó que la inmunidad implica que la medida de prisión preventiva a la que fue sometido el diputado electo debe ser revocada, para permitir que el diputado vaya al Parlamento Europeo y complete las formalidades necesarias para asumir sus funcione … Apelo a las autoridades españolas competentes y les insto a que cumplan con esta sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea.’

-  El Tribunal Suprem ja no és la última instància judicial en el dret espanyol. Ja no és doncs ‘Suprem’. Això els hi cou, ho han de pair i per això encara no han actuat en conseqüència. De fet José Antonio Martín Pallín considera que el TS ‘se ha sacado de la manga un trámite dilatorio, al dar traslado a las partes para que manifiesten su opinión’

- La Unió Europea és una cessió de sobirania dels estats, ‘pa lo bueno i pa lo malo’. I això és d'aplicació no només a l’estat espanyol, sinó també a Puigdemont, que el 3 de Juliol es queixava:  “Así no nos interesa esta Europa”. De fet hem passat de l'amenaça de un CATEXIT a la d'un SPEXIT. 

- No deixa de ser simptomàtic que totes les decisions judicials que s’han pres en el àmbit europeu en relació al polítics processats, hagin estat en contra de les pretensions de la justícia espanyola. 

- La independència del poder judicial i del legislatiu existeix de forma més nítida a la UE que a Espanya. La cultura de interrelació de poders existent a Espanya explica el crit de la eurodiputada espanyola al President del Parlament: ¡No le puedes hacer eso a España!

- Molta opinió publicada a Espanya  de cop i volta s’ha oblidat del concepte ‘El imperio de la Ley’,  de que ‘sin Ley no hay democracia’, i de que ‘las sentencias están para cumplirlas’. Es veu que ara no toca. 

- La immunitat política dels parlamentaris en una democràcia representativa no és un privilegi, sinó una garantia de que el poder Legislatiu representa els interessos del poble en la forma que ha votat. En paraules d'en Pérez-Royo 'En una democràcia parlamentària el Parlament és l'únic òrgan constitucional que representa el poble'.  Impedir a un elegit accedir al seu escó és alterar els resultats de les eleccions.

- Vull suposar que el criteri del TJUE pel qual un candidat electe en unes eleccions al Parlament Europeo obté l’estatus com membre del Parlament en el mateix moment en que es proclamat oficialment guanyador, tindrà que ser ‘transposat’ a la legislació estatal espanyola, i per tant es derogarà l’obligació formal de jurar la Constitució per a poder obtenir l’acta.

- S’ha donat un ‘efecte papallona’ en el procés als polítics del procés: se’ls acusa de rebel·lió per poder-los jutjar en instància única en el Tribunal Suprem; dos anys de presó provisional en base a aquesta acusació (no provada) de rebel·lió; com sense sentència ferma tenien tots els drets polítics vigents, es presenten com candidats i són elegits; com guanyen les eleccions, els deixen recollir l’acta de diputat a Espanya encara que després forcen la seva suspensió; quan guanyen a les eleccions europees no els deixen recollir l’acta; el TS demana al TJUE una qüestió prejudicial i no s'espera a la seva resolució; Junqueras, que es queda a Espanya, no pot exercir de diputat i Puigdemont, que s’ha anat –i al que diferents tribunals europeus no han concedit l’extradició- podrà fer-ho; està en discussió fins i tot la possible nul·litat de la sentència. ¡¡Embolica que fa fort!!

- Cóm s’explica que davant la sentència del TJUE, la Fiscalia sigui capaç  de presentar al·legacions en un parell d’hores i sense reunir el seu òrgan decisori i l’Advocacia de l’Estat necessités uns quan dies per a fer les seves? Tant fàcil era per uns i tant complex per uns altres?

- Els criteris que legitimen una institució (en especial les no representatives) són d’una banda els procediments per la presa de decisions (ben pautats, transparents, explicats, clars) i per l’altre uns principis que siguin difícils de discutir: evidència empírica, objectius, no basats en valors personals, comprovables i refutables. No sembla que l’actuació institucional de la Justícia espanyola respongui a aquests criteris.

Veurem com segueix l’embolic