LA LEGITIMITAT DE LA MONARQUIA (una mica més)

Continuant amb el tema de la monarquia de Felip VI, i el que ahir deia sobre els seus assessors, consultar la web oficial de la Casa Real ens dona alguna pista sobre el tipus de perfils que envolten al Rei, o millor dit dels que s’envolta el Rei.

Recordem que segons la CE (Art. 65.2) ‘El Rey nombra y releva libremente a los miembros civiles y militares de su Casa’. Per tant l’equip que gestiona la casa real és de lliure elecció del Rei; és la seva responsabilitat i el seu criteri. En l’accés ‘Quién es quién?' de la citada web (*), hi ha els perfils dels alts càrrecs de la Casa Real. El resum és el següent:

JAIME ALFONSÍN ALFONSO. Jefe de la casa de su majestad el rey. Abogado del Estado … Jefe de la Asesoría Jurídica de Barclays Bank. 

DOMINGO MARTÍNEZ PALOMO. Secretario General Guardia Civil … licenciado en Derecho. 

JUAN RUIZ CASAS. Jefe del Cuarto Militar. Almirante. 

ALFONSO SANZ PORTOLÉS. Consejero Diplomático. Licenciado en Derecho … Carrera Diplomática. 

EMILIO TOMÉ DE LA VEGA. Jefe del Gabinete De Planificación ... Comandante de Infantería 

JOSÉ MANUEL ZULETA Y ALEJANDRO. Jefe de la Secretaría de la Reina, Duque de Abrantes … General de División. 

MIGUEL ÁNGEL HERRÁIZ ALARCÓN. Jefe del Servicio de Seguridad. Coronel de la Guardia Civil … Licenciado en derecho. 

JORDI GUTIÉRREZ ROLDÁN. Director de Comunicación....  Licenciado en Ciencias de la Información 

ALFREDO MARTÍNEZ SERRANO. Jefe de Protocolo. Licenciado y Master en Derecho … carrera diplomática. 

ISAÍAS PERAL PUEBLA. Jefe de Administración, Infraestructura Y Servicios. Militar, Coronel de Transmisiones … Licenciado en Administración y Dirección de Empresas. 

BEATRIZ RODRÍGUEZ ALCOBENDAS. Interventora … Cuerpo de Gestión de la Hacienda Pública, Licenciada en Ciencias Económicas 

El resum és el següent: són 11 alts càrrecs. D’ells. 5 són militars, 5 llicenciats en dret, 2 pertanyen a la carrera diplomàtica, hi ha un Duc, només un té una carrera civil (ni militar, ni administració pública) i són 10 homes i una sola dona.  

Com a exemple paradigmàtica del biaix de selecció, la Secretaria de la Reina la porta un home, que és General de Divisón. Segons elconfidencial.com és a més ‘duque de Abrantes, conde de Belalcázar, conde de Cancelada, conde de Casares, conde de Lences, marqués de Sardoal, marqués de Valdefuentes, marqués del Duero’. I això, tot i que la Letizia prové d’un origen plebeu, civil i de classe mitjana.

Per cert, el Rei com a mando supremo de las Fuerzas Armadas (art. 62 h CE), tot i la intervenció de l’exèrcit en la gestió de la crisis del coronavirus, més de 10 dies després de la declaració de l’estat d’alarma, encara no ha fet cap acció de revista i suport a les seves tropes. Segueix tancat a la Zarzuela. Si acceptem la lògica de la monarquia i del que es podria esperar d’un rei, no sembla una actitud coherent amb les seves funcions. Ho acabarà fent, segur, però tard i malament

Casa Real Quien es quien

LA LEGITIMITAT DE LA MONARQUIA

La monarquia espanyola és legalment -segons el article 1.3. de la Constitució- ‘la forma política del Estado español’, en la seva variant de ‘Monarquía parlamentaria’. La seva funció (article 56 C.E.) és simbòlica de la unitat del país, d’arbitratge i moderació sobre les institucions i representativa en les relacions internacionals

La monarquia restaurada el 1975 en la persona de Juan Carlos, te en el seu origen una triple font legal: la primera és haver estat designat pel dictador Franco com a successor seu; la segona  és la dinastia Borbònica, pel fet se ser net de l’últim monarca regnant; la tercera és la confirmació per la Constitució del 78, donat que el pacte constitucional no va gosar qüestionar la restauració decidida pel règim anterior, encara que sí va limitar els seus poders encabint-la en un règim liberal-democràtic.

Des de 1979 fins finals dels 90, la monarquia encapçalada per Juan Carlos semblava funcionar. Tot i que ara es qüestioni la seva actuació, la realitat va ser que després de l’intent de cop d’estat del 23F, el rei va aconseguir una amplia legitimació d’exercici, que al llarg del nou segle va anar perdent per la successiva aparició de notícies sobre activitats no adequades del propi rei i del seu entorn familiar

Com a conseqüència d’aquest deteriorament en la seva legitimitat d’exercici, el 2014 en Juan Carlos va abdicar, i el seu fill Felipe va passar a ser el nou monarca constitucional d’Espanya, en base ja només als preceptes constitucionals inclosos en el Títol II. Conserva la legitimitat legal que li atorgava el regim constitucional i democràtic.

Quasi 6 anys després, fa pocs dies, mentre feia un discurs al país, es va produir una cassolada de desaprovació que els mitjans de comunicació han coincidit en valorar com important i general. Tot i que no es tenen dades mínimament objectives del nivell d’acord o desacord de l’opinió pública amb la monarquia (el CIS va deixar d’incloure preguntes sobre aquest tema en els seus baròmetres periòdics), sembla s’està produint un progressiu deteriorament de la legitimitat per exercici del rei Felip, i per tant de la institució monàrquica.

  

Font : eldiario.es

Apuntem algunes possibles causes:

La única funció política que la Constitució atorga al monarca -arbitratge i moderació- la va exercir l’octubre de 2017 amb el seu discurs sobre el conflicte català, i no va optar per impulsar una solució integradora, sinó que es va posicionar per l’Espanya una i uniforme.

La seva activitat oficial i els seus discursos traspuen una flaire de valors i criteris castrenses, no havent trencat amb determinats signes de preeminència militar no congruents amb els valors civils i constitucionals. Un exemple: la persona que introdueix les audiències és encara un militar

Malgrat casar-se amb una plebea, transmet un fort conservadorisme i elitisme. Sembla formalment tibat i amb aparent manca d’empatia: encara no ha visitat un hospital d’afectats pel virus, tot i ser el Cap de les FFAA.

Manté relacions institucionals amb grups limitats, amb preferència per militars i elits empresarials i funcionarials. Només cal donar una ullada a les audiències reials dels últims dies (consulta feta el 20/3): 5 audiències a Militars, 6 a Empresaris, 2 a Cossos de funcionaris, 3 a entitats civils que inclouen a Celíacs i la Grandeza de España, i per acabar una audiència al ... Real Madrid!!!

L’últim discurs ha estat buit de contingut, sense un missatge nou o diferent del que ja havia fet el govern; i per sobre de tot va callar sobre la ‘deixa’ del seu pare. Possiblement no va fer esment al tema per que feia un any que s’havia assabentat, sense actuar ni dir res. En les seves comunicacions, o està mal assessorat o no sap escollir bons assessors; ni l’octubre del 2017, ni ara amb el virus i l’herència.

Una monarquia només es legitima en democràcia pel seu exercici, és a dir per la seva utilitat i pel seu rendiment pel conjunt de la societat. Si no pot o no sap exercir les seves funcions simbòliques, integradores i d’arbitratge, és una institució prescindible.

UN DISCURS (QUASI) REVOLUCIONARI

En mig de la crisi del coronavirus, un molt alt dirigent polític va fer ahir un discurs que inclou un missatge revolucionari pels temps que corren. Va dir el següent:

“Haurem d’aprendre les lliçons del moment que estem travessant: qüestionar el model de desenvolupament en el que el nostre món fa dècades està funcionant i que revela els seus defectes cada dia i qüestionar les debilitats de les nostres democràcies. El que ja ens revela aquesta pandèmia és que l’assistència sanitària gratuïta sense limitacions per ingressos, carrera o professió, és a dir el nostre estat de benestar, no són costos ni càrregues, sinó béns preciosos, béns inestimables quan el destí et colpeja. El que revela aquesta pandèmia és que hi han béns i serveis que s’han de situar fora de les lleis del mercat. Delegar la nostre alimentació, la nostra protecció, la nostra capacitat per tenir cura del nostre entorn, a altres és una bogeria. Cal recuperar-ne el control”

En un sol paràgraf qüestiona el model de desenvolupament, que és la base de l’econòmic, i que fa anys que demostra la seva ineficiència; constata la debilitat de les democràcies, instal·lades en el conservadorisme i l’endogamia política; defensa l’estat del benestar des de la seva arrel conceptual: no és un cost, és un valor inestimable pel conjunt de la societat; per últim crítica que les regles de mercat es puguin aplicar a determinats bens i serveis. Tot plegat ho considera literalment ‘una bogeria’, i utilitza brillantment l’eslogan del Brexit (take back control) en un sentit de defensa dels valors comunitaris i socials

En altre moment del seu discurs va expressar “Un principi ens guia a definir les nostres accions, ens guia des del primer moment per preveure aquesta crisi i després per gestionar-la durant diverses setmanes, i ha de continuar fent-ho: és la confiança en ciència. És escoltar els que saben”. Aquesta és  una idea absolutament oposada a la que ahir mateix va dir Pablo Casado quan va criticar a Pedro Sánchez "por parapetarse en la ciencia, en la técnica".

Qui ho va dir no és un Podemita, ni un de la CUP, ni un antiquat militant comunista de la post-guerra. És el President de França: Emmanuel Macrón (1).

Es poden detectar al llarg del seu discurs conceptes de base del republicanisme francès: unitat basada en les persones (“No podem superar una crisi de tal magnitud sense una gran disciplina individual i col·lectiva, sense unitat”); solidaritat (“Aquesta crisi hauria de ser l’ocasió per a una mobilització nacional de solidaritat entre generacions”); nació (“Dones i homes capaços de situar l’interès col·lectiu per sobre de tot”); fraternitat ((“La prioritat de les prioritats avui en dia és, per tant, protegir els més febles”)

Un últim detall és la doble frase d’acomiadament (“Vive la République! Vive la France!"), que posa en valor el binomi ‘República francesa’

Per posar una mica d’aigua al vi del discurs , no cal oblidar que el setembre de 2008, en plena crisi econòmica, un altre President de la república francesa, Nicolas Sarkozy, es va comprometre a "’refundar el capitalismo’ ... a reconstruir, "partiendo de cero", el sistema financiero internacional”. 

Gone with the wind

(1)

Text del discurs Macron

TAULA DE DIÀLEG

   Donat que demà comencen les reunions de la 'Taula de diàleg', avui pot ser útil recordar, a grans trets, com van anar les negociacions d’un final acordat de la guerra del Vietnam. 

   El 4 de Maig  de 1968 es dona un pre-acord entre els Estats Units i Vietnam del Nord per iniciar converses formals a París, de forma que el 10 de maig es fa la primera reunió exploratòria (per cert, al mig dels fets del maig del 68 a París).

   Mesos després, el 23 de gener de 1969 es formalitza l’inici de la Conferència de pau a París. Es seuen a la taula representants de quatre actors: els Estats Units, Vietnam del Sud, Vietnam del Nord, i el Front Nacional d’Alliberament (Vietcong). 

   No és fins el 27 de gener de 1973 que es signen els acords de París,  que signifiquen l’alto el foc i la retirada dels Estats Units del Vietnam del Sud. Dos anys després, el 30 d’abril del 1975, cau definitivament Saigon i l’abril del 76 s’unifiquen els dos Vietnams.

   Per que funcionessin les reunions negociadores es van tenir que discutir i resoldre diferents aspectes simbòlics i protocol·laris. No va ser fàcil acordar la forma física de la taula de reunions: ¿quadrada, amb visualització de les 4 parts enfrontades? ¿rodona, sense accentuar diferències? Finalment es va optar per una taula ovalada. També es va discutir fortament per l’ordre d’entrada de les parts a la sala, doncs es podia interpretar que els primers que entraven eren els derrotats que esperaven submisament a que arribessin els vencedors La solució va ser trobar una sala de reunions amb quatre portes, i que les diferents delegacions entressin a la vegada

   Durant el període entre maig de 1968 i gener del 1973, els Estats Units van canviar de president; de fet L.B. Johnson va decidir no presentar-se a la reelecció i va ser Nixon el que va gestionar la derrota. També es important recordar que durant el període de converses no es van suspendre les operacions militars, inclosos bombardeigs sobre població civil.

   

   Quines conclusions podem treure?

- La celebració de converses significa en sí mateix el reconeixement mutu entre les parts implicades en un conflicte.

- El protocol es considera important per a mantenir l’equilibri entre les parts.

- La necessitat que porta a tenir converses sobre un problema polític, es fa evident quan hi han debilitats en les parts; incloent la impossibilitat de guanyar el conflicte.

- Cal temps per aconseguir resultats positius; no es pot anar a negociar fructíferament amb la pressió d’un calendari o la il·lusió d’acabar en pocs dies o setmanes.

- Els negociadors -tots- han de tenir tremp, calma, fredor. Han d’estar preparats per no reaccionar a cor calent davant d’esdeveniments que podrien enfonsar el procés de converses. 

- Han de coincidir les parts en l’existència d’un objectiu més o menys compartit: en el cas del Vietnam era el fi de la guerra. Tot i això uns volien acabar ràpid, uns altres mantenint la divisió entre Vietnam Sud i Nord, uns altres unificant el país

   Demà comencen les reunions entre el Govern espanyol i el català per intentar trobar vies de solució al conflicte que existeix des de 2010. 

   Tot i les diferències evidents (sobre tot que no hi ha una situació bèl·lica), podem trobar algunes similituds amb l’exposat sobre les converses de París: hi ha reconeixement entre els actors, la impossibilitat de ’vèncer’ o ‘derrotar’ del tot a l’altre porta a la negociació, caldrà temps i calma per obtenir resultats, objectiu compartit de resoldre (o controlar dins d’uns marges) el conflicte de relacions amb Catalunya.

   Per cert, no em deixa de resultar curiós observar com determinats sectors indepes, que fa dos mesos feien una campanya massiva cridant ‘Spain, seat and talk’, han oblidat aquest lema i mes aviat es dediquen a menystenir les converses, quan no a demanar resultats immediats i de màxims. Fa pensar que era una campanya feta pensant que no hi hauria mai taula negociadora o de diàleg.

TRACTORS, POMES I SÚPERS

Fa un temps em vaig quedar xocat quan vaig veure en un súper una lleixa oferint pomes de !Nova Zelanda!, a un preu inferior al de pomes produïdes a Lleida. Fa poc vaig sentir que el 90% dels espàrrecs consumits a Espanya són el 90% procedents de la Xina i el Perú

També em quedo a vegades inquiet davant de la proliferació de verduleries i fruiteries amb productes que a mi em semblen de ‘lowcost’, i que sempre tenen les prestatgeries plenes, sense que puguis notar quan es produeix la renovació dels estocs consumits.

Quan hi ha incendis forestals, moltes veus imputen part de les causes, a l’abandonament del medi rural i la desaparició d’explotacions forestals, agrícoles i ramaderes, provocades per la seva manca de rendibilitat-

Aquest dies s’està anunciant una retallada del 14% dels fons agrícoles de la Unió Europea

Ahir va haver-hi tractorades a diferents llocs de Catalunya i Espanya reivindicant que la pagesia rebi un preu just pel seus productes, o al menys que estigui en proporció raonable amb el preu final de venda als consumidors. Sembla que aquesta protesta és alguna cosa més que un moment puntual, i enllaça amb moviments de fons com el de l’Espanya (i la Catalunya) buidada.

En aquest context avui el professor López Casasnovas publica avui un article a La Vanguardia que em sembla molt aclaridor. Tot i que al final està l’enllaç a l’article, resumeixo les idees més importants,:

-      Treballar per cobrir costos i amb incertesa no té futur

-      El posicionament negociador en la formació de preus de pagesos i ramaders és d’inferioritat en vers les grans cadenes distribuïdores, que actuen com monopolis de demanda i que ‘han integrado toda la cadena de valor exceptuado el esfuerzo y el riesgo del trabajador’

-      El tipus de mercat en el que es mouen els nostres agricultors és de competència imperfecta, amb grans barreres d’entrada per aconseguir equilibrar la potència de la concentració de la demanda per parts dels intermediaris.  

-      Els costos de transport d’importacions fetes des de tot el mon (inclosa Nova Zelanda) no paguen per les seves externalitats negatives contaminants, i no incorporen al seu preu aquest cost. Afegeixo que tampoc compensen el possible dúmping social en relació als països d’origen.

-      Es contradictori lloar els èxits dels models tipus ‘mercadona’ i al mateix temps reivindicar la sostenibilitat mediambiental i la defensa del medi rural i la pagesia. L’excedent i els beneficis de les grans cadenes intermediàries són l’espoli dels productors agrícoles; aquest concepte em fa recordar al de la ‘plusvàlua’ marxista en la relació empresari-obrer  

La conclusió de Guillem López Casasnovas és que cal un increment de la responsabilitat social de les empreses distribuïdores, i si aquestes no ho fan, les consumidors haurien de decidir millor on comprar.

Crec que les grans distribuïdores no canviaran;  per tant hem de ser els ciutadans els que, aplicant la ja vella dita ‘pensa globalment, actua localment’ haurem de seleccionar el que comprem; no només en base al preu, sinó també a l’origen del producte, incorporant a la nostra decisió el ser conscients dels costos amagats i de la repercussió sobre el nostre entorn natural més proper.

Article Guillem López Casasnovas

200208 CALLE ESTE-OESTE

He llegit el llibre Calle Este-Oeste de Phillipe Sands. Es tracta d’una obra que es ven a les llibreries com a literatura, però es de fet un llibre d’història sobre centre-europa que, partint de la història familiar de l’autor, mostra l’entorn de la segona guerra mundial. Al meu parer té tres principals focus d’atenció: la ciutat de Lviv, tres dels seus ciutadans i el judici de Nuremberg

Lviv. Una ciutat coneguda com Lemberg sota l’imperi austro-hongarès. Després de la primera guerra mundial va passar a ser polonesa i el seu nom va canviar a Lwow. Quan la van ocupar els soviètics al principi de la segona guerra li deien Lvov, però quan els alemanys la conquereixen li tornen a dir Lemberg; finalment va passar a ser part d’Ucraïna i el seu nom actual és Lviv. No només va tenir 5 noms sinó, a més, va pertànyer a 8 estats diferents en poc menys  de 30 anys. Va patir un pogrom el 1918 i la deportació al camp d’extermini de Belzec de 50.000 jueus en només 2 setmanes de l’estiu de 1942 (Die Grosse Aktion). La ciutat és la mateixa, però les guerres, els exterminis i les deportacions han  canviat les característiques de la seva població, que ara s’ha homogeneïtzat amb majoria ucraïnesa

Els tres ciutadans són principalment Hersch Lauterpacht (n. 1897) i Raphael Lemkin (n.1900). Van viure i estudiar a Lviv, en la mateixa universitat. Els dos van destacar en el camp jurídic on van crear, desenvolupar i aconseguir fer efectius dos conceptes novedosos en el dret internacional: ‘Crims contra la humanitat’ i ‘Genocidi’. El primer concepte és de Lauterpacht que, partint d’una concepció liberal, posa el focus sobre la protecció dels individus com a éssers individuals;  de Lemkin és el segon, que es centra en els crims que tenen com objectiu la destrucció de ser humans pel fet de pertànyer a un grup racial, lingüístic, religiós o polític.

El tercer ciutadà és l’avi de l’autor del llibre -Leon Buchholz-, que li serveix de motivació per a teixir el relat entre els records familiars, la història de l’època nazi i la generació dels nous conceptes legals. A partir d’una història familiar Sands elabora una investigació sobre uns conceptes de dimensió general; passa del que és local al global.

Judici de Nuremberg:  El llibre relata com el concepte de ‘crims contra la humanitat’ va ser cabdal en l’acusació als jerarques nazis, entre ells Hans Frank (quart personatge principal del llibre), jurista destacat del règim nazi, governador de Galitzia durant l’ocupació de Polònia i responsable doncs de la citada Grosse Aktion a la ciutat de Lviv.

Per primera vegada s’introduïa i aplicava: “que el derecho internacional no era solo un derecho ‘entre estados’ sino también el derecho ‘de la humanidad’. Va ser el germen de la Corte Penal Internacional.   

Unes consideracions personals sobre el tema:

És un mèrit de l’autor com el llibre relata amb força tensió argumental els esforços de Lemkin per que els crims nazis fossin considerats genocidi (cosa que no va passar), així com la personalitat del citat Frank a partir de converses de l’autor amb el seu fill, que no defensa al seu pare, més aviat renega d’ell.

Quan explica la motivació del llibre, posa l’origen en una invitació que va rebre per a donar una conferència en la Universitat de Lviv l’any 2010; quan es prepara el tema descobreix que tant Lemkin com Lauterpacht eren originaris de Lviv, com el seu avi. Sorprèn que Sands, investigador acadèmic a França, Gran Bretanya i els Estats Units, no fos conscient d’aquest fet. Potser s’explica per que  el seu avi mai havia parlat de la seva vivència en l’època nazi: ‘Leon había encerrado la primera mitad de su vida en una cripta’. A Espanya també s’ha donat aquesta conducta de silencis en relació a la guerra civil.

Quant de patiment i dolor significarien pels seus habitants els continus canvis de pertinència de  la ciutat de Lviv! Comparo amb relats de la guerra civil espanyola de les terres de l’Ebre, que van patir canvis de zona nacional a republicana i després a nacional de nou, que relaten un munt de venjances i persecucions. A més la conseqüència final no ha estat tornar a una situació de convivència de diferents orígens dins de la ciutat, sinó a una homogeneïtzació sota una majoria ucraïnesa, sense presència significativa de jueus, polonesos o alemanys.

Foto: Gueto de Lviv

https: //es.wikipedia.org/wiki/Gueto_de_Le%C3%B3polis

SERVEIS PÚBLICS I COMUNICACIÓ ... O NO

   Possiblement un dels serveis públics amb pitjor imatge des de fa molt temps és el servei de rodalies ferroviàries a Catalunya. De forma constant s’escolten en els programes informatius avisos d’incidències, avaries i retards amb diversitat de causes: falles de material mòbil, problemes en túnels, vies i  catenàries, circumstàncies meteorològiques,  fins i tot suïcidis. 

   Malgrat aquest percepció popular, basada en fets reals, les principals ràdios catalanes tracten sempre amb gran deferència al responsable de comunicació de Renfe a Catalunya, agraint-li la seva disponibilitat i la informació que dona. Fins i tot, el passat divendres Mónica Terribas, va comentar-li quant de complexa devia haver estat per ell la setmana, amb l’afectació de la borrasca en tot el territori, i es va acomiadar dient-li: ‘Descansa aquest cap de setmana’.

   M’ha fet recordar que fa molts anys vaig poder preguntar al director d’un diari perquè els mitjans de comunicació tractaven de forma tan dura el tema de les avaries i incidents que es produïen en el subministrament elèctric, en comparació amb la suavitat que empraven amb els incidents relacionats amb el gas. La resposta va ser que la companyia de gas tenia una política de comunicació constant, amb incidències o sense, clara i transparent; i les companyies elèctriques no en tenien, i només es dirigien als mitjans per utilitzar-los quan pensaven que els necessitàvem.  

   Al llarg de la setmana passada s’han donat diverses noticies de la quantitat de persones afectades per talls de llum de llarga durada. Potser ha sigut mala sort, però no he sentit cap portaveu de les empreses responsables del transport o de la distribució elèctrica donant explicacions de causes, accions i previsions. 

   Algunes coses no canvien.

LA T10 i EL VEL DE LA IGNORÀNCIA

  John Rawls és un dels teòrics de la justícia més reconeguts del segle XX. Un dels conceptes més importants que va proposar és el del Vel de la ignorància. De forma simplificada consisteix en la idea (teòrica) que només és possible dissenyar un sistema social just si els que ho fan no coneixen quina serà la seva posició després dins d’aquest sistema. Si un no sap quina serà la seva situació en la societat, i per tant no sabrà quina serà la seva posició, sort i capacitats, procurarà un disseny en que tothom pugui viure de una forma digna i suficient.

  Aplicat als polítics que tenen el poder sobre la definició de polítiques públiques, per a que els resultats siguin equitatius i justos, cal que ho facin ‘ignorant’ a quin grup afectat pertanyen ells personalment. 

  Recentment s’han reestructurat les tarifes de transport metropolità de Barcelona, la qual cosa ha provocat diferents queixes i reivindicacions de diferents colectius afectats pel canvi, tots defensant els seus propis interessos: els utilitzadors individuals, els familiars, els grups, el que l’agafen cada dia, el que ho fan de forma puntual, els joves, els jubilats, els que fans trajectes curts i els que els fan llargs. De forma especial, la discussió major ha estat entre -utilitzant la nova terminologia- els ‘casuals’, els ‘usuals’ i els que ja anaven be amb la T10, que permetia l’ús individual i de grup.

  El canvi sembla voler afavorir de forma preferent als utilitzadors individuals freqüents per sobre dels esporàdics, i això ho fa via els preus a pagar, que són més econòmics quan més viatges tens previst fer en un període temporal. 

  Però no s’ha canviat l’estructura de segmentació de tarifes per intervals geogràfics discrets, que és precisament on rau la major inequitat i injustícia del sistema tarifari. Amb la nova targeta Usual un viatge de Sant Cugat a Castelldefels (són 36 km, passant òbviament per Barcelona) costa un 25% menys que anar de Vilassar a Montgat (3 km.) o de Sabadell a Terrassa (8,5 km.), doncs en aquests caso es tracta de dos zones diferents. 

  El criteri de Rawls hagués portat als dissenyadors de tarifes a concebre un sistema que estigués basat primordialment en la igualtat de costos d’us del sistema públic de transport en funció de la distancia recorreguda. I un cop establerta aquesta tarifa bàsica aplicar descomptes als utilitzadors més freqüents, doncs d’alguna manera són els que amortitzen més el servei de transports.

  És fàcil suposar (només per càlcul de probabilitats) que la majoria dels participants en el disseny de la política de tarifes metropolitanes, es mouen dins de la zona 1, la de la conurbació barcelonina. Si haguessin actuat amb el ‘vel de la ignorància’, sense saber si viurien i treballarien a Barcelona, o a Manresa o Vilanova, segurament les tarifes serien unes altres més equitatives per aquests territoris allunyats de la capital.

APUNTS: LA TRINITAT, EL PODER I ALGUNA COSA MES.

La Trinitat. En les sessions d’investidura del nou president he acabat entenent clarament el misteri de la Santíssima Trinitat, un dels conceptes més complexos i anti-intuitius de la doctrina catòlica: el de un sol Déu en tres persones diferents. La dreta espanyola és un exemple de Trinitat: tres partits i una sola ideologia. El PP seria el pare, del que surten els altres. El fill seria VOX, esqueix del PP especialitzat en remoure el fang i la brutícia. L’esperit serien els pocs que queden a C,s, que no son coloms, però si ‘montapollos’. 

Poder. En primer de Ciències Polítiques es defineix de diverses formes el concepte de poder. Una de les més planeres diu que poder es la capacitat que algú té de fer el que un desitja, que altres facin el que ell vol o que no facin el que els altres voldrien fer.

El Poder Judicial espanyol està demostrant -en el tema del procés- el seu poder: processar per rebel·lió en instància única i condemnar per sedició, mantenir en presó provisional als acusats, encausar a una munió de persones, permetre i no permetre recollir actes a diputats electes, demanar i retirar ordres d’extradició, inhabilitar a diputats amb sentencies no fermes. Fent honor al seu nom, el Tribunal Supremo (‘Altísimo o enorme, que no tiene superior’) ha actuat interpretant les lleis i normes processals d’una manera concreta, sempre contra els acusats, i en sentit contrari a les opinions d’altres juristes, catedràtics i legisladors.

Però existeix -legal i institucionalment- un poder judicial  superior a nivell de la Unió Europea i altres poders judicials diferents en altres països europeus. Existeixen poders jurídics diferents, quan no superiors, al que té el Tribunal Suprem. El Suprem no té el poder absolut, està limitat pels altres, i haurà de respectar -tard o d’hora- la jerarquia i les competències que marca el 'imperio de la ley' i el respecte a l’ordenament jurídic global.

Nou Govern. És fruit d’un pacte de debilitats. S’han ajuntat diversos partits que eren conscients que no tenien, ni per separat ni en un altre forma d’aliança, una alternativa millor. Pot ser un govern estable i que duri, precisament per conjuminar-se les debilitats individuals amb la força conjunta. Però pot ser fràgil, doncs dependrà de que cap dels actors implicats es senti ignorat o menyspreat i li entrin ganes de trencar; a  més, la possibilitat per algú d’actuar com a veto-player es pot fer irresistible, en especial al final de la legislatura.

Al meu entendre tindrien que tenir 4 objectius: 

1- Durar tres anys com a mínim (per poder assolir els altres tres)

2- Tornar a activar la feina legislativa amb visió no curt-terminista (és a dir fer lleis que regulin a fons problemes socials)

3- Preparar el terreny per a un enfoc plural de l’organització del poder a Espanya. 

4- El més difícil, reformar el poder judicial perquè pugui arribar a tenir cultura democràtica.

Europa. Després dels fets d’Octubre, molts indepes -inclòs en Puigdemont- van criticar i menysprear el marc europeu per no haver donat aixopluc a les demandes de fer un referèndum.  Les poques declaracions formals que s’han fet des dels organismes europeus han estat en el sentit que cal la resolució del conflicte per la via de l’acció política.  Fins ara les sentències que s’han fet fora de l’àmbit espanyol en relació als polítics processats han estat emeses en sentit contrari al dels tribunals espanyols. La negació de l’extradició de Puigdemont per part de Bèlgica i Alemanya van ser una mostra de la separació real de poders existent en aquest països. El Parlament ha reconegut a 2 diputats independentistes després de la sentencia del TJUE. Europa no deu ser tant dolenta, n’est pas?

EL CAS JUNQUERAS

El tema de la situació processal de l’Oriol Junqueras entre la justícia espanyola i la europea és tot un cas interessant des del punt de vista de la ciència política. Intentaré fer un resum en base, no a la perspectiva del dret, sinó des del punt de vista d’un ciutadà més o menys informat i interessat

- La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) és expositiva, clara i contundent: ‘debe considerarse que una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo ha adquirido, por este hecho y desde ese momento, la condición de miembro de dicha institución … y goza, en este concepto, de la inmunidad prevista’

- El President del Parlament Europeu també ha estat clar: ‘El Tribunal también dictaminó que la inmunidad implica que la medida de prisión preventiva a la que fue sometido el diputado electo debe ser revocada, para permitir que el diputado vaya al Parlamento Europeo y complete las formalidades necesarias para asumir sus funcione … Apelo a las autoridades españolas competentes y les insto a que cumplan con esta sentencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea.’

-  El Tribunal Suprem ja no és la última instància judicial en el dret espanyol. Ja no és doncs ‘Suprem’. Això els hi cou, ho han de pair i per això encara no han actuat en conseqüència. De fet José Antonio Martín Pallín considera que el TS ‘se ha sacado de la manga un trámite dilatorio, al dar traslado a las partes para que manifiesten su opinión’

- La Unió Europea és una cessió de sobirania dels estats, ‘pa lo bueno i pa lo malo’. I això és d'aplicació no només a l’estat espanyol, sinó també a Puigdemont, que el 3 de Juliol es queixava:  “Así no nos interesa esta Europa”. De fet hem passat de l'amenaça de un CATEXIT a la d'un SPEXIT. 

- No deixa de ser simptomàtic que totes les decisions judicials que s’han pres en el àmbit europeu en relació al polítics processats, hagin estat en contra de les pretensions de la justícia espanyola. 

- La independència del poder judicial i del legislatiu existeix de forma més nítida a la UE que a Espanya. La cultura de interrelació de poders existent a Espanya explica el crit de la eurodiputada espanyola al President del Parlament: ¡No le puedes hacer eso a España!

- Molta opinió publicada a Espanya  de cop i volta s’ha oblidat del concepte ‘El imperio de la Ley’,  de que ‘sin Ley no hay democracia’, i de que ‘las sentencias están para cumplirlas’. Es veu que ara no toca. 

- La immunitat política dels parlamentaris en una democràcia representativa no és un privilegi, sinó una garantia de que el poder Legislatiu representa els interessos del poble en la forma que ha votat. En paraules d'en Pérez-Royo 'En una democràcia parlamentària el Parlament és l'únic òrgan constitucional que representa el poble'.  Impedir a un elegit accedir al seu escó és alterar els resultats de les eleccions.

- Vull suposar que el criteri del TJUE pel qual un candidat electe en unes eleccions al Parlament Europeo obté l’estatus com membre del Parlament en el mateix moment en que es proclamat oficialment guanyador, tindrà que ser ‘transposat’ a la legislació estatal espanyola, i per tant es derogarà l’obligació formal de jurar la Constitució per a poder obtenir l’acta.

- S’ha donat un ‘efecte papallona’ en el procés als polítics del procés: se’ls acusa de rebel·lió per poder-los jutjar en instància única en el Tribunal Suprem; dos anys de presó provisional en base a aquesta acusació (no provada) de rebel·lió; com sense sentència ferma tenien tots els drets polítics vigents, es presenten com candidats i són elegits; com guanyen les eleccions, els deixen recollir l’acta de diputat a Espanya encara que després forcen la seva suspensió; quan guanyen a les eleccions europees no els deixen recollir l’acta; el TS demana al TJUE una qüestió prejudicial i no s'espera a la seva resolució; Junqueras, que es queda a Espanya, no pot exercir de diputat i Puigdemont, que s’ha anat –i al que diferents tribunals europeus no han concedit l’extradició- podrà fer-ho; està en discussió fins i tot la possible nul·litat de la sentència. ¡¡Embolica que fa fort!!

- Cóm s’explica que davant la sentència del TJUE, la Fiscalia sigui capaç  de presentar al·legacions en un parell d’hores i sense reunir el seu òrgan decisori i l’Advocacia de l’Estat necessités uns quan dies per a fer les seves? Tant fàcil era per uns i tant complex per uns altres?

- Els criteris que legitimen una institució (en especial les no representatives) són d’una banda els procediments per la presa de decisions (ben pautats, transparents, explicats, clars) i per l’altre uns principis que siguin difícils de discutir: evidència empírica, objectius, no basats en valors personals, comprovables i refutables. No sembla que l’actuació institucional de la Justícia espanyola respongui a aquests criteris.

Veurem com segueix l’embolic