RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimarts, 30 de gener del 2018

MAJESTAD

Majestad, la persona que se extralimita al escribiros esta carta … no la escribe ni por pesadumbre, ni por ambición, ni por deseos de mezclarse en los grandes negocios.
No os asombréis si os habla fuertemente: es que la verdad es libre y fuerte. No estáis acostumbrado en absoluto a oírla. Las gentes acostumbradas a ser halagadas toman fácilmente por pesadumbre, aspereza y exceso, aquello que es sólo la pura verdad


Cada ministro ha sido el dueño en la extensión de su administración … han mostrado bien en público su poder, y realmente lo hemos sufrido demasiado. Han sido duros, altaneros, injustos, violentos, de mala fe. No han conocido otra regla, ni para la administración del interior del estado, ni para las negociaciones extranjeras que amenazar, aplastar, aniquilar todo aquello que se les resistía.
Os han acostumbrado a recibir sin cesar las alabanzas exageradas que van hasta la idolatría, y que habríais debido, para vuestro honor, rechazar con indignación
Lo que nos es verdaderamente necesario, es de observar una exacta justicia. No hace falta pretender que tengáis siempre el derecho de retener siempre ciertos lugares, porque sirven a la seguridad de vuestras fronteras
Aquellos mismos quien no han osado declararlo abiertamente, desean por lo menos con impaciencia vuestra debilitación y vuestra humillación, como el único recurso para la libertad
Colocaros, Majestad, un momento en su lugar, y comprobaréis las consecuencias de haber preferido la ventaja propia a la justicia y la buena fe … el mismo pueblo (es necesario decirlo todo) que os ha querido tanto, que ha tenido tanta confianza en vos, empieza a perder la amistad, la confianza, y también el respeto
Habéis quedado reducido al vergonzoso y deplorable extremo, o de dejar la sedición impune y de aumentarla por esta impunidad, o de hacer destrozar con inhumanidad a los pueblos que ponéis en la desesperación
Como siempre habéis sido feliz, no podéis imaginaros que algún día cesaríais de serlo. Teméis abrir los ojos, teméis que alguien os los abra;  teméis de ser reducidos a rebajar parte de vuestra gloria. Esta gloria, que endurece vuestro corazón, os es más cara que la justicia, que vuestro propio descanso, que la conservación de vuestros pueblos
Vivís como teniendo una venda fatal sobre los ojos; os jactáis de los éxitos diarios que no deciden nada … no os dais cuenta que lucháis sobre un terreno que se hunde bajo vuestros pies, y que caeréis a pesar de vuestras victorias.
Todo el mundo lo ve, y nadie se atreve a hacéroslo ver. Lo veréis quizás demasiado tarde. El verdadero ánimo consiste a no halagarse, y en tomar una decisión firme ante la necesidad. Sólo prestáis oídos de buena gana, Majestad, a aquellos que os halagan con vanas esperanzas. Las gentes que estimáis más sólidas son aquéllas que más teméis y que más evitáis. Os convendría ir delante de la verdad, y pues que sois rey, presionar a las gentes para que os la dijeran sin dulcificarla, y alentar aquello que son demasiado tímidos
¿Qué esperan para hablaros francamente? ¿Que todo esté perdido? ¿Temen desagradaros? No os quieren pues;  pues es preciso estar preparado para enfadar aquellos que se quiere, antes que halagarlos o traicionarlos con su silencio.
Pero hace falta decir la verdad, por fin. ¡Desdicha, desdicha para ellos si no la dicen, y desdicha para vos si no sois dignos de oírla!
Es preciso rechazar los consejos injustos de los políticos lisonjeros.


Els paràgrafs anteriors no són evidentment contemporanis, són part de la carta que Phenelon va enviar l'any 1694 a Louis XIV criticant la seva forma d’actuar com a rei.
Com diuen en les pel·lícules, “Los personajes y hechos retratados son completamente ficticios. Cualquier parecido con personas verdaderas, vivas o muertas, o con hechos reales es pura coincidencia
Per tant s’està extralimitant qui cregui poder trobar similituds amb uns reis actuals, emèrits o en exercici, i suposar que no volen escoltar la realitat, que prefereixen ser afalagats, i que l’únic que volen és continuar sent reis. També els que pensin en governs i ministres que amenacen, s’enriqueixen i volen les avantatges pròpies abans que la justícia

Ah! També és coincidència casual que ho publiqui precisament avui.

dimecres, 24 de gener del 2018

MANAMENTS PER A L’ACCIÓ POLÍTICA

L’últim número de revista La Maleta de Port-bou està dedicat especialment al conflicte català, entés com una crisi europea. En Josep Ramoneda, en el seu article de presentació, enumera una sèrie de manaments sobre l’acció política que diu que s’han oblidat de forma perillosa.

Són un vademècum pels polítics, que els tindrien que conèixer i aplicar en la seva activitat. També els tindríem que tindre presents els ciutadans, els votants, per a jutjar a la nostre classe política.

No confundas tus deseos con la realidad
No niegues los hechos incómodos porque tarde o temprano te darás de bruces con ellos
No trastoques la serenidad en desdén, no querer ver un problema es una manera de agravarlo
No creas en la inacción en política: sólo es efectiva en regímenes autoritarios
No te engañes: los problemas no se resuelven solos, y, a veces, ni siquiera acompañados
No pierdas nunca la iniciativa, con que te la quiten una vez, pueden arruinarte para siempre
Sé capaz de evaluar la relación de fuerzas, nada es más determinante en política
No pretendas dar un paso que no esté al alcance de tus capacidades, porque te estrellarás
No olvides que los peores conflictos son los indivisibles, busca siempre vías de escape de la polarización
Recuerda que el verdadero político es el que tiene sentido de la oportunidad: sabe cuando se le abre una vía ganadora y sabe cuándo tiene que frenar.
No menosprecies la batalla ideológica, sobre ella se construyen las hegemonías políticas
Sólo el conocimiento de la otra parte puede llevar al reconocimiento mutuo, que es la vía para resolver los conflictos en democracia
No des nunca un conflicto de calado histórico como resuelto: siempre rebota  

dijous, 18 de gener del 2018

33 TESIS PER A LA REFORMA DE LA DISCIPLINA ECONÒMICA

A principis dels 70, la immensa majoria dels estudiants que començàvem a estudiar Ciències Econòmiques a l’UB no ho feiem per ser rics, ni per fer-nos empresaris, ni per saber especular en borsa, doncs l’economia estava conceptualitzada com “una eina per analitzar, canviar i millorar el món”. L’administració eficaç dels recursos escasos –l’economia- es tenia que posar al servei de la societat per a fer-la més igualitària i justa. El keynesianisme era la doctrina hegemònica i l’estat era un actor principal de la política econòmica i social
Una dècada més tot havia canviat. Es va imposar la neo-revolució liberal, l’individualisme, el benefici propi i el mercat lliure. Frases com “la societat no existeix”, “si vols un amic, comprat un gos”, “el mercat s’autoregula” van donar lloc al mon del lliure mercat, l’especulació, el consens de Washington, la desregulació, la baixada d’impostos (pels més rics) i la privatització dels sectors públics. El resultat ha estat les crisis econòmiques i financeres, la desigualtat, el risc per la continuïtat de l’estat del benestar; tot justificat per «¿Esto es un saqueo? No, es el mercado, amigo» segons va dir el passat dia 10 al Congreso de los Diputados Rodrigo Rato, un home que “va néixer amb un Porsche al mig de les cames” (1)


Coincidint amb el centenari de la reforma de Luter, s’ha fet públic un document amb 33 Tesis per a la reforma de la disciplina econòmica (2), i en analogia amb el que va fer Luter, aquestes tesis van ser “clavades” a les portes de la London School of Economics.

El més rellevant del que defensa aquest document és el següent:
Existeix un monopoli intel·lectual que domina l’ensenyament, la investigació i el debat. Curiós que els defensors del lliure mercat imposin un monopoli de pensament. Potser per que –per molt que digui la teoria- l’objectiu de tota empresa, i de tot poder, és arribar a ser monopolista en el seu mercat
La ciència econòmica té més característiques de fe religiosa que de ciència experimental: l’evidència de no funcionament en la pràctica no porta a abandonar la teoria, sinó a insistir en l’error: per exemple les polítiques de privatització i austeritat en els països en desenvolupament.
L’elecció dels indicadors de seguiment i funcionament de l’economia són en sí mateixos una elecció política, lligada a la ideologia dels poders dominants. Per això no s’incorporen mesuradors de desigualtat, pobresa, salut, pol·lució sinó predominen el PIB, el deute públic, la renda per càpita.
La necessitat de creixement continu ignora els costos en recursos no renovables i per tant no sostenibles a mig i llarg termini. Cal incorporar el factor ecològic a l’anàlisi econòmic.    
Els mercats són més que la simple relació entre l’oferta i la demanda. Juguen les institucions, les relacions de poder, la cultura, la història, l’entorn físic. Per tant no es pot pensar en solucions i pràctiques universals.  
Això lliga amb la fal·làcia del homus economicus, base de l’anàlisi econòmic, que es suposa que actua sempre de forma racional en defensa del seu interès individual. La presa de decisions te factors irracionals, emotius, psicològics, empàtics, culturals i de prejudicis.
L’ensenyament de la ciència econòmica, i l’anàlisi de la pròpia economia, necessita incorporar factors polítics, socials, ecològics, psicològics, i ètics!!!. I no com a factors externs o d’entorn, sinó com part substancial de la pròpia economia.
El debat lliure, obert i en recerca de l’explicació més encertada en cada moment, ha de ser consubstancial a l’anàlisi de l’economia i les seves conseqüències. No existeix una veritat absoluta i immutable.

Esperem a veure si la nova reforma protestant –econòmica- pot acabar amb el dogma actual i aconseguir que l’estudi de l’economia torni a ser una eina per a canviar el mon. A millor, es clar.
JL Campa


dimarts, 16 de gener del 2018

ON SOM I QUE FER?

On som? (a Catalunya)
Un desastre.
Sense autonomia, sense autogovern, sense perspectives de tornar-ne a tenir a curt termini. Amb un horitzó de estar sotmesos a un control de les despeses que anul·li qualsevol acció política que no agradi al govern espanyol.
Amb polítics empresonats, d'altres a l’exili, i amb possibilitats de tenir-ne més segons vagi avançant l’ofensiva judicial. Això impedirà l’elecció lliure de President i Govern en funció dels resultats de les eleccions.
Això sí. Ara s’ha fet evident el problema a que s’enfronta Catalunya si vol augmentar la seva sobirania: l’estat espanyol no està disposat a negociar res. Per a molts actors i ciutadans catalans, el “Procés” era una mobilització per a, després del fiasco de l’Estatut, negociar un nova relació amb Espanya. L’1 d’Octubre, el 155 i la repressió judicial han mostrat que no s’accepta cap negociació.
No es tracta d’una situació transitòria, això durarà temps. Caldrà esforç, pragmatisme, llums llargues, implicació social, perseverança i molta intel·ligència (que no astúcia).
No és una situació nova. Com cantava en Raimon “Què llarga que és la nostra nit”. Paciència, persistència i esperança.

On son? (a Espanya)
Un desastre.
L’estat espanyol ha demostrat que existeix un valor superior als de la democràcia, la justícia i la llibertat: la unidad de la nación española. La única i uniforme, identificada en el “a por ellos” i en “España no se vota”.
El govern espanyol no fa política. A partir d’una interpretació esbiaixada e interessada de la Constitució, ha delegat en els Tribunals de Justícia i en el Tribunal Constitucional la gestió –que no solució- del problema d’encaix de Catalunya a Espanya
Es tracta d’una deriva cap l’autoritarisme post-democràtic, anunciat fa anys per Josep Ramoneda com a tendència global, i que ens duu a sistemes polítics amb formalitat democràtica però amb control de l’oposició i dels mitjans de comunicació; amb limitació de les llibertats individuals i repressió directa si cal.
Espanya està abandonant valors democràtics en la seva reacció contra el moviment sobiranista català: negació de problemes, ignorar subjectes polítics, manca de separació de poders, utilització punitiva de la presó preventiva, muntatge de delictes inexistents tergiversant els fets, manca de visions plurals en els mitjans de comunicació, intervenció en els mercats afavorint migració d’empreses.
En l’últim paràgraf del seu llibre “La conjura de los irresponsables”, Jordi Amat diu “El consenso constitucional ha saltado por los aires. No importan las razones. Solo, antes que nada, y por encima de todo, importa la victoria”.
Aquest oblit dels principis democràtics (i constitucionals) ara només afecta principalment als sobiranistes catalans, però acabarà afectant a tots els espanyols.
Tampoc és una situació nova. En la història contemporània d’Espanya, els períodes que es poden qualificar com a democràtics són pocs

Què fer? (a Catalunya)
El passat 29 d’Octubre plantejava un quadre de decisió en funció de com fossin els resultats de les eleccions. 


Si el seguim, veurem que per una banda hi ha hagut mes de 2M de vots independentistes, encara que no han significat obtenir la majoria absoluta de vots. Això vol dir que per l’estat espanyol el dinosaure (el problema) continua viu, però que el partits independentistes han d’optar entre continuar amb el Procés –si no han aprés del que ha passat- o “seguir picant pedra” per ampliar la base de ciutadans favorables. A hores d’ara hi ha una lluita soterrada per escollir un camí o l’altre
En la situació actual cal prioritzar la recuperació de les institucions d’autogovern (inclosa TV3) i de la democràcia. La primera cosa vol dir fer una acció de govern efectiva, amb resultats visibles per tota la societat i la segona implica aconseguir que no hi hagin presos polítics, al temps que es recuperen les competències reals d’autogovern. I això ha de concernir i implicar a qualsevol partit catalanista, sigui autonomista, sobiranista o independentista.
Tindria de ser un objectiu comú.

Què fer (a Espanya)
Em costa concretar-ho per que no tinc clar si els fets d’Octubre i la repressió posterior són fruit només d’una reacció puntual per a impedir la independència, el que voldria dir que en poc temps podria tornar una certa normalitat institucional. 
Però hi ha moltes senyals que permeten pensar que està en marxa una estratègia que començà amb el retorn al poder de la dreta tradicional espanyola amb José Maria Aznar, i que vol re-instaurar una Espanya amb el poder centralitzat i uniforme, sobre tot en el tema de la llengua espanyola. 
Si es tracta d’això, tornar a la senda democràtica serà molt més llarg, costós i difícil, doncs caldrà que “el conjunto del pueblo español” reaccioni en contra. Com diu César Rendueles "Nada contribuiría más a desatascar las cosas como que la izquierda consiguiera articular un proyecto de unionismo democrático y no nacionalista. Que defienda sin complejos tanto el derecho a decidir de los catalanes como la permanencia no impuesta de Cataluña en España"


Estem davant del Trilema d’Espanya, ja explicat en escrits anteriors: Espanya no pot ser a la vegada democràtica, uniforme i integrar a Catalunya. Ha d’escollir entre dos de tres, i de moment aposta per integrar de forma uniforme. Com dèiem el 6 d’octubre de 2015,  “la pitjor opció és buscar la integració de Catalunya en el concepte clàssic d’unitat d’Espanya. Ja ho han intentat –sense èxit per cert- règims no democràtics, com la dictadura franquista”.
JL Campa