RECOMANACIONS

Des del 16 d’Octubre de 2017 hi han a Espanya polítics en presó i exiliats, per causa de la seva acció política, pacífica i no violenta.

dimecres, 19 de desembre del 2018

21 D

   El procés català, fins la tardor de l’any passat, va tenir dos grans fortaleses: un objectiu clar resumit en un lema curt i entenedor (VOLEM VOTAR) i una acció política amb grans mobilitzacions però exquisidament pacífica. 
   El primer factor ha desaparegut per causa del fracàs de la semi-declaració d’independència, pel 155, la repressió i empresonament, i les baralles entre ERC, els Puigdemonistes i els post convergents per aconseguir dirigir la nova fase del procés. Si una persona de l’estranger pregunta ara ‘què vol ‘Catalunya’?’ les respostes són vàries, disperses i confuses. De fet, la manca de claredat en concretar el què es vol, és en el moment actual una debilitat de l’independentisme i una fortalesa del govern espanyol.
   I el segon factor, el clar i constant pacifisme del moviment està en risc el proper divendres. Qualsevol incident protagonitzat per l’independentisme –cosa que no ha passat en 6 anys- serà aprofitat, magnificat, manipulat i escampat per la dreta espanyola. I ho serà per que necessiten, no només trencar el relat basat en l’evidència del pacifisme del sobiranisme, sinó reforçar el seu relat –inventat- conforme a l’octubre de l’any passat la única violència no va ser la protagonitzada per les forces policials espanyoles, sinó pels manifestants. Aquesta existència de violència (abans i ara) la necessiten per a justificar el delicte de rebel·lió que es jutjarà properament.  
 El proper divendres l’objectiu dels poders uniformistes estatals és poder culpar a l’independentisme de exercir la violència. Ho estan preparant de forma orquestrada: només cal veure què diuen els mitjans de comunicació i les declaracions reiterades dels líders del PP i C,s denunciant la situació de conflictivitat generalitzada –segons ells- a Catalunya.

   En ciència política, la teoria dona una importància cabdal a dominar l’agenda política i a tenir la capacitat d’imposar el missatge, de controlar el relat.  Ara per ara l’agenda política està en mans del jutges del Tribunal Suprem i el sobiranisme pot perdre davant del món la imatge de moviment pacífic. Seria una situació que afavoriria una més gran involució –encara- del sistema polític espanyol. 
   Davant d’això el millor que podria fer el conjunt del sobiranisme, i també els sectors catalanistes conscients de l’atac que es prepara contra l’autonomia de Catalunya, és “fer un Tortosa” i ignorar el Consell de Ministres a la Llotja. Que ho facin i que tots els nous piolines s’avorreixin mentre fan sudokus en les tocineres, i pensin per què coi els han fet venir, suspenen permisos de nadal.
   Orate frates

PD: el 'xist' d'en Perich és del 1995

dijous, 6 de desembre del 2018

40 ANYS DE CONSTITUCIÓ


Aquests dies fa 40 anys la Constitució Espanyola. Com el 90% dels catalans –i el 87% dels espanyols- vaig votar favorablement i fins i tot puc dir que amb un plus de voluntarisme: tenia grip, estava a 38 de febre, i em vaig aixecar, vestir-me i sortir al carrer només per poder votar que SI


Cóm es pot explicar aquesta gran acceptació de la proposta constitucional? Per vàries raons:
Per que era una fita clau en el procés de deixar endarrere el regim dictatorial franquista. Pensem que feia tot just tres anys de la mort –al llit i amb honors- del  general colpista, que havia dictat les últimes penes de mort un parell de setmanes abans de caure malalt.
Per que era una Constitució homologable amb les dels països de l’entorn democràtic europeu. Espanya deixava de ser l’excepció en l’Europa Occidental. Obria la porta a poder ser un país normal.
Per que disposava –disposa encara- d’una definició de drets individuals i col·lectius molt amplia i alineada amb la declaració universal dels drets humans. I això era molt després de 40 anys de carència absoluta de drets i llibertats
Per que reconeixia l’existència de nacionalitats, del dret a l’autonomia, de llengües diferents que calia considerar, respectar i protegir. S’albirava un futur descentralitzat i amb capacitat dels territoris de decidir sobre el seus assumptes
Per que tenia un redactat prou obert per permetre interpretacions flexibles que permetrien en el futur anar construint un país més democràtic, lliure i just. No era vist com un text de màxims, com una cotilla, sinó com un entorn adequat per anar millorant lleis i convivència
Per que fins i tot tenia un procediment de revisió i canvi molt exigent, la qual cosa s’explicava en aquells moments com una defensa davant de possibles involucions autoritàries: qui volgués retornat al passat ho tindria molt difícil sense trencar el pacte constitucional.


Què ha passat per que 40 anys després la Constitució –i el pacte constitucional- estigui tan discutit?
La raó principal es l’apropiació per part del conservadorisme espanyol del text en base a interpretacions limitadores de qualsevol evolució cap el reconeixement de la pluralitat d’Espanya, de forma especial de la pluralitat lingüística.
Aquesta apropiació s’ha fet mitjançant la manipulació descarada de la composició del Tribunal Constitucional per part del PP, amb la passivitat o la incapacitat del PSOE. El sentit de les sentències del Constitucional de les primeres èpoques no te res a veure amb les dels últims 15 anys. Només cal pensar amb la de la LOAPA i la de l’Estatut.
Un cop controlat el mecanisme interpretatiu, el text Constitucional es va anar petrificant, de forma que no es donen les lectures flexibles possibles en base al redactat, sinó que es va convertint en un referent immobilista. La CE ha acabat com es definien els Principios del Movimiento Nacional: inalienables i perennes.
La manca d’espai legal per a donar cabuda a reivindicacions que van sortint en l’evolució social, ha fet que de mica en mica s’hagin anant acumulant temes als que les interpretacions conservadores de la CE no donen sortida política. Cal recordar que en la història d’Espanya cap Constitució ha pogut ser reformada, totes han estat derogades en la seva totalitat. I te a veure –en la meva opinió- en l’extrema posició conservadora dominant, de la dreta especialment però no només.
El fet més destacable de com s’ha pervertit l’esperit constitucional inicial, va ser la citada Sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Va potinejar-se la composició dels membres del Tribunal Constitucional mitjançant inhabilitacions d’uns membres i pròrrogues de mandat d’uns altres, va interpretar-se de forma restrictiva el dret a l’autonomia y -sobre tot- va alterar-se un pacte polític fruit d’un procés de negociació entre Parlamentaris electes a Catalunya i a Espanya, aprovat finalment pel poble de Catalunya. I ningú va fer res després: ni es van canviar lleis com es va dir que es faria, ni es va tenir el coratge de tornar a fer un referèndum en base al text modificat pel TC.

A la Constitució li passa una mica com a la Transició Espanyola: va ser un procés raonable i exitós de canvi d’un regim autoritari a un sistema democràtic que va permetre un govern socialista el 1982, quan es va acabar la transició; el que no es va fer be va ser la gestió de la democràcia posteriorment. Amb el tema constitucional, continuo pensat que és una bona Constitució y que el problema rau més en com s’ha gestionat el seu desenvolupament i la seva interpretació posterior.
Quan el conservadorisme espanyol es recupera del moment de debilitat en que estava a l'inici del pot-franquisme, accepta el nou marc legal, se'l fa seu i comença un procés de monopolització i expulsió paulatina dels que no comparteixen el seus punts de vista. Només cal recordar que Aznar va posicionar-se en contra de la nova Constitució, fa pocs dies va considerar al PSOE com no constitucionalista.
Es tracta doncs d’un problema que va més enllà del redactat de la norma. Es un assumpte de cultura política espanyola, de democràcia –en les múltiples dimensions de que parlàvem en l’article anterior-, d’equilibris entre poders, de fugir del conservadorisme fossilitzant. I això és molt complicat; com diu  Ferran Requejo “les cultures polítiques heretades, quan són hegemòniques, són molt resilients al canvi”.
La fallida no és de la Constitució, sinó d’Espanya com a sistema democràtic

dimecres, 28 de novembre del 2018

AIXÒ VA DE DEMOCRÀCIA


La frase del títol s’ha repetit molt últimament a Catalunya i a Espanya. El mot ‘democràcia’ es fa servir com un valor inqüestionable però sense tenir en compte que pot tenir diversos significats segons el adjectiu amb el que l’acompanyem (liberal, popular, orgànica, directa, representativa, o fins i tot cristiana).
De fet, no existeix una única característica per a definir la democràcia. Es clar que democràcia és votar, i que on no es pot exercir el dret d’elecció no hi ha un regim democràtic, però no és només això.


Daniel Inneraty, en el primer capítol del llibre ‘En clau de procés’, ens ajuda a concretar el tema. Poso a continuació els paràgrafs més aclaridors, sota el meu punt de vista

La democràcia és un conjunt de valors i procediments que s’han de saber orquestrar i equilibrar (participació ciutadana, eleccions lliures, parer dels experts, sobirania nacional, protecció de les minories, preeminència del dret, autoritats independents, rendició de comptes, deliberació, representació).
L’actual crisi de la democràcia és una crisi d’unilateralització d’algun del seus elements. La democràcia és un procés ... la implicació de les societats en la governació ha de ser més sofisticada que la que es posa en joc en les lògiques plebiscitàries o en l’agregació de preferències a través de la xarxa; ha de ser entesa com una intervenció continua en el seu propi autogovern a través de la pluralitat de procediments, uns més directes i altres més representatius, mitjançant lògiques majoritàries i altres que no ho són.
No hi ha nació sense donar per suposat alguna cosa que en principi no es sotmet a discussió, com a marc de referència o subjecte de sobirania. El poble no pot decidir fins que algú no decideix qui és el poble. De fet, qualsevol sistema polític és incapaç de resoldre democràticament la qüestió sobre qui decideix què i remet sempre a un marc previ de sobirania ... ‘Els criteris del procés democràtic pressuposen que el subjecte és el correcte’ (Dahl) ... el nostre estancament ve pel fet que considerem les identitats polítiques com a dades irrefutables i no tots les veuen així
¿Qui ha dit que les sobiranies no es poden compartir? Les sobiranies exclusives són més aviat l’excepció i no la regla en el món actual ... El veritable titular de la sobirania és la gent i la legalitat sense legitimitat té sempre un recorregut escàs
El dret a decidir ve acompanyat del deure de pactar o el binomi no imposar / no impedir
Les nostres societats democràtiques requereixen institucions i hàbits de negociació ... hi ha qüestions que es poden resoldre simplement comptant els vots, però d’altres –les més decisives, les que afecten les condicions de la convivència- per a les quals fa falta un acord més ampli, és a dir, una voluntat política més integradora ... La democràcia és un sistema polític que equilibra discussió i decisió, negociació i resolució, acord i dissensió.
El moment competitiu està eclipsant la dimensió col·laborativa de la democràcia. El triangle competició / majoria / publicitat està infravalorant altres instruments del procés polític que tindrien més aviat cooperació / acord / negociació
Es comet l’error de confiar a un instrument per a la construcció de majories la solució d’un problema que requereix la construcció d’amplis acords. (Es refereix a eleccions i referèndums). La democràcia majoritària és incapaç d’aconseguir el que en el millor dels casos s’obté gràcies a la democràcia de negociació.
No hi ha dreceres per la democràcia inclusiva. Tenint en compte el nivell ínfim de diàleg que tenim, amb la confiança pel terra i una mínima capacitat de transacció per part dels principals actors polítics, és previsible que necessitem força temps per a recompondre una cultura política de negociació democràtica.

En resum, Democràcia és un procés d’equilibris entre diverses dimensions polítiques, que necessita de la participació de la gent –més enllà del fet de votar-, de col·laboració entre actors, i de capacitat de negociació.
Un segon aspecte del text és que mostra el gran problema de fons en el conflicte entre Espanya i Catalunya: la discussió del demos, el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, i la concepció d’Espanya como una societat plurinacional (o no)
  
Referència: En clau de procés. 11 conceptes polítics. Ubasart i Seguró (eds). Herder. 2018


dimarts, 16 d’octubre del 2018

1 ANY DE PRESÓ PREVENTIVA


Per ajudar a la memòria val la pena recordar el que va passar fa un any, i res millor que veure el reportatge següent: 



També cal tenir en compte el que diu Amnistia Internacional: 

Amnistia Internacional reitera la petició de llibertat immediata per als Jordis, un any després del seu ingrés a presó
Recentment, dues resolucions de la Sala penal del Tribunal Suprem han rebutjat les peticions de llibertat formulades per Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, respectivament. El Tribunal Constitucional també ha rebutjat suspendre cautelarment la situació de presó provisional de Jordi Sánchez en almenys tres ocasions. «En comptes d'aprofitar l'oportunitat per posar fi a la detenció de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart, les autoritats judicials han agreujat aquesta injustícia», assegura Esteban Beltrán, director d'Amnistia Internacional a Espanya. 
Des que va tenir notícia del seu ingrés a la presó, Amnistia Internacional va manifestar que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart havien de ser posats en llibertat immediatament. El 16 d'octubre de 2017, la jutgessa Lamela de l'Audiència Nacional va dictar ordre d'empresonament provisional contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents en aquell moment, respectivament, de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d'Òmnium Cultural, per delictes de sedició. Posteriorment, el 24 de novembre de 2017, el seu cas va ser assumit pel Tribunal Suprem, sumant-se a la Causa Especial 20907/2017. Després de la investigació duta a terme pel magistrat instructor, van ser processats per delictes de rebel·lió el 21 de març de 2018. En aquesta interlocutòria se'ls atribueix la participació en la celebració del referèndum de l'1 d'octubre a Catalunya, tot i la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la llei que regula el referèndum, així com en els fets del 20 i 21 de setembre de 2017, pels quals se'ls acusa de convocar a la ciutadania a concentrar-se davant d'uns edificis oficials amb la finalitat d'impedir una operació policial legal ordenada per un jutjat de Barcelona que comportava l’escorcoll de diversos edificis oficials.
«Els càrrecs que pesen contra els Jordis, segons la informació de què disposa Amnistia Internacional, són injustificats i, per tant, han de ser retirats. En cas de demostrar-se que van convocar a manifestants amb la finalitat d'impedir una operació policial lícita, això podria ser perseguit, ja que podria tractar-se d'una alteració d'ordre públic,  i ser objecte de sanció penal. Però atribuir-los delictes greus com la rebel·lió o la sedició és desproporcionat i una restricció excessiva del seu dret a la llibertat d'expressió i de reunió pacífica» assegura Adriana Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional Catalunya.

Informació addicional
Amnistia Internacional no qüestiona les sentències del Tribunal Constitucional sobre la llei del referèndum ni la seva aplicació, però considera que Jordi Sànchez  i Jordi Cuixart, com a ciutadans particulars i presidents d'organitzacions de la societat civil en el moment dels fets que s'estan investigant, tenien dret a organitzar i promoure reunions pacífiques en suport al referèndum i a la independència de Catalunya.  Encara que el dret internacional dels drets humans permet als Estats imposar algunes restriccions a l'exercici del dret a la llibertat d'expressió amb determinats finalitats legítimes, com protegir l'ordre públic o la seguretat nacional, requereix que les autoritats demostrin que aquestes restriccions són necessàries i proporcionades a l'objectiu perseguit, un fet que no passat en aquest cas. A més, d'acord, amb el dret internacional, les restriccions de la llibertat d'expressió «per exercir la seva funció protectora [...] han de ser l'instrument menys intrusiu dels que permetin aconseguir el resultat desitjat». Aquest requisit de proporcionalitat implica que les sancions penals, en particular les que donen lloc a privació de llibertat, constituiran sovint una restricció desproporcionada del dret a la llibertat de reunió pacífica i d'expressió. Per això, la presentació de càrrecs penals greus contra membres de la societat civil que organitzen o promouen aquest tipus de reunions és una mesura excessiva i desproporcionada.
 Finalment, respecte als fets del 20 i 21 de setembre fins on consta a l'organització, no sembla que ni Jordi Sánchez ni Jordi Cuixart animessin als manifestants a utilitzar la violència, de manera que tant els actes esporàdics de violència comesos per manifestants, com els danys causats a uns vehicles de la policia, no se’ls haurien d'atribuir ni directament ni indirectament com a organitzadors o promotors de les mobilitzacions.




dimecres, 26 de setembre del 2018

EL DISCURS DEL REI


Molt aviat farà un any del discurs que el Rei d’Espanya, Felip VI (en endavant F6), va fer desprès de l’1-O a Catalunya. És oportú repassar-ho i comentar-ho:

Palacio de La Zarzuela. Madrid, 03.10.2017
Buenas noches,
Estamos viviendo momentos muy graves para nuestra vida democrática. Y en estas circunstancias, quiero dirigirme directamente a todos los españoles. Todos hemos sido testigos de los hechos que se han ido produciendo en Cataluña, con la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada −ilegalmente−la independencia de Cataluña.
F6 obvia tant els precedents al voltant de la tramitació, “cepillado” i escapçament final de l’Estatut pel TC, com la inacció política dels governs del PP. No recorda que la pretensió principal al llarg de tot el “procés” era poder votar.
La referencia a la il·legalitat posa a F6 al costat dels defensors de la legalitat, sense considerar la legitimitat que pot enfrontar-se a aquesta legalitat. La independència sempre haurà de ser il·legal sota el criteri de la sobirania única del conjunt del poble espanyol, on el poble català és una minoria demogràfica.
Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomía, que es la Ley que reconoce, protege y ampara sus instituciones históricas y su autogobierno.
A quins 'incompliments reiterats des de fa temps' es refereix? Fins i tot els sectors més antisoberanistes només parlen del Ple del 6 i 7 de setembre de 2017 –menys d’un mes abans del discurs- com el moment de ruptura de la legalitat (Encara que mesos més tard el TC va validar la tramitació reglamentaria).
Si fa temps que es venien produint incompliments constitucionals, ¿va haver-hi inacció de les institucions de l’Estat?. No crec que el Govern espanyol avali aquest raonament; penso més aviat que FB6 repeteix un argumentari dels tertulians més abrandats.
Una observació gramatical o aritmètica: la Constitución y su Estatuto SON las leyes, no ES la ley
Con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado. Un Estado al que, precisamente, esas autoridades representan en Cataluña.
Considera F6 que va ser legítima la composició del TC en la Sentència de l’Estatut?: Un Magistrat recusat i uns quants membres amb el període vençut, que no van poder ser renovats o canviats per les maniobres leguleies del PP a fi i efecte que la majoria existent en aquella època a les Corts no pogués proposar magistrats més progressistes.
Veient que en aquest paràgraf F6 fa servir simultàniament els dos termes (legalitat i legitimitat); potser en el primer paràgraf no va atrevir-se a dir que la pretensió d’independència era il·legítima.
Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando ─desgraciadamente─ a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada. Esas autoridades han menospreciado los afectos y los sentimientos de solidaridad que han unido y unirán al conjunto de los españoles; y con su conducta irresponsable incluso pueden poner en riesgo la estabilidad económica y social de Cataluña y de toda España.
F6 descriu una societat catalana fracturada, enfrontada, sense convivència, harmonia, insolidària.  F6 compra i fa seu el nucli del relat persistent que fan des de C,s i el PP. Però aquesta societat porta manifestant-se, concentrant-se, votant i reclamant unes reivindicacions polítiques de forma massiva i persistent, sense aldarulls, disturbis, agressions ni intimidacions.
La menció a que la ‘conducta irresponsable’ pot posar en risc l’estabilitat econòmica i social del conjunt d’Espanya, pot llegir-se com una justificació del “a por ellos”, que va acompanyar a la sortida dels aquarteraments de forces policials per intervenir a Catalunya.
En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común.
F6 considera que els representants d’un partits escollits democràticament sota les lleis espanyoles, amb uns programes concrets que incorporaven el compromís d’aconseguir exercir el dret a decidir –àmpliament recolzat per les enquestes d’opinió-, s’han intentat apropiar de les institucions. Curiosament, esmenta el “derecho de todos los españoles a decidir”, amb la qual cosa es posiciona asimètricament, negant el dret de la minoria, i renunciant a fer una possible tasca de mediació i arbitratge, que és la que li reconeix la CE.
Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía.
El seu pare JCI va dir en el seu missatge el 23F: ‘mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente. F6 fa servir paraules semblants: assegurar, orden, vigencia estado de derecho, Constitución. El marc conceptual de resposta a una reclamació exercida de forma democràtica és el mateix que el que es va utilitzar per aturar un cop militar amb ocupació del Congrés amb violència, armes i trets.
Hoy quiero, además, transmitir varios mensajes a todos los españoles, particularmente a los catalanes.
En aquest moment F6 reconeix per primera vegada que existeixen els catalans, però fins i tot torna a incloure’ls dins del conjunt dels espanyols, no vagi a ser que algú li pugui dir que reconeix un possible subjecte polític diferenciat del conjunt. Mostra o rebuig -o por- a qualsevol esquerda de la unitat i la uniformitat espanyola.
A los ciudadanos de Cataluña –a todos− quiero reiterarles que desde hace décadas vivimos en un Estado democrático que ofrece las vías constitucionales para que cualquier persona pueda defender sus ideas dentro del respeto a la ley. Porque, como todos sabemos, sin ese respeto no hay convivencia democrática posible en paz y libertad, ni en Cataluña, ni en el resto de España, ni en ningún lugar del mundo. En la España constitucional y democrática, saben bien que tienen un espacio de concordia y de encuentro con todos sus conciudadanos.
Les vies democràtiques inclouen que l’Estatut vigent a Catalunya sigui l’únic no votat pel poble? Inclouen les manipulacions en el TC? Inclouen la recollida de signatures contra l’Estatut i les crides a fer boicots a productes catalans? Inclouen que articles de l’Estatut declarats anticonstitucionals a Catalunya estiguin vigents en altres Estatuts? Set anys de manifestacions massives, ordenades i pacífiques no han obtingut una via constitucional ni tant sols per a negociar un acord.
Sé muy bien que en Cataluña también hay mucha preocupación y gran inquietud con la conducta de las autoridades autonómicas. A quienes así lo sienten, les digo que no están solos, ni lo estarán; que tienen todo el apoyo y la solidaridad del resto de los españoles, y la garantía absoluta de nuestro Estado de Derecho en la defensa de su libertad y de sus derechos.
Paràgraf en que F6 es dirigeix només a una part dels catalans i es posiciona com el Rei només d’ells. Els altres no es mereixen ni mitja frase. Llegim la frase en negatiu: ‘A los que están de acuerdo con las autoridades autonómicas ... les digo que están solos y lo estarán. Que no tienen el apoyo y la solidaridad del resto de les españoles”.
Però el que potser és més greu –des d’un punt de vista espanyol-, F6 es posiciona contra tots els espanyols que defensen una votació, i es posiciona com el rei dels espanyols més uniformistes i antidemocràtics. I no són pocs: segons una enquesta de El Mundo feta 4 dies abans del missatge, ‘El 57% de los españoles está a favor del referéndum pactado ... el 37,9% de los ciudadanos se oponen a la realización de la consulta’. F6 potser està defensant una minoria, per molt que s’ompli la boca de la paraula democràcia
No deixa de ser curiós observar que quan F6 no fa de rei de tots els espanyols, no rep cap crítica per part d’aquells que contínuament repeteixen que el Govern de la Generalitat no governa pel conjunt dels catalans, i amb això el desqualifiquen i li neguen legitimitat d’exercici.
Y al conjunto de los españoles, que viven con desasosiego y tristeza estos acontecimientos, les transmito un mensaje de tranquilidad, de confianza y, también, de esperanza.
Paraules buides. Quina és l’esperança? Confiança en què? Tranquilitat per què? per que es deriva de ‘tranca’, que és el que va haver l’1 d’Octubre? 
Son momentos difíciles, pero los superaremos. Son momentos muy complejos, pero saldremos adelante. Porque creemos en nuestro país y nos sentimos orgullosos de lo que somos. Porque nuestros principios democráticos son fuertes, son sólidos. Y lo son porque están basados en el deseo de millones y millones de españoles de convivir en paz y en libertad. Así hemos ido construyendo la España de las últimas décadas. Y así debemos seguir ese camino, con serenidad y con determinación. En ese camino, en esa España mejor que todos deseamos, estará también Cataluña.
Més paraules reiteratives utilitzant conceptes universals de forma parcial: principis democràtics, desig de pau i llibertat, un país millor. La frase final ‘estará también Cataluña’ pot interpretar-se com a desig o com amenaça: estarà ‘tant si vol com si no vol’
Termino ya estas palabras, dirigidas a todo el pueblo español, para subrayar una vez más el firme compromiso de la Corona con la Constitución y con la democracia, mi entrega al entendimiento y la concordia entre españoles, y mi compromiso como Rey con la unidad y la permanencia de España.
Resumeix el posicionament general dirigint-se al conjunt suposadament uniforme del poble espanyol, defensant la Constitució i la democràcia com s’han vingut aplicant en els últims anys, i finalment com a cloenda, resum i lema: la sagrada unitat d’Espanya; concepte moral i pre-constitucional per a una part dels espanyols, però no per a tots.

Fins aquí els comentaris en detall. A continuació intentaré expressar alguns conceptes polítics més genèrics en relació al discurs:
El missatge de F6 sembla influenciat pel del seu pare JCI el 23F. Aplicant psicologia elemental, FB6 possiblement va considerar que era el seu ‘momentum’, on podia per una banda donar la imatge de rei útil, i per un altre aconseguir legitimitat pel seu regnat com va aconseguir el seu pare. Des d’un punt de vista polític, no ha entès que la seva legitimitat no li arriba de la seva acció sinó de la que li dona una Constitució democràtica. La monarquia parlamentari –forma política de l’estat espanyol (art. 1.3 CE) no ha de necessitar d’actes polítics reials per aconseguir legitimitat.
La CE només li atribueix una funció propera a l’acció política: “arbitra y modera el funcionamiento regular de las Instituciones (Art. 56.3 CE)” doncs en totes les altres funcions polítiques “de los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden (Art. 64.1 CE).
Arbitrar, segons el diccionari de la RAE és, en l’accepció més adequada al cas, “Actuar o intervenir como árbitro, especialmente en un conflicto entre partes” sent l’àrbitre una “Persona que, como autoridad reconocida o designada por las partes, resuelve un conflicto o concilia intereses”. F6 no va actuar conciliant interessos, no va ajudar a resoldre el conflicte i fins i tot va deixar de ser reconeguda com autoritat per una de les parts. Va exercir amb parcialitat manifesta a favor dels interessos d’una de les parts, ignorant a l’altre.
Podria ser que el discurs no fos redactat pel rei, sinó pel govern. De fet és prou conegut que quan al Regne Unit la reina fa un discurs, la totalitat del  text ha estat redactat pel Primer Ministre. En aquest cas, seria bo saber institucionalment si el missatge era propi del rei o redactat directament del govern d’Espanya. En la tradició de la monarquia restaurada al 1978, els missatges del rei són seus, encara que el govern pugui tenir coneixement previ del contingut.
Fins  i tot en el cas que no fos un discurs redactat pel propi F6, sinó que hagués posat veu i imatge a un text governamental, aleshores no calia el llenguatge corporal i la duresa en el rictus del monarca; s’ho podia haver estalviat. El posat i la gravetat gestual són aportació personal de F6.
En qualsevol cas, el conjunt de l’estat espanyol -Catalunya inclosa- ho va interpretar com un missatge propi del titular de la Corona, de forma que s’ha considerat com una autorització reial a posteriori de la violència policial de l’1-O i també a l’aplicació futura de l’article 155 i el processament dels polítics sobiranistes. Cal recordar que poc dies abans (el 5/9/17), en l’apertura de l’any judicial Carlos Lesmes, President del TS i del CGPJ, va dir davant del rei que “la indisoluble unidad de la Nación española que proclama el artículo 2 de la Constitución es un “mandato jurídico directo” que corresponde garantizar al Poder Judicial “junto al resto de los Poderes del Estado. En definitiva, un deber para todos nosotros de inexcusable cumplimiento”.
 En resum, F6 va fer un discurs partidista, allunyat de la seva funció constitucional d’arbitratge i moderació, que va decebre fins i tot als sectors catalanistes més respectuosos amb la seva figura reial. Només cal recordar el tweet que un vice president de la fundació Príncep de Girona entre 2009 i 2013 va fer el dia 3 d’Octubre, tot just després del discurs: “Confiaba plenamente en Vos, pero hoy me habéis decepcionado profundamente... vaya con Dios Majestad!
Acabaré amb una frase d’un article de Suso de Toro la setmana passada: “la población catalana que se movilizó para votar, además de castigada y agredida, se sintió y se siente abandonada y traicionada por aquellos sectores, aquellas personas de quien esperaban que los defendiesen de golpes y cárcel. Ofendida aunque no vencida. Los lazos que debieran preocupar no son los lazos amarillos sino los lazos rotos”. 

diumenge, 23 de setembre del 2018

AL VOLTANT DE LA DIADA

Una mica tard, però he tornat a avaluar quin nombre d’assistents va aplegar la manifestació del passat dia 11. Com sempre en base a la superfície ocupada i l’estimació de la densitat de persones per m2 en base a les fotografies i la pròpia observació personal. Dons be, aquest any calculo que va haver uns 720.000 manifestants. Això significa augmentar significativament el nombre d’assistents de l’any passat i tornar a quantitats mes semblants a les de 2015 i 2016
Cal repetir (les vegades que sigui necessari) el caràcter absolutament pacífic, familiar i fins i tot festiu de la concentració. Malgrat l’existència de presos i exiliats, de impasse polític, d’amenaces de condemnes exemplars, i de provocacions per ‘partides de la porra’, els concentrats van tenir una actitud cívica i tranquil·la. Continua sent un fet inqüestionable que en els actes sobiranistes no es produeix violència contra les persones o les coses.
En el que jo vaig poder veure, el crit més unànime i repetit va ser ‘llibertat’. Em produeix tristesa –ja em va passar l’11 de novembre de l’any passat- que en el meu país es tingui que tornar a reivindicar un concepte tan bàsic com la llibertat, i potser d’aquí uns mesos es tingui que cridar també per l’amnistia.
Aquest crit es referia principalment a la llibertat dels presos i exiliats. En la meva opinió va ser un error dels convocants fer la convocatòria de la manifestació ‘per la república’ i no fer-ho per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. L’èxit indiscutible de la convocatòria hauria pogut ser encara més gran.
Han estat 6 anys seguits de grans manifestacions cada 11 de setembre sense que l’estat espanyol en el seu conjunt no hagi fet un altre cosa que ignorar el que passava, sense actuar políticament. Aquest any ha estat, malgrat la situació excepcional, la setena gran concentració; esperem poder veure un acció política diferent per part del nou govern. 
No soc optimista


divendres, 31 d’agost del 2018

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA


Reconec que em vaig equivocar quan intentava analitzar el desenvolupament del 'procés' fins els fets de l'Octubre del 2017. Vaig confiar en que estàvem en un sistema democràtic –conscient de que tots són imperfectes- i que per tant les accions i el posicionament del govern –i de l’Estat- espanyol eren part del joc democràtic, i que tot plegat acabaria més tard o més d'hora en un marc de negociació política, més o menys ampli, transparent, embrollat o limitat

Deia que em vaig equivocar. Les institucions de l’Estat espanyol no van tenir mai un enfocament democràtic del conflicte ni van considerar mai la possibilitat d’una negociació. La resposta a les reivindicacions que es feien des de Catalunya des del 2010, va ser doncs negativa, repressiva i punitiva. El règim polític espanyol no va actuar com una democràcia.
Per tant, com a resultat dels fets que culminen amb l’1-O, l’aplicació del 155, el no reconeixement dels resultats de les eleccions de desembre i l’existència d’exiliats i presos preventius, cal pensar que Espanya no és una democràcia. No ha gestionat per mitjans democràtics el conflicte, primer sobiranista i després independentista. Només ha aplicat el Imperio de la Ley de forma torticera. Podria haver interpretat la Constitució de forma més oberta. haver fer servir el soft power, el convenciment, fins i tot la ‘compra’ de voluntats invertint en imfrastructures a Catalunya. No va fer res de tot això.
Després del xoc institucional, podia haver acusat als polítics catalans de desobediència i aplicar-li’s penes d’inhabilitació política, però ha optat per l’autoritarisme judicial inventant-se uns delictes de rebel·lió inexistents -per la manca de violència- i aplicant amb extrema duresa la presó preventiva
Això no ha sigut gratis per España doncs ha portat a una crisi institucional que afecta a la credibilitat dels Tribunals Constitucional, Suprem i de Comptes; a la Monarquia, als cossos de seguretat, a diaris com El País, a les empreses amb seu a Catalunya. Tot això amb el silenci majoritari de l’esquerra.
Però d’un altre banda em pogut veure el funcionament escrupolós d’una de les funcions bàsiques de la democràcia: la possibilitat de canviar de govern. La moció de censura va significar la caiguda del govern del PP –màxim responsable de tot el que està passant- i una renovació d’interlocutors i de l’enfoc del problema: ara el problema polític a Catalunya existeix i per tant cal donar-li una solució política i no judicial. Això, si al final no es queda només en una nova operació de ‘talante’, és un canvi d’escenari i del camp de joc polític.
A més hem vist processats i comdemnats al propi PP com a partit, a Rato, Bárcenas, el Bigotes i companyia, a Urdangarin i Camps, al rei emèrit en la picota. Tot això son símptomes evidents d’un sistema democràtic.
En què quedem doncs? És una democràcia o no ho és?
La meva resposta és que Espanya és una democràcia homologable a qualsevol altre fins que no li toquis el voraviu. La línia vermella es diu UNIDAD DE ESPAÑA: Una única nación donde la soberanía recae en el conjunto del pueblo español, con uniformidad e igualdad entre todos los españoles, con unidad de poder. La unidad de la nación española precede a la constitución y es un valor moral. Davant de la possibilitat d’una segregació d’una part del territori, s’abandonen els principis democràtics, actua la raó d’estat, i s’aplica l’imperi de la llei (concepte molt estimat pel franquisme), es titlla de traïdors als tebis i es canta el “a por ellos”.
En referència al problema de segregació del territori, possiblement molts sistemes democràtics tenen o tindrien una línia vermella semblant. El problema a Espanya és que la Unidad de la Patria incorpora també el concepte d’uniformitat; Espanya no es reconeix a sí mateixa com a plural, ni políticament, ni nacionalment, ni lingüísticament. Ha de ser UNA Espanya UNIFORME.
El que ha passat ha vingut a demostrar que era encertat el plantejament que vaig fer del Trilema d’Espanya (veure article de 6 d’Octubre de 2015): Espanya no pot ser a la vegada democràtica, uniforme, i tenir a Catalunya. O canvia la uniformitat per la plurinacionalitat, o per mantenir dins a Catalunya deixarà de ser democràtica definitivament.


dilluns, 27 d’agost del 2018

CARTES GUANYADORES


Fa un any, l’independentisme tenia quatre cartes guanyadores:
1- Un lema: “Volem Votar” (com Escòcia i Canadà). Clar, entenedor, democràtic, inclusiu.  
2- Un objectiu concret: dur a terme un referèndum –a ser possible legal i pactat- on el conjunt de la ciutadania expressés la seva opinió
3- Un mètode: la mobilització popular, ordenada i pacífica. “la revolució dels somriures”.
4- Temps: la independència ja arribarà, es qüestió de persistència. Només cal recordar l’anunci electoral de la CUP: anem a poc a poc perquè anem molt lluny.
La situació a hores d’ara no és igual, més aviat és pitjor pels seus interessos.
El lema unitari s’ha perdut i esmicolat. A la pregunta de ‘què voleu?’, les respostes són variades i menys clares quan no confuses: la república ja està proclamada, cal implantar la república, el referèndum ja s’ha fet, dret a decidir, dret d’autodeterminació. No hi ha una proposta unívoca i fàcilment comprensible.
L’objectiu de fer un referèndum ja no és comú. Uns el donen per fet (pantalla passada), mentre d’altres reconeixen que cal fer-ho be, amb llibertats i garanties.
El mètode pacífic es manté. Amb els actes de record del 17A així ha estat, i amb l’aniversari de l’1-O es tornarà a posar a prova. Hauran d’estar atents a no caure en una resposta errònia a les provocacions dels grups de la porra i la por, que ja s’ha vist el 17A que han pogut establir controls d’entrada a la Plaça Catalunya.
La gestió del temps també s’ha perdut. Uns tenen molta pressa per que ‘ara o mai’, altres ja han arribat a la meta (individualment ja es senten independents), i també hi ha els que pensen que no s’aconseguirà en aquesta generació i cal continuar picant pedra.
Recordo que a primer de Ciències Polítiques -al primer trimestre- et deien que un país no es independent quan es declara, sinó quan els altres països el reconeixen. La independència no és un tema de declaració sinó de reconeixement. I des d’aquest punt de vista, el posicionament independentista ha reculat i fet passes enrere, doncs les seves ‘cartes guanyadores’ han perdut força i claredat com a conseqüència principalment de la manca d'un anàlisi compartit de la situació i d’una estratègia comuna.
JLC

dilluns, 13 d’agost del 2018

MASTERS & MASTERS


Al Sr. Pablo Casado li van convalidar 18 de 22 assignatures en un Master de la Universitat Rey Juan Carlos; no va assistir a classe i només va presentar quatre treballs –que no ha permès consultar- de 90 folis en total (informació de Eldiario.es). Sense oblidar que en la Llicenciatura de Dret va superar 12 assignatures en quatre mesos, precisament quan va ser elegit diputat autonòmic per Madrid el 2007 (informació de Elmundo.es).
La meva experiència personal a la Universitat Pompeu Fabra és molt diferent, començant per que en el Grau de Ciències Polítiques NO em van convalidar l’assignatura de “Introducció a la Economia”, tot i el meu títol previ de Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona.
En quan al Màster de Història del Món finalitzat el mes passat –també a l’UPF-, tenia control d’assistència en totes les assignatures, lectures setmanals obligatòries, elaboració de ressenyes i presentacions a classes, una amplíssima bibliografia obligatòria, i un TFM –Treball Fi de Màster- que vaig haver de presentar electrònicament a la Facultat d’Humanitats i defensar davant un Tribunal de tres professors .  
Adjunto el següent quadre resum de l’activitat que m’ha comportat fer el Màster:

Doncs sí: hi han Màsters i Màsters, i també hi han Universitats i Universitats. Vull creure que el conjunt dels títols de les universitats s’aconsegueixen seguint el model d’esforç i treball; al menys és la meva experiència recent.
La capacitat de la dreta espanyola per usar en benefici propi les institucions públiques, encara que això comporti la seva degradació, s’ha tornat a demostrar. El pitjor no és com s’ha beneficiat el Sr. Casado, el pitjor és com la seva actuació empastifa el prestigi del sistema universitari espanyol.
JL Campa


dissabte, 30 de juny del 2018

UNA DEDICATÒRIA, MOLTES POSSIBLES HISTÒRIES


Fa un temps em vaig comprar en una parada de mercat on venien llibres vells, Los Nacimientos, d’Eduardo Galeano. Un cop a casa em vaig adonar que contenia una dedicatòria manuscrita molt emotiva. Adjunto la imatge


Em vaig quedar prou tocat en primer lloc pel fet que un llibre dedicat amb tant d’amor per una mare a un fill, acabés en una llibreria de vell, segurament després d’haver format part d’una venda a l’engròs d’un paquet de llibres. A més el volum està marcat amb un ex-libris, la qual cosa indica que possiblement va sortir d’una casa i una família que tenia llibres i els apreciava.
És també un exemple de com un petit fet banal, pot inspirar la imaginació d’un escriptor o novel·lista. Si jo –que no ho soc- he pensat en diferents possibilitats que expliquessin l’abandó no tant del llibre, com de la dedicatòria, què no podria fer una persona amb ofici per fabular i construir històries.  
Potser tot té una explicació tan senzilla com la mort de l’Ester, la venda posterior del seu pis i les seves pertinences a l’engròs, fent que aquestes acabessin en el circuit dels encants, amagant i llençant a les escombraries memòries i records familiars.
Però fabulant, pensava en la possibilitat que la dedicatòria fos una impostura, l’Ester una mare cruel i que el seu fill acabés venent quan més aviat millor els llibres dedicats per la seva mare mentidera i obsessiva. O potser el noi es va fer voluntari de l’estat islàmic i després de canviar-se el nom a Yussuf i d’anar-se’n a Síria, la mare vengués tots els llibres per a fer una donació a una ONG d’ajuda als cristians d’Egipte. També puc imaginar-me un germà o germana gelós, que ven els llibres dedicats al germà predilecte; es podria afegir que ho fes per influència d’un cunyat o cunyada que odia a la sogra.
I si el novel·lista que expliqués la possible història amagada darrera la dedicatòria, fos dels que defensen que hi ha un trencament social a Catalunya per causa del ‘Procés’, el seu relat explicaria que  el fill s’havia apuntat a Ciutadans, que portava mesos manifestant-se amb Societat Civil Catalana, i sortia totes les nits a treure llaços grocs dels carrers, en defensa d’una societat de ‘lliures i iguals’; aleshores, la pèrfida Ester -en un atac d’intolerància- hauria agafat tots els llibres del seu fill i els havia venut per a fer una donació a la caixa de resistència dels presos polítics. Ah! I s’havia juramentat a que mai mes regalaria un llibre en castellà a ningú!.
Una dedicatòria i moltes possibles històries
JL Campa