Des del retorn de Pedro Sánchez a la Secretaria General de PSOE, ha tornat
a parlar-se del tema de la possible plurinacionalitat d’Espanya i de si aquest
concepte de nacionalitat és polític o cultural. Com a vegades el temps i els
esdeveniments immediats et fan perdre perspectiva, convé fer l’exercici de tornar
a les fonts, i una d'elles és el llibre que Jordi Solé Tura –un dels pares de la
Constitució Espanyola- va escriure sobre el tema: “Nacionalidades
i nacionalismos en España”.
És un llibre publicat l’any 1985, amb encara un període de vigència curta
de la Constitució, durant els 3 primers anys de govern socialista i prou a prop
de l’intent de cop d’estat del 23F i de la declaració de inconstitucionalitat
de la LOAPA. Per tant en un entorn polític molt diferent de l’actual.
El primer fet destacable és que Solé Tura explica amb detall que la
redacció de l’article 2º de la Constitució (Que definitivament va quedar
redactat així: “La Constitució es
fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i
indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia
de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre
totes elles”) es va fer fora de la comissió parlamentaria i va ser un redactat imposat
des de la Moncloa. Explica que ell era el President de la Sessió i quan va
rebre el text va observar que “adolecía de
una redacción deficiente y tenía incluso problemas sintácticos”, però els representats de la UCD van dir que “no
se podía variar ni una coma, porque
aquel era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores
consultados”. Tots els grups parlamentaris que participaven del
consens es van comprometre a no modificar-lo més enllà de temes sintàctics.
L’autor explica i justifica l’acceptació del redactat en tant que sintetitza
les contradiccions del període constituent i la correlació de forces del moment.
Per una banda “es un auténtico
empate entre concepciones diferentes de la nación española ... la concepción de
España como una nación única e indivisible y la concepción de España como un
conjunto articulado de pueblos diversos, de nacionalidades históricamente
formadas y de regiones”. Per un altre, valora que el
dret a l’autonomia “expresa un derecho
anterior a la propia Constitución, que ‘reconoce’ tal derecho y lo ‘garantiza’”
En la pàgina 22, Solé Tura diu que en la seva opinió nació i nacionalitat “son términos equivalentes y designan la
misma realidad … designan un conjunto de hombres y mujeres de origen y
condición social muy distintos, pero que tienen autoconciencia colectiva de
grupo diferenciado frente a otros” encara que poc més
endavant, al relacionar els dos termes amb el poder polític, assenyala que la
nació tindria com àmbit polític tot l’estat i la nacionalitat la seva comunitat
autònoma.
Igualment reconeix que el model autonòmic constitucional te profunds
problemes doncs “muchas
cuestiones de fondo no se resolvieron con claridad y llegaron a superponerse
dos lógicas: la del viejo centralismo y la del nuevo estado de las autonomías,
Esta contraposición no está resuelta todavía”
Quan l’autor especula en com potser el futur desenvolupament del marc
constitucional, considera que una de les opcions podria ser “que se acabe imponiendo un nuevo centralismo,
de corte renovado y tecnocrático, impulsado por los políticos y los técnicos
que consideran las autonomías como un lujo innecesario, como una concesión al
pasado y un obstáculo para la racionalización del estado y de la economía
española”.
Sembla que estigui descrivint la ideologia dels governs
del PP a partir d’Aznar, les idees de fons dels alts funcionaris de l’Estat i
el somni polític de Ciutadans.
Quan aposta pel federalisme com a solució de futur, ho fa sota una
concepció de federalisme uniforme, negociador, en un entorn cooperatiu,
responsable i solidari (202). Però també adverteix que “la izquierda en Catalunya, o en Euskadi, o
en Galicia, no puede limitarse a ser mera ejecutora de las decisiones del
Gobierno central a través de la disciplina interna de una misma formación
política, sino que debe ser clara y consecuentemente una de las partes de la
necesaria negociación. La negociación sirve para buscar el acuerdo, pero puede
implicar el conflicto” (207). No sembla que en
el PSOE tinguessin molt en compte a Solé Tura, doncs sempre han actuat sota el
criteri d’uniformitat.
Unes conclusions com a resum: l’article 2 de la Constitució va ser un diktat, però permetia una possible evolució cap a un estat plurinacional. El terme nacionalitat és equivalent a nació, i la pròpia Constitució no li afegeix adjectius com cultural o històrica. La nació espanyola seria un concepte de caràcter inclusiu de les diferents nacions que composen l’estat. El centralisme en les decisions polítiques, heretat de segles anteriors, continua viu i poderós i s’ha fet amb el control de la interpretació de la Constitució. El problema no està en el redactat de la Constitució sinó en les interpretacions restrictives que es fan des de 1996. El centralisme i uniformisme continuen com a filosofies hegemòniques i vertebradores del poder estatal, malgrat la possibilitat de distribució del poder que contempla la Constitució.
L’aposta que durant la transició van fer les esquerres catalanes i bona
part de les espanyoles, conjuntament amb la majoria del nacionalisme català,
per acceptar una Constitució oberta que permetés anar configurant una Espanya
plurinacional, descentralitzada, multilingüe, lleial i solidària ha fracassat.
I no només per l’acció política del PP, sinó també pel jacobinisme del PSOE. Ara,
interpretada i aplicada per la dreta hereva del franquisme, la Constitució es
sembla més als Principios
fundamentales del Movimiento, que –recordem-ho-
eren “por su propia
naturaleza, permanentes e inalterables” (Art. 1º de la Llei
de 17 de Maig de 1958).
