VULL TOT AIXÒ (com en Goytisolo)

Vull un país lliure, sense articles 155, ni presos polítics, ni lleis mordaza

Vull un país democràtic; on es voti, es participi, hi hagi separació de poders, es respectin les minories

Vull un país just, on tothom pugui tenir feina, sanitat, ensenyament, assegurança d’atur, habitatge, pensió.

Vull igualtat, respecte, reconeixement i recolzament per la llengua catalana

Vull una classe política formada, treballada i amb el benestar social comú com objectiu

Vull que un polític pugui ser inhabilitat si fa una acció política il·legal, però mai empresonat

Vull un sistema fiscal equitatiu i progressiu, sense paradisos fiscals

Vull que siguem conscients que només podem ser essers individuals lliures dins de societats lliures

Vull que homes i dones tinguin la mateixa llibertat, les mateixes oportunitats i el mateix reconeixement

Vull que aprenguem a no confondre desitjos amb realitats

Vull anar a la muntanya a l’estiu i passejar per la platja a l’hivern

Vull que s’inverteixi l’ordre, i els mal tractadors es suïcidin abans de matar

Vull una civilització amb menys soroll

Vull no tenir por al demà i no caure en el conservadorisme

Vull que les meves netes ho tinguin igual de fàcil o difícil que els meus nets

Vull tenir esperança en que Espanya, malgrat la seva història, sigui reformable

Vull que desapareguin els polítics puretes; i els mentiders, oportunistes, demagogs, curt-terministes, llepaculs i arribistes

Vull que ningú voti a cap corrupte

Vull que no hi hagin murs, ni físics ni psicològics, entre les persones

Vull que el Barça ho guanyi tot

Vull una república construïda amb criteris republicans

Vull que trobem l’equilibri entre la convicció i la responsabilitat

Vull ser conscient de la pròpia força; i de les debilitats també

Vull estar protegit per un ordenament de dret just.

Vull no sentir mai mes l’expressió “El imperio de la ley”

Vull no tenir por de tornar a viure sota un regim autoritari i repressiu

Vull menjar pernil de Jabugo, escopinyes de Galicia, formatge manxego, espàrrecs navarresos i gambes de Vilanova. D’on sigui millor!.

Vull beure orujo gallec, sidra asturiana, mançanilla de Xerès, vi del Priorat i cava català. D’on sigui millor!.

Vull que les botigues climatitzades tinguin portes

Vull les bicicletes per la calçada o pel carril bici, però amb matrícula i assegurança

Vull arribar a veure el Valle de los Caídos convertit en un Centre d’Interpretació i Memòria Històrica de la guerra civil, sense sepultures a l’altar major.

Vull tornar a no tenir recança quan passo per davant d’una caserna de la Guàrdia Civil o d’una Comissaria de la Policia Nacional

Vull poder tenir esperança en un país i un mon millor

Vull votar “a favor de” i no “en contra de”

Vull seguir creient que “el que no viu com pensa, acaba pensant com viu”

Vull prohibir el “a por ellos”, siguin ellos els qui siguin

Vull que els carrers, les places, les institucions, els parcs, les platges siguin sempre de tots

Vull que ningú tingui por de sentir la paraula “traïdor”

Vull que ningú pugui decidir qui és –o no- un bon català, o barcelonista, o espanyol, o ciutadà.

Vull que les  botigues de productes frescos es vegin buides a l’acabar el dia

Vull que els polítics resolguin problemes i no que els creïn o els augmentin

Vull poder continuant veient TV3 amb el mateix nivell de qualitat; o millor, es clar

Vull que els emigrants no ho tinguin que fer obligats

Vull que els que viuen per sobre de la Diagonal, coneguin el mon que hi ha per sota de la Diagonal

Vull que no hi hagin peatges a les carreteres. I s’ n’hi ha, que n’hi hagin per a tothom

Vull que l’Estat no actuï il·legalment confiant en que passaran anys fins que es determini que era il·legal.

Vull no s’oblidi que en sis anys de manifestacions sobiranistes no s’ha trencat ni un vidre

Vull que es compleixi que “en ausencia de violencia se puede hablar de todo”

Vull que es podreixin les estaques i que deixem de parlar d’Ítacas

Vull que els mitjans de comunicació no menteixin i separin la informació de l’opinió

Vull s’investiguin les relacions entre periodistes i polítics

Vull millor enllumenat públic als carrers de l’eixample

Vull que no es tingui que tornar a lluitar per la jornada de vuit hores, les vacances, pels drets que va costar tant d’aconseguir

Vull que “i tu més” (corrupte) i “i jo més” (patriota), no siguin arguments polítics

Vull solidaritat i empatia amb els que pateixen, siguin d’aquí o d’allà

Vull que si no puc tenir tot l’anterior, ho puguin tenir els meus nets

Vull un 2018 millor que el 2017

Quiero todo esto, yo no puedo seguir viviendo así: es una decisión irrevocable (Goytisolo)

Poema d'en Goytisolo 

RESULTAT ELECCIONS 21D

En base als resultats disponibles aquest mati a lavanguardia.com, podem observar diferents aspectes de les eleccions d’ahir

Les enquestes van advertir be de l’elevat percentatge de participació, que ha fregat el 82% i de l’ascens de Ciudadanos que al final ha quedat primer en vots i en escons. No han sigut capaços d’intuir que Junts per Catalunya superaria a ERC, l’estancament del PSC, i les davallades de la CUP i el PP

En el quadre anterior es pot veure l’evolució del nombre de vots rebuts per les opcions que es van presentar ahir, al llarg de les quatre últimes eleccions autonòmiques. Es clar el creixement constant d’ERC i C,s a mida que la participació ha anat augmentant: ahir van votar 4,36 Milions i el 2010 van ser 3,15 M. S’observa que aquest increment d’electors no ha beneficiat ni al PSC ni als Comuns.

De fet, mostra una polarització entre les dos opcions extremes, els antics partits del Junts pel Sí i C,s que ha actuat com un Junts pel No. La pèrdua de vot del PP ha sigut per que hi hagut molt vot estratègic, per una opció menys contaminada per la corrupció i el desgast del poder.

Junts per Catalunya ha aprofitat be l’efecte Puigdemont, la defensa del President destituït pel 155, però no tindria que oblidar que ha jugat amb l’avantatge de que ERC ha tingut al seu candidat empresonat sense poder actuar en campanya. Algunes imatges d’ahir, amb els de JxC cantant, rient i aplaudint, per haver quedat davant dels republicans se les haguessin pogut estalviar.

És notòria la desfeta del PP que és el primer partit a Espanya però l’últim a Catalunya, quasi residual. Hi ha una segona derivada d’aquest fet: la suma dels dos partits que són la base del sistema bipartidista vigent a Espanya des del 1978, dona un total de vots de quasi el 56% en el global espanyol, però només del 18% a Catalunya. Aquesta dissociació de comportaments polítics pot ser o un problema permanent, o el preludi de canvis importants en el mapa electoral espanyol.

En aquest sentit no cal oblidar el gran suport que ha tingut C,s (amb Societat Civil Catalana) per part dels mitjans de comunicació de la capital, així com el múscul financer que tenen per propaganda i actes electorals. Estem davant d’un canvi de preferències en les elits espanyoles.

I en quan a l’independentisme? Veient els següents gràfics, es clar que ha guanyat al bloc del 155.

Amb l’increment de la participació, el bloc de les opcions independentistes ha continuat augmentant els votants. Desmenteix aquest fet un dels mantres de l’unionisme, que els independentistes estaven ja tots mobilitzats i que hi havia una minoria silenciosa i silenciada. Amb un 82% de participació tenim una foto real del país, al menys amb relació al tema independència si o no.

Però, igual que el 2105, el independentisme no aconsegueix arribar al 50% dels vots. Esperem que no repeteixi l’error en el anàlisi dels resultats, i sigui conscient que no hi ha la majoria necessària ni en vots ni en escons per un projecte rupturista. Els hi toca segur treballant per ampliar la base de gent partidària d’una Catalunya independent.

Hi ha un altre manera de llegir el quadre amb el % de vots: hi ha una continuïtat més gran del que es diu entre els votants per blocs en l’eix nacional. Els ara independentistes oscil·len entre el 45/50% des de 2010. Els dependentistes han pujat 10 punts des d’un 35 al 45%, de forma correlacionada amb la baixada del % de vot a d’altres partits, vots en blanc i nuls, que ha baixat del 15% a menys del 5%. Podríem concloure que l’ascens de C,s és una recomposició dins del vot unionista, al que s'afageix una part de votants que ara opten per les opcions més decisives 

Serà difícil, molt difícil, tirar endavant la legislatura. Un candidat a President a l’exili, parlamentaris a la presó, el poder judicial anunciant més encausats, la Guardia Civil qualificant les manifestacions de les diades com a rebel·lió, Rajoy repartint la seva culpa entre tots els militants del PP i sense donar senyals de voler actuar políticament, només “el imperio de la Ley” i la possible re-aplicació del 155. Tot plegat no és l’entorn més propici per a fer política

Fer política al meu entendre passaria per oblidar grans objectius immediats, esborrar línies vermelles i oferir a la ciutadania un pacte de gestió negociat, que vagi del PSC a ERC. Si C,s oblidés la seva obsessió anticatalanista també podria entrar, però no ho crec doncs està en el seu ADN des del naixement. El PSC i Comuns ho tindrien dificil de gestionar amb els sues socis a Espanya, i JxC i ERC per explicar-ho a les seves bases, algunes de les quals deien a Puigdemont traïdor no fa ni dos mesos. Les alternatives són o inviables, o inestables, o conflictives.

Més enllà del Parlament, els partits d’esquerra tenen també una feina a fer: treballar per a revertir l’opció per C,s dels barris abans coneguts com a “cinturó roig”, que votaven esquerres i ara han abandonat la preferència per l’eix social i l’han canviada pel nacional. Si no ho aconsegueixen, potser es consolidarà un fet que s’ha donat en altres països europeus, i en concret a França: els antics comunistes ara són la principal font de votants del Front Nacional de Le Pen. Seria paradoxal que la dretització de les classes populars a Espanya comencés a Catalunya, que històricament ha estat sempre bressol de moviments per aconseguir avanços democràtics  

ELECCIONS: REFLEXIONS

Avui és la jornada de reflexió; les meves són:

Context

El debat sobre el fet que les hagi convocades el govern central i no el de la Generalitat com mana l’Estatut, que hi ha candidats a presó i a l’exili, que es persegueixi el clor groc i quines paraules fan servir els periodistes, no ens tindria que amagar dos canvis rellevants que s’han produït respecte les anteriors eleccions:

El primer, molt important i quasi dramàtic, és que per primera vegada des de la fi de la dictadura franquista uns dirigents d’uns partits polítics (els del 155) defensen que altres polítics d’idees oposades siguin empresonats, jutjats i condemnats a penes de presó de molts anys. Ara a Espanya, com en el franquisme, es persegueix un tipus de pensament i d’acció política pacífica per mitjà del codi penal. I no només ho defensen els dirigents d’uns partits, sinó que aconsegueixen que molts ciutadans aplaudeixin i estiguin d’acord (com a molt ho lamentin) amb que altres ciutadans -veïns seus- siguin empresonats. Repeteixo: és un fet que no passava des del franquisme i pot causar –això sí- una profunda escletxa social a Catalunya.

El segon gran canvi és que en les anteriors eleccions hi havia tres blocs: Independentistes, tercera via i dependendistes; on els dos primers eren clarament partidaris d’un canvi en el estatus-quo del 78. Ara el PSC s’ha ajuntat de facto amb els del 155 i per tant els vots que rebi seran sumats pels observadors i interpretadors als partidaris de la continuïtat sense canvis del règim del 78.

Precisament, la primera lectura política que es farà la nit del dia 21 serà: quants vots i escons tenen els independentistes i quants els constitucionalistes? En segon lloc entrarem a veure com es pot formar un govern mínimament estable, que si és reflex d’una majoria parlamentaria independentista, poca cosa podrà fer amb l’amenaça permanent per part de l’Estat d’aplicar de nou el 155

Una de tantes coses que cal canviar en una nova llei electoral és eliminar la jornada de reflexió,  juntament amb poder fer enquestes fins l’últim moment i poder fer campanya el mateix dia de les eleccions, fins i tot a l’exterior dels collegis electorals. Són prohibicions pensades l’any 1977 per a un cos electoral immadur, i per una societat sense xarxes socials

Propostes i promeses  

Mirant la propaganda electoral que han enviat els partits als domicilis que, per la seva brevetat i capacitat d’arribar a tot arreu, entenc que mostra més que no pas els Programes el que els Partits volen transmetre al conjunt de l’electorat, s’observa en primer lloc que els partits del bloc independentista no han estat capaços de pactar uns punts bàsics comuns, previs a l’oferta diferenciada de cada partit

ERC presenta una sèrie de frases sobre “la República que farem”, sent aquest concepte el principal i per tant continua vigent la prioritat del relat sobre l’acció. Es parla d’una República (dins de la Monarquia espanyola?), qualificant les propostes d’acció política com a “republicanes” i agafant una sèrie de compromisos que inclouen “una negociació bilateral amb l’Estat espanyol” que ja sabem que no vol negociar. Es nota això sí un to moderat no rupturista.

Junts per Catalunya opta pel presidencialisme, pel retorn del President, sense proposar cap mesura concreta de política social o econòmica. Messianisme, emotivitat i èpica sense propostes de millora del país.

La CUP ha enviat un fulletó de to pamfletari: tombem el 155!, la lluita sempre continua, república de de baix, radicalment feministes, ecologistes, antifeixistes ..., no demanarem permís per ser lliures, dempeus! Cap proposta de mesures concretes. Intenta mobilitzar als seus convençuts, això sí a partir de la seva coherència

Els Comuns, en el seu fulletó bilingüe inclouen significativament la imatge d’Ada Colau. Fan unes quantes propostes voluntaristes (fer un acord per .., pla de xoc contra .., acabem amb ..) però són mes clars concretant la seva visió del conflicte català: No al 155, No a la DUI, recuperar les institucions, referèndum acordat, Espanya plurinacional. Tenen el mateix problema que sempre ha tingut el PSC: com encaixa això en el programa polític de Podemos a Espanya, que no és més que el mateix problema de com encaixa Catalunya a Espanya

El PSC inclou una carta en castellà i català on fa una crida a la concòrdia i la convivència. També un tríptic amb un llistat de les solucions Iceta, que curiosament tampoc són propostes concretes sinó que es mouen en conceptes com respecte, transigir, negociar, pragmatisme. És a dir, més de 10 anys després ofereix un canvi de “talante”, com Zapatero OJO. Em crida molt l’atenció que, després de tat temps parlant d’una reforma federal, no faci cap proposta concreta de cóm fer que “Catalunya es trobi còmoda a Espanya”.

Ciutadans fa un fulletó barrejant frases fen català i en castellà. Utilitza de forma intel·ligent el fet que és un Partit que no ha governat mai a Catalunya ni a cap Autonomia, ni tant sols en un ajuntament, per a fer propostes adamistes i oferir de bell nou promeses fàcils de fer i molt difícils de dur a la pràctica. En especial “un finançament just, amb diàleg i sense enfrontaments”. Oculta o no diu res respecte al 155, la reforma de l’escola, dels mitjans de comunicació, de l’ús de la llengua catalana. Utilitza sense escrúpols missatges dels adversaris polítics: Votarem, corredor mediterrani, peatges

El PP remet una carta de M. Rajoy en una cara i de Garcia Albiol en l’altre, les dues en castellà. La primera defensa el 155 i proposa a España com a solució. La segona defensa també la “firmeza” que ha representat el 155 i les propostes més concretes que fa són el creixement de l’ocupació i garantir la unitat d’Espanya.

Per tat estem davant d’unes eleccions plantejades sobre l’eix nacional, les conviccions i els sentiments, entre la república independent d’una banda i una Espanya unitària sense autonomies reals a l’altre. Possiblement auguren un altre legislatura curta i allunyada de trobar vies de solució al problema català i la millora de la societat

Noms dels candidats

Un exercici anecdòtic (o no) que ja he fet en altres eleccions; he agafat les llistes electorals i comptat els noms dels 50 primers candidats, classificant-los en quants són en català, quants en castellà, quants iguals en les dues llengües i en altres llengües. El resultat és el següent:

  

S’observa que el tipus de nom guarda correlació amb la posició del partit en l’eix nacional. Els noms en català són majoritaris en el bloc independentista i els noms en castellà en PP i Ciutadans. Tant el PSC com els Comuns mantenen un major equilibri entre els tres tipus de nom. Curiosament, el PP està menys esbiaixat cap el castellà que Ciutadans i que els independentistes cap el català.

Com a final un desig: que siguin les últimes eleccions amb candidats a la presó i amenaçats amb processament judicials. Una democràcia no s’ho pot permetre.

JLC

  

ELECCIONS 21D: ENQUESTES

Ahir es van les ultimes enquestes pre-electorals “legals” segons la llei. He recollit totes les publicades des del 20 de novembre.

Són en total 18 enquestes, 7 fetes des de mitjans catalans i 11 per diaris de Madrid i el CIS.

Entre les característiques tècniques de la informació publicada cal esmentar que 6 no indiquen percentatge de participació previst, 10 no diuen el % de gent que encara no ha decidit el vot (No sap / No contesta) i 3 venen sense fitxa tècnica. El nombre de la mostra es mou entre les 800 enquestes i les 3.300

En quan a la participació prevista, totes donen un percentatge per sobre del 80%. Només La Razón, en la seva primera enquesta, donava un 71%. Per situar la previsió de participació, cal recordar que el promig històric en les eleccions generals és del 71,7%, a les catalanes del 60,8%, i que en les autonòmiques anteriors (2015) la participació va ser del 75%, quasi 15% per sobre de la mitja.

Sembla difícil arribar al 80% previst. De fet, des del punt de vista de l’unionisme són menys decisives que les anteriors, doncs la intervenció de la Generalitat per part del Govern espanyol, amb la quasi suspensió de la capacitat d’acció autònoma conseqüent al 155, ha allunyat el risc d’independència.

No es té experiència amb dades per estimar si el fet de fer-se en dia laborable tindrà algun efecte sobre la participació. En la meva opinió, si els empresaris no demanen als treballadors el justificant d’haver votat, el possible efecte serà inapreciable   

Repartiment per partits

Cal indicar en primer lloc que les enquestes que indiquen quants encara no han decidit el vot, aquest percentatge està al voltant del 23/24%, quasi una quarta part dels votants. I l’estimació de com votaran els indecisos, és una de les bases de la “cuina” de les enquestes, on està l’origen dels errors en les prediccions  

El següent gràfic recull com ha evolucionat el repartiment previst d’escons des de l’11 de novembre fins ahir.

Es pot observar que ERC va fer una forta baixada la primera setmana, en paral·lel a la pujada de JxCAT. Sembla tenir una certa tendència a l’alça. Han estat primers en 10 enquestes, especialment al principi. La forquilla prevista és entre 31-34 escons

C,s mostra una lleugera tendència a pujar. S’observen màxims en les enquestes de El país, i mínims en el Periódico. Primers en 8 enquestes, sobre tot cap el final. Entre 29-32 escons

JxCAT: La més oscilant. En les 5 enquestes d’ahir, els diaris de Madrid li donen menys que els de Catalunya. 25-28 escons

PSC: Resultats sense oscil·lacions, excepte les puntes de 4 escons de mes en el Periódico. 19-21 escons

Comuns: Sense oscil·lacions rellevants, es mouen entre els 8-10 escons

CUP: Mes variacions que en el cas de Comuns. Mínima previsió a La Vanguardia. Han estat els últims en 6 de les enquestes. 6-8 escons

PP: Línia plana, amb lleugera baixada al final. Últims en 12 enquestes. Entre 5 i 7 escons, encara que cal tenir en compte que sempre tenen molt volt ocult a les enquestes

Promig d’enquestes

El quadre, que mostra en la primera columna la mitja de totes les enquestes (treient el millor i pitjor resultat de cada partit) i en la segona el promig de les 5 enquestes publicades l’últim dia, no ens mostra gaires canvis. Les de l’últim dia confirmen una lleugera pujada de C,s, i ERC, amb baixada, també lleugera, de JxCAT i PSC

Visió plebiscitària

En primer lloc, el promig del percentatge de votants a cadascun dels blocs, dona que l’independentisme es situa en el llindar del 46% de vots. En cap enquesta arriba al 50%, doncs el màxim és del 48,4% en El Nacional l’últim dia, i el mínim li dona La Razón amb un 43,4%. El màxim estimat de vots al bloc del 155 és el 46,7% a La Vanguardia, i el mínim el 41,5% a El Español. Cap dels dos blocs guanya, però si sumem als Comuns, el % de votants que no estan d’acord amb l’actual marc autonòmic supera sempre el 50%, tenint un 53,9% de promig. És a dir, el sistema legal del 78 perdria un plebiscit, encara que l’independentisme no el guanyaria

Si ho mirem sota el prisma dels escons possibles, es veu una situació similar: el bloc independentista fregarà la majoria absoluta, amb menys escons que en la legislatura actual (en té 72) i el bloc dependentista està lluny de la majoria; els Comuns seran els escons decisius

Per cert, si apliquem el % de vot a cada bloc, el % de participació i el número de membres dels cens, el nombre de vots als partits del bloc independentista oscil·la entre els 2,4 i els 2,7 milions. Recordem que l’1 d’Octubre van anar a votar quasi 2,3 Milions; si els hi sumem els que no van poder exercir el vot, semblar poder-se deduir que continua mobilitzat l’electorat partidari de la independència.

Possibles Coalicions

Considerant el nombre promig d’escons previstos, només dos tipus de coalició pot aspirar a una majoria en el Parlament:

1 - El bloc independentista amb els Comuns; coalició que en totes les enquestes arriba a la majoria de 68 diputats

2 - La suma d’ERC, JxCAT mes els Comuns. En 13 enquestes arriben a sumar, en 5, no

Un tripartit d’esquerres només tindria 63 escons , 5 per sota de la majoria. Tres de les 18 enquestes han previst que podrien arribar a la majoria

Resum

Aquestes eleccions són anormals: Convocades pel Govern espanyol, amb la Generalitat intervinguda, amb presos polítics i exiliats molts dels quals són candidats, amb una Junta Electoral perseguint llaços grocs als arbres de Nadal, amb el Tribunal Suprem ampliant el nombre d’imputats, amb destacaments policials i del Guardia Civil enviats a Catalunya, amb la Ministre de Defensa dient a Reus “"per terra, mar i aire, les Forces Armades i la Guàrdia Civil es troben on calgui protegir els valors de la democràcia i de la Constitució, però també la integritat i sobirania d'Espanya"

Si normalment les enquestes pre-electorals fan errors en les seves prediccions, l’entorn social i polític del 21D pot fer que encara hi hagi mes risc d’error

Si els promitjos de totes elles estiguessin encertats, la situació seria de confluència de dues impotències: ni l’independentisme ni el bloc que ha recolzat el 155 tenen majoria.

Si cada sector s’entesta en la seva posició, possiblement estarem davant d’un escenari de noves eleccions. Per donar el mateix?

Caldria entrar en un període de confrontació democràtica d’idees, per intentar ampliar les respectives bases, o be trobar i definir un nou espai polític conviencial.

Però caldran dues coses que en els últims anys han mancat: Reconeixement del problema català, diàleg i respecte per part del PP i aliats. Renunciar als fulls de ruta unilaterals, als calendaris tancats i l’ara o mai per part dels sobiranistes.

Veurem les dades reals com van

JLC

MENYS RELAT I MÉS REALITAT

Crec que una de les principals causes del fracàs del procés sobiranista de Catalunya ha sigut errar en la percepció, en l’anàlisi i en la creença que l’estat espanyol, davant la petició constant, pacífica i democràtica de bona part de la població catalana, al final acceptaria negociar una nova forma d’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

Si una cosa ha quedat clara és que Espanya no se vota i que “Madrid si no vol pactar no pacta”; precisament aquest última frase la trec d’una entrevista que publica l’ARA avui a Jordi Amat. Es tracta d’un text molt interesant, del que mostro a continuació les frases més rellevants ordenades a la meva manera, però recomano la lectura íntegra de l’entrevista en base al enllaç adjunt al final:

Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme -que hi era- es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades ... Hi ha un bé que s’ha convertit en superior i que consisteix en exterminar el separatisme ... Quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic.

El relat ha estat el més important de la política ... El procés té un relat molt potent, però sovint el contrast amb la realitat no acaba d’encaixar, perquè la realitat és molt més complicada ... L’enorme consens amb què l’Estatut del 2006 va sortir del Parlament: fregava el 90% de suport ... Els resultats del 27 de setembre del 2015 no donen una majoria àmplia al sobiranisme.

La sentència (del TC sobre l’estatut el 2010) no va fecundar el naixement d’un canvi ideològic, sinó que el va accelerar ... El moment en què les elits van percebre que el desenvolupament de l’estat autonòmic no donava més de si va ser quan hi va haver dos líders nacionalistes governant, Pujol i Aznar. Davant d’aquesta tessitura, que o era bona pel govern central o per l’autogovern català, va sortir una proposta alternativa al sistema, que era la de Maragall

Maragall -que és qui té la idea de la reforma-, no pilota aquest Estatut: a la ponència del Parlament hi va haver una pugna entre ERC i CIU per veure qui anava més enllà ... Artur Mas va llimar el text de l’Estatut saltant-se el president de la Generalitat ... (L’Estatut) va anar malament per diversos motius, però el més important -a llarg termini- és que Madrid si no vol pactar no pacta

L’hegemonia a Madrid no era la del partit governant, el PSOE, sinó que era la de l’aznarisme. La reforma es converteix en un element de desgast del socialisme de Zapatero ... La manca de lleialtat del PP aquells anys va ser enorme, es va convertir en una força antisistèmica ... Plataformes mediàtiques histèriques que volien crear un clima de tensió bestial argumentant que s’havia trencat el consens del 78. Van ser ‘El Mundo’, ‘Libertad Digital’, ‘La Cope’... sabotegen el discurs del 78: es presenten com a abanderats d’aquell consens però alhora el van sabotejar ... Sense consens no hi ha política.

En aquell moment d’enorme tensió va quedar incrustada la peripècia de l’Estatut, que era una bona idea que va continuar malament i va acabar pitjor ... . La sentència va ser discutible. El que no ho va ser, va ser el procés de degradació mentre es va debatre i quan es va pronunciar ... Si haguéssim sabut abans d’anar a votar que allò va ser revisat de la manera com es va revisar potser hauríem votat diferent ... Es va crear un conflicte de legitimitat de règim

Els mals del sistema present no els atribueixo fonamentalment al procés de transició sinó a la degradació de l’Estat del 78 (corrupció, partitocràcia, captura de les institucions) ... El ‘demos’ català no té prou força per trencar el règim del 78, i que així i tot s’ha d’expressar en una votació perquè la seva veu li va ser negada a través de la sentència del TC. Fins llavors la tensió continuarà, i la tensió desestabilitza la societat.

Aquest Estat que no s’ha sabut regenerar finalment s’ha reafirmat gràcies al procés ... L’Estat, per preservar la seva unitat, està disposat a degradar-se ... la paradoxa és que degradant-se es consolida ... El drama és que hem constatat que el 155 és possible. Contra ell, el projecte de la independència, com que no té prou força, queda bloquejat, i l’autogovern català s’afebleix ... La independència és il·legal ... però en una situació com la nostra calia una magnanimitat que l’estat espanyol no està oferint.

Qui té més responsabilitat, però, és qui té més poder ... Rajoy ha estat en aquesta història des del primer moment i és el principal responsable de la situació que vivim

Les coses no es podran fer bé fins que no hi hagi gent a la presó ni mentre l’aplicació del 155 no s’aturi. Els objectius de curt i mitjà termini ...  haurien de ser la recuperació de l’autogovern i fer el possible des de les institucions perquè la situació econòmica millori ... Cal tenir objectius realistes, plantejar coses que es puguin aconseguir

Enllaç Article Amat

SENSE RESPOSTA FÀCIL

En el llibre Les veus de la presó (1), que recull 36 vivències de lluitadors antifranquistes, una de les entrevistes és a Jordi Pujol. Quan explica el seu Consell de guerra, diu el següent:

Per tant, en Pujol, fa quasi 50 anys, en un entorn d’un règim dictatorial i sotmès a la justícia militar va optar per l’ètica de la convicció, per manifestar i defensar el seu posicionament polític encara que això li costés anys de privació de llibertat. Al matrimoni Pujol l’ètica se’ls hi va anar esvaint amb el temps. 

En el fons és la mateixa postura que diversos mites de l’espanyolisme en el franquisme: Guzmán el Bueno llançant la daga per que matessin al seu fill abans que rendir la ciutat de Tarifa; el Coronel Moscardó negant-se a entregar l’Alcázar de Toledo tot i l’amenaça d’execució del seu fill; per últim la frase atribuïda a Méndez Núñez “Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra”.

Es curiós que la wikipedia, quan explica aquesta última frase diu que “Está en consonancia con el estereotipo nacional que presenta a los españoles como temerarios y desprendidos, y que se simboliza en lo quijotesco”. Aíxi doncs, podríem deduir que el posicionament de Pujol va ser quijotesco.

A hores d’ara, amb el fet d’empresonar als Consellers/es de la Generalitat s’ha donat en un altre escala el mateix dilema, doncs el Fiscal de l’Estat va expressar abans de morir que "La Fiscalía revisará la prisión de Junqueras si acata la Constitución”. Informacions posteriors assenyalen que “Els consellers de Puigdemont empresonats s’afegeixen a l’estratègia d’acatar el 155 per demanar el seu alliberament”. Sembla doncs que els Consellers/es empresonats estan disposats a expressar el que la Fiscalia els hi demani, per tant de poder sortir abans de la presó provisional.

Les preguntes, que no tenen resposta fàcil, són:

En una situació d’enfrontament dur amb l’Estat, ¿és millor tenir els líders empresonats, de forma que tot el món pugui veure clarament que Espanya és una democràcia amb presos polítics? (Sent això últim un oxímoron)

O és millor que els detinguts facin un acte de submissió públic per aconseguir la llibertat i intentar continuar en el possible amb la seva tasca política? A fi de comptes, fa molts anys que al Congrés dels Diputats espanyols molts representants prometen acatament a la Constitució “por imperativo legal”

Quin dret tenim els ciutadans per a exigir als nostres representants actituds heroiques des de la comoditat de poder sopar i dormir cada dia a casa nostre? 

Podem confiar en uns partits que ens proposen processos polítics de trencament si els seus líders no estan disposats a passar un temps a presó, on són més incòmodes pel poder central?

Per què al descriure els mites anteriors, inclòs el cas de Pujol, els relats no posen mai l’èmfasi en en el que amenacen de forma cruel i personal a les persones implicades? Hi ha heroisme per que prèviament hi ha amenaces intolerables. També es dona en el cas actual: o et penedeixes o ho purgaràs amb més temps a presó.

No tinc respostes clares. Però entenc més als que opten per no dur les conviccions fins al límit; sempre m'han fet por els "puretes"

Sí que tinc clar, quan penso en els que coaccionen, que els espanyols es mereixen una pàtria inclusiva, que sàpiga negociar espais d’enteniment, que no porti als opositors a la necessitat d’actuar sota situacions d’amenaces a les seves llibertats i el seu patrimoni. Hauran de lluitar per ella.

JLC

(1)  Ramos, J. L. Martín, i Gabriel Pernau. 2003. Les veus de la presó. Barcelona: Edicions La Campana. Pàg. 273 

LA (NOVA) REVOLUCIO D’OCTUBRE DEL 17

Aquests dies s’estan celebrant els 100 anys del a revolució d’Octubre de 1917 a Rússia. Va ser un esdeveniment que va incidir de forma crucial en la història del segle XX a Europa, que no s’entén sense la influència de la revolució soviètica, la por al comunisme com catalitzador dels moviments feixistes, les purgues i els gulags, l’aportació –sobre tot en vides humanes- de la Unió Soviètica a la derrota del nazisme, la guerra freda posterior i fins i tot les conseqüències de la desaparició de la URSS, que va portar a alguns a parlar de “fi de la història”.

Alguna vegada m’he preguntat com es deuria viure en el sí d’una societat on te lloc un procés revolucionari. S’és conscient en el mateix moment?, és possible identificar el que està passant?, o és a posteriori -quan ja ha passat i es veuen les conseqüències- que s’adjectiven uns fets com a revolucionaris?

Dons be, crec que en els últims mesos estan passant uns nous fets revolucionaris; estem assistint a la revolució d’Octubre del 2017. Està passant a Catalunya i no som capaços encara de albirar el seu àmbit d’incidència global, doncs dependrà de com evolucioni i com acabi.

Des de principis de setembre d’enguany han passat els següents fets: 

Aprovació fora dels límits legals de lleis al Parlament i anul·lacions exprés al Tribunal Constitucional

Escorcolls, amb manifestants a la porta, a empreses per trobar urnes i paperetes

Tres grans concentracions sobiranistes (11S, 17O, 21O) 

Enviament –cantant “a por ellos”- i instal·lació (vaixell Piolín entre altres) de forces repressores; concentracions davant d’hotels que allotjaven policies. 

Intervenció dels comptes de la Generalitat

Tancament per la Guardia Civil de webs pro referèndum

712 Alcaldes investigats per la Fiscalia; Detenció d’alts càrrecs del Govern

Concentracions davant de Conselleries

Bombers, tractors, agents rurals, estudiants, gent de tota mena al carrer: “els carrers seran sempre nostres”

Amagar del CNI i la Guardia Civil milers de urnes

Defensa lúdica prèvia dels llocs de votació de l’1-O i defensa real davant de la violència policial, amb més de 800 ferits i contusionats 

Molt més de 2 milions de persones anant a votar tot i els riscos

El Rei Felip incomplint el seu únic mandat constitucional (moderar i arbitrar)

Primera “aturada de país” amb talls de carreteres i concentracions on els Mossos d’esquadra son ovacionats, fins i tot pels Cupaires

El govern espanyol afavorint la fuga d’empreses, donant així credibilitat a la possible independència

Dos grans manifestacions unionistes, amb prop de 200.000 assistents cadascuna

Presó preventiva per els líders de l’ANC i Omnium

Més de dues setmanes amb amenaces mútues entre declarar la DUI i aplicar el 155

En 36 hores passem d’una possible convocatòria d’eleccions per part de la Generalitat a declarar la DUI (almenys una mica), decretar el 155, deposar el Govern legítim i convocar eleccions el nou President il·legítim: Rajoy

Exili del President legítim i alguns Consellers; presó incondicional de la resta de Consellers per part de l’Audiència Nacional, amb risc de penes de trenta anys 

Degoteig de petites manifestacions unionistes, amb incidents i agressions ultres

Aparició dels Comitès de Defensa de la República,  que durant la segona aturada de país aconsegueixen bloquejar carreteres i l’AVE

Increment del boicot als productes catalans a tota Espanya 

8 professors amb càrrecs per “incitación al odio”

La Presidenta del Parlament passa una nit a la Presó i tota la Mesa és encausada

Avui un altre gran manifestació a Barcelona, des del mar a la muntanya.

Això és un procés revolucionari, de classes mitjanes, amb tietes i avis, amb botiguers, funcionaris, estudiants, jubilats i precariats. Que es dona a Catalunya però repercuteix sobre tota Espanya. 

El sobiranisme català intenta canviar el règim polític del país amb la participació activa de molt bona part de la gent: manifestacions, aturades, cassolades, defensa del vot, accions que van mes enllà de l’acció política dels partits. Això sí ho està fent de forma pacífica i democràtica, i aquestes són les seves úniques armes. Si un dia les perd tot s’haurà acabat.

Té enfront –lògicament- un procés en contra: l’aparell de l’estat que, desprès d’anys d’inacció y menysteniment del problema català, està utilitzant la seva força repressora, Policia, Guardia Civil i molt especialment el Poder Judicial. També esta sorgint el nacionalisme espanyolista -tant a Espanya com dins de Catalunya- que recolza el 155, la re-centralització, l’Espanya uniforme, i que té el concepte de la unitat d’Espanya com un principi moral superior al democràtic. No és visible –de moment?- un moviment que aposti per un model d’una Espanya plurinacional.

Les revolucions es sap com comencen però no quan i com acaben. En qualsevol cas, no serà possible tornar a la situació anterior, que considero és la d’abans de la sentència del TC sobre l’Estatut. Tinc més present que mai el Trilema d’Espanya (veure article 18 d'Octubre): no podrà tenir a la vegada una unitat de tipus uniformitzador, un sistema polític democràtic i una Catalunya integrada. Espanya ha d’escollir quines dues de les tres opcions vol pel seu futur. 
JLC