LA CORRUPCIÓ MÉS PROFUNDA

Pel seu interès adjunto els paràgrafs més rellevants de l’article d’ahir de l’Antoni Puigverd:

Descomptada la corrupció i amb un PSOE sense nord, Mariano Rajoy es limita a esperar (és la seva activitat favorita) un bon resultat del seu delfí a Galícia i un desastre socialista al País Basc. Un naufragi del PSOE faria caure Sánchez i permetria la investidura de Rajoy. Altrament, queda el recurs d’una tercera elecció. Rajoy deu estar orgullós del seu control del temps. El no del socialista és descrit com una tossuda beneiteria, mentre que la indiferència de Rajoy suscita admiració i aplaudiments: vet aquí el nou Maquiavel! És curiós que les forces vives de la premsa o de l’economia no reclamin responsabilitat a Rajoy. No hauria de sortir a buscar suports, aquell que els necessita? No hauria de conciliar, proposar i abraçar, aquell que pretén governar gràcies als altres? No hauria de fer autocrítica i propòsit d’esmena, el que només sap governar amb majoria absoluta? No hauria de ser Rajoy qui proposés a la ciutadania i als partits, un gran programa de reformes, inclusiu i regenerador, per tal de recol·locar el país en la senda col·laborativa? Què li espera a un país liderat per algú que fonamenta el seu èxit només en el fracàs dels ­altres?

L’èxit personal de Rajoy serà molt car, a més de lent. El tempo de Rajoy és boníssim per a ell, ­però és un pes mort per al bé comú. ¿Com pot ser que, en plena crisi econòmica i amb el gravíssim problema territorial, ­tothom trobi tan normal que un líder doni més preferència als seus interessos que a l’interès general? No és aquesta la corrupció més profunda?

Article Puigverd

CONCEPTES HEGEMÒNICS

El poder real combina la capacitat de força (que dona poder coercitiu) i la capacitat de convicció (que dona legitimitat). En aquest segon aspecte, bàsic per aconseguir el domini social, es produeix l’intent per part de la classe dominant –segons ja va dir Marx- d’aconseguir que els seus interessos econòmics i socials siguin percebuts pels altres grups socials com els “interessos generals”. Si ho assoleix, es dona el fet de la servitud voluntària, doncs de fet l’hegemonia defineix i s’apropia del “sentit comú”, de lo “raonable”, del que “tothom pensa”. Gramsci ho va teoritzar, però Mariano Rajoy ho aplica constantment en els seus discursos.

Des de l’època de Reagan i Thatcher es ve donant el triomf de l’hegemonia neoliberal, amb l’ajut d’Universitats, Think tanks i mitjans de comunicació. Van introduir l’individualisme, l’anarco-capitalisme, van desacreditar lo públic i alabar lo privat; construïren un marc de referències, de conceptes, de “significants” (com es diu ara) que ens van portar al triomf de l’1% del més rics, a la progressiva desaparició de les classes mitjanes i a enfrontar-nos al futur de forma individual, mai col·lectiva; a la vida com a competència i no com a col·laboració

Ha passat durant molts anys, però seguim sota la pressió de nous conceptes lliberals, que pugnen per aconseguir l’hegemonia, és a dir l’acceptació submisa i voluntària per part de la gent. Mostro uns quan exemples:

Emprenedor: es presenta com la via per que qualsevol persona que no té o no troba feina pugui superar per ella mateixa aquesta situació. Ha de ser capaç d’impulsar per ell mateix iniciatives que li permetin guanyar-se la vida, deixar de cobrar subsidis, i que fins i tot –si ho fa be- pot ser una oportunitat de lucrar-se. Les noves tecnologies mostren molts exemples d’èxit, encara que no es parla dels exemples de fracassos que són moltíssims més. Porta associat un missatge de fons: si altres han tingut èxit i tu no, la culpa és teva i el mèrit és seu.

Economia col·laborativa: bonic concepte que permet en teoria obtenir més ingressos “posant en valor” actius que ja tenim. L’exemple són UBER, AIRBNB, webs per compartit serveis. Sota la pàtina de modernitat i obtenció de més ingressos s’amaga una realitat d’auto-explotació, coneguda fa anys com a “pluriempleo”, i precarietat. Conseqüències no explicades són la desregulació de serveis, caigudes de les recaptacions fiscals, baixada de salaris i pujada de lloguer a les ciutats.

Meritocràcia: entesa com a reconeixement del mèrit personal, de l’esforç fet en formació i capacitació. Qui no pot estar d’acord? (Aquí és d’aplicació el “vel de la ignorància” de Rawls, del que un altre dia parlaré). Però quan es defensa el concepte, s’obvien normalment les diferències en les situacions de partida de les persones, de forma que les individus de les classes altes tenen accés, per mèrit fins i tot, a llocs als que les persones de les classes mitjanes i baixes no poden accedir. Dos exemples trets de La Vanguardia ahir: el fill de Patricia Botin, llicenciat a Georgetown te feina en un Fons d’Inversions Lone Star; i la que serà la seva dona, fills dels Puig perfumers, és responsable d’Opportunity Network a Barcelona. Meritocràcia o casta?

Professionalisme free-lance. Una variant també individualista de la figura de l’emprenedor, en aquest cas aplicada a persones que treballen per compte aliena, però sense lligam laboral ni garantia de continuïtat, com autònoms. Oferta de les capacitats pròpies a empreses, organismes i institucions per a desenvolupar feines. Du ocult un risc d’auto explotació i actuació en l’economia semi-submergida, a més de una permanent precarietat.

Zona de confort. Concepte de nova utilització en els mitjans de comunicació per a referir-se a l’espai d’actuació on les persones, pel nostres coneixements, experiència o capacitat ens sentim confortables, és a dir quan dominem un tema, una feina, unes relacions. El problema és que es presenta de forma negativa: quan una persona està dins de la seva zona de confort es relaxa, s’acomoda,  es deixa anar. Per tant, l’objectiu de gerents, caps, coachs, és fer sortir als seus de la zona de confort, creant-los inseguretats, que són –per definició- creatives i germinadores .

Sobre aquest tema de la zona de confort en Sergi Pàmies ha fet un article (adjunt) molt recomanable, on entre altres coses demana “respecte a les multituds que han convertit la zona de confort en una màxima aspiració de facto o que somien a arribar-hi”. A més, Pàmies critica la figura dels coachs (que no oblidem són finançats per un mateix) “entestats a esperonar els mortals perquè trenquin les rutines que s’han treballat al llarg de tota una vida” al temps que ens avisa que “el vernís de novetat filosòfic-espiritual funciona com una droga”. Com una droga, o com un concepte hegemònic.

JL Campa

Article Sergi Pàmies

ASSISTENTS A LA DIADA

En base a les fotos, vídeos i informacions publicades, la meva estimació dels assistents a la Diada del diumenge és la següent:

En relació a l’estimació de màxims prevists en l’article del passat dissabte, els canvis introduïts són els següents:

Allargada la concentració de Berga en 300 metres, i acceptada  la xifra d’assistents oficial, doncs dona una densitat de 2,7 persones per metre quadrat

Allargada la de Salt en 400 metres, i acceptada la dada de la Guàrdia Urbana, que dona una densitat de 3,2.

La concentració a Lleida ampliada en 100 metres. Aplicada una densitat de 3, el nombre d’assistents queda en 105.000 persones (no en 120.000 com diu l’organització)

La xifra oficial d’assistents a Tarragona sembla versemblant.

A Barcelona, ampliant en 100 metres la longitud de la concentració, i en base a 4 persones per metre quadrat, dona una mica més de 300.000 persones. La dada de la Guardia Urbana de 540.000 assistents implica ubicar a 7 persones en cada metre quadrat, per tant no la considero

716.000 assistents signifiquen una baixada respecte a anteriors Diades?

Adjunto a continuació el quadre resum de les meves estimacions d’assistents, fetes amb el mateix mètode i ja publicades en el blog, a les concentracions d’altres anys

Es tracta evidentment d’una disminució de l’assistència respecte a l’any passat, però cal tenir en compte el mètode d’estimació, doncs si el 2015 consideréssim la mateixa densitat de 3,3 assistents per metre que la mitjana d’aquest any, el total hagués sigut de 728.000, molt semblant a la dada d’enguany

El rellevant és que la capacitat de convocatòria dels 5 últims onzes de setembre és impressionant i crec que sense precedents en el món contemporani. Tant de debò hi hagi la capacitat política per totes bandes per trobar solucions democràtiques al problema que hi ha plantejat.

Em temo però que el conservadorisme espanyol (el de dretes i el d’esquerra) no tingui la voluntat de voler reconèixer la realitat, ni la intel·ligència i flexibilitat necessàries per a cercar vies per abandonar l’immobilisme i desllorigar el problema més important que té ara Espanya i Catalunya.

PD: quasi acabat l’article, he llegit a El País (dins de l’edició Catalunya, perquè l’editorial d’ahir deia coses molt diferents) un escrit de l’Enric Company del qual adjunto unes frases que van en el mateix sentit però estan millor escrites que les meves:

Les manifestacions de la Diada van mostrar el diumenge passat que els partits i les organitzacions independentistes mantenen una enorme capacitat de mobilització. Els qui les minimitzen i menyspreen confonen els seus desitjos amb la realitat. Durant cinc anys consecutius centenars de milers de ciutadans catalans han atestat amb la seva presència al carrer que el gruix del catalanisme autonomista ha abraçat la causa de la independència.

Això és un canvi polític d’una gran magnitud, que ha modificat les coordenades de la política catalana i ha contribuït a canviar el sistema català de partits. Unit a la crisi del sistema espanyol de bipartidisme imperfecte, el canvi a Catalunya ha contribuït a volatilitzar les condicions de l’estabilitat parlamentària dels governs d’Espanya existent des de la dècada del 1990, amb les conseqüències que són ben visibles: 10 mesos de govern en funcions i la perspectiva d’unes terceres eleccions legislatives en un any.

Les xifres d’assistents a les manifestacions d’aquest Onze de setembre poden ser interpretades, magnificades, negades i manipulades, però res d’això impedeix constatar que responen a un canvi polític de gran magnitud, que s’ha ratificat a les urnes. Els qui deien fa tres anys que el suflé sobiranista baixava saben ara que uns anys hi haurà més o menys manifestants que uns altres, però el problema és aquí i no s’esfumarà. A l’inrevés, l’expectativa més raonable és que la pressió del sobiranisme català s’orienti a provocar canvis polítics substancials a Espanya a la manera en què al llarg del segle XX els va provocar l’autonomisme.

        

POSSIBLES ASSISTENTS A LA DIADA

Demà dia 11 torna a haver-hi una concentració reivindicativa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, encara que aquesta vegada hi hauran cinc llocs de concentració en el territori català: Berga Salt, Lleida, Tarragona i Barcelona.

També com cada any, el dilluns es donarà una batalla de xifres d’assistents en que uns contaran milions i altres desenes de milers. Com ja he fet altres vegades vaig a intentar objectivar quines poden ser les possibles xifres possibles d’assistents en base a calcular la superfície dels llocs de concentració i multiplicar pels possibles persones per metre quadrat

Per això he agafat els mapes de concentració indicats en la web de l’ANC, amb Google Earth he estimat la superfície (suposant espais diàfans sense mobiliari urbà) i aplicar una densitat de persones per metre

Doncs bé, si suposem que la manifestació aconsegueix omplir totalment els espais amb 4 persones per metre quadrat, l’assistència podria estar en l’ordre de les 765.000 persones, segons dona el detall del quadre següent:

Si en comptes de 4 persones per m2 comptem només 3, aleshores el conjunt estaria pel voltant de les 575.000 persones

Aquesta densitat de 4 persones per metre quadrat la vaig aplicar també l’any passat a la Via Lliure en la Meridiana, i donava una estimació de manifestants per sobre dels 880.000.

Veurem com va el diumenge i què diuen els diferents mitjans sobre en nombre d’assistents

JLC

10 ANYS DE PERSPECTIVA

El 2006 el Rei era Juan Carlos, Zapatero president del Govern, Bush president dels USA i Pasqual Maragall President de la Generalitat, s’aprovava el nou Estatut i ETA atemptava en la nova terminal de Barajas. El món occidental anava a tota marxa, es signaven hipoteques sense garanties, es multiplicaven els productes financers derivats sense valor, no existia l’Iphone ni els smartsphones, i Messi es consolidava com a part de l’equip titular del Barça.

L’any 2007 i 2008 sorgeix al món la gran depressió, que esclata en tota la seva magnitud a Espanya al maig de 2010, i passem de les facilitats i l’optimisme a la crisi i el pessimisme sobre el futur: la paraula mileurista passa de significar ser un “pringat” a ser quasi un privilegiat. Canvien les persones, les institucions, les expectatives, les polítiques socials.

Es nota tota això en l’opinió dels ciutadans de l’Estat espanyol? He agafat alguna de les enquestes que fa el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) i he extret les respostes a algunes preguntes intentant veure si han canviat –i com- les opinions i percepcions de la gent

VALORACIÓ DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA ACTUAL

Al 2006 i 2007 un 25% dels enquestats creien que la situació era bona o molt bona, amb un altre 25% que creien era dolenta o molt dolenta. En un moment de creixement, sense esclatar la bombolla, el 75% dels ciutadans no la identifica com una bona situació; no deixa de ser curiós el poc reconeixement de una situació econòmica favorable mentre s’està donant. A partir de 2008, els que consideren que la situació és dolenta o molt dolenta es mou entre el 60/ 70% amb un màxim del 88,9% al setembre del 2012, un any després de ser President Rajoy

 

VALORACIÓ DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA PROSPECTIVA (1 AÑO) 

L’evolució de la pregunta sobre l’avaluació de les perspectives no mostra unes tendències clares, potser es destacable que el pitjor moment es dona el mateix setembre de 2012, quan quasi la mitat dels enquestats pensen que l’economia anirà a pitjor. Em de recordar que el govern estava implantant mesures que eren contràries a les proposades en el programa electoral del PP.

Independent ment de la situació econòmica, sempre hi ha molta més gent que preveu anar a pitjor que no a millor

 

Cal esmentar que les respostes sobre la situació política i sobre la seva perspectiva a un any, donen un panorama semblant a les anteriors respostes sobre la situació econòmica,

VALORACIÓ DE LA GESTIÓ DEL GOVERN ESPANYOL 

Des de l’esclat de la crisi econòmica, la valoració de la gestió de govern con Bona o Molt Bona cau de l’entorn del 25/30% a per sota del 10%. Ni els votants socialistes, ni els del PP, aproven la gestió dels seus respectius governs (encara que els segueixin votant en bona part). Els 3 primers anys de govern del PP han estat els pitjors valorats de la sèrie, encara que hi ha una millora en 2015. Des de l’octubre de 2015 no hi consta aquesta pregunta ¿perquè?

AUTOUBICACIÓ IDEOLÒGICA

Al llarg de la dècada hi ha de l’ordre de més del 30% de respostes que es declaren d’esquerres, entre el 22 i el 29% de centre mentre que els que es posicionen com de dretes només superen el 15% el Juliol de 2016. És un resultat que no es correspon amb els resultats electorals, doncs el PP va obtenir el 32,7% dels vots emesos el 2016, el 28,5% el 2015 i el 44% el 2011; al menys cal pensar que molta gent que s’autodefineix com de centre vota sense problemes al partit de dretes espanyol.

 Després del 2012 sembla augmentar els que es posicionen com extrema esquerra, potser com efecte del 15M del 2011 i de la consolidació de moviments polítics com els Comuns i Podemos.  

Tres problemes principals que existeixen actualment a Espanya

És destacable que el 2006 el principal problema pels espanyols era la immigració, que ara es un tema molt secundari. L’atur ja era el segon problema el 2006, però només l’anomenaven un 40% de respostes, i a partir de 2008 passa a ser el problema principal del país, arribant a cotes superiors al 80% i sense baixar del 75%

Han perdut pes en les preocupacions de la gent el terrorisme, la inseguretat ciutadana, i curiosament l’habitatge que ha passat del 37,3% al 2008 a un 1,4 el 2016.    

La corrupció i el frau no eren un problema pels espanyols mentre les coses anaven be, mentre es produïa, mentre els maletins circulaven per sota i per sobre de les taules.  Només a partir de 2013 passa a situar-se com a segon motiu de trasbals pels ciutadans, quan surten a la llum el cas Bàrcenas i cau Bankia entre d’altres. De tota manera, una lectura inversa diu que la corrupció no és un problema per mes de la mitat dels espanyols, i de fet no sembla tenir incidència en el vot al partit Popular

Es veu un lleuger increment de la preocupació per la sanitat i l’ensenyament coincidint amb l’arribada al govern del PP; no passa el mateix amb el tema de les pensions, tot i la continua aparició de notícies negatives i pessimistes sobre la seva viabilitat futura.

La política i els polítics, malgrat la crítica constant a que estan sotmesos (tots són iguals; que se vayan todos) han augmentat el seu nivell com a problema, però ha disminuït des del 30% del 2012 a menys del 20 enguany.

VOL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT INDEPENDENT? 

Per a completar la visió d’aquest deu anys, i en relació al problema de relacions Catalunya-Espanya, els resultats que ofereix el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) sobre l’opinió dels catalans.

És evident el creixement del sentiment independentista, que puja de menys del 20% al 2008 fins a nivells superiors al 40% després de 2012. La sentència del TC sobre l’Estatut va ser el 2010, així doncs aquestes dades suggereixen que el creixement independentista és potser més fruit de les reaccions polítiques posteriors a la sentència que no pas d’ella en sí mateixa: la inacció política del govern central –que ara és del PP-, la manca d’alternatives constitucionals, sembla va anar decantant moltes opinions cap al trencament amb Espanya. Caldrà veure en successius estudis si la baixada des del 48,5% al 2013 fins l’últim 41,6% és un procés de desinflament o de consolidació.  

En paral·lel perd força l’opció federal al temps que, després d’un període de caiguda fins 2013, sembla recuperar-se l’opció de seguir sent una Comunitat Autònoma, encara que amb molta més potència que abans de2010.

RESUM

Les èpoques de bona situació econòmica no són percebudes com a tal per molts ciutadans

El pessimisme sobre l’evolució de l’economia, i de la política,  sempre és molt superior a l’optimisme independentment del cicle econòmic

El govern del PP no ha aconseguit transmetre ni una realitat de millores ni esperança als espanyols.

Molts espanyols es declaren de centre esquerra, però voten a la dreta sense problemes

La corrupció no és vista com a problema mentre es produeix, mentre no es coneix. Cal tenir mecanismes institucionals (policia, mitjans de comunicació, organismes de control) que actuïn “in vigilando” i no a posteriori.

És curiós que l’arribada de la crisi hagi fet desaparèixer com a preocupació la inseguretat ciutadana i la immigració. No tinc explicació raonada.

Trobo inquietant que el futur de les pensions no estigui entre els temes rellevants per la ciutadania, tot i els avisos, alguns molt inquietants, sobre el seu futur. Potser vol dir que existeix un ampli consens social sobre que es farà el que calgui per garantir-les?   

Els ciutadans de Catalunya han incrementat de forma rellevant el seu posicionament cap a la independència d’Espanya.

JL CAMPA