JUSTICIA RESTAURADORA

  Comentàvem un grup d’amics l’entrevista a Otegui a Salvados, la seva visita al Parlament, i la dificultat per trobar un equilibri entre la necessària reparació a les víctimes del terrorisme i la possibilitat de viure en pau, sense violència. És a dir, entre recordar -per poder fer justícia- i oblidar -per poder construir un futur en pau. L’amic antropòleg va introduir el concepte de justícia reparadora com alternatiu a la justícia vindicativa, que és la que dona forma al nostre sistema penal

 He comprovat que en la carrera de Ciències Polítiques no vam treballar aquest concepte, per la qual cosa he intentat saber alguna cosa més sobre el tema. M’he basat en un document específic que ha editat l’ONU, i en dos documents més de caire acadèmic; les referències figuren al final.

 La justícia restauradora o restaurativa, és una metodologia de solució de problemes que implica a la víctima, a l’ofensor, a les xarxes socials, a les institucions judicials i a la comunitat. Es basa en un principi fonamental: el comportament delictiu no només viola la llei, sinó a més fereix les víctimes i la comunitat. Per a solucionar les conseqüències d’un comportament delictiu caldrà, en el possible involucrar a l’ofensor i a les parts ofeses, i proporcionar l’ajut que les víctimes i els delinqüents requereixen. Com a resultat del procés s’arriba a un acord restauratiu, que pot incloure reparacions, restitucions, serveis comunitaris i fins i tot càstigs penals; de fet privilegia respostes diferents a la presó i procura la rehabilitació del delinqüent amb acceptació per part de la víctima

 Aquest tipus de justícia permet respostes flexibles segons les circumstancies del delicte, amb més fàcil adaptació a casa cas individual; la resposta que es dona al crim o delicte afavoreix l’enteniment i promou l’harmonia social per la via de la reparació individual i social; motiva al delinqüent a comprendre els efectes i les causes del seu comportament i a assumir la seva responsabilitat; reconeix el rol de la comunitat com principal actor per a prevenir i respondre al delicte i l’ordre social

  Es fonamenta en les següents premisses:

- La resposta al delicte ha de reparar en el possible el dany a la víctima

- Els delinqüents han d’arribar a entendre que el seu comportament no és acceptable per les seves conseqüències sobre la víctima i sobre la comunitat

- Igualment han d’acceptar la responsabilitat per les seves accions.

- Les víctimes han de poder expressar les seves necessitats per a considerar-se reparats en l’ofensa rebuda.

- La comunitat té la responsabilitat de contribuir en el procés

  Cal que es donin també uns elements per a poder dur a terme el procés: que existeixin una víctima concreta i identificable i un delinqüent que accepti la seva responsabilitat en el delicte; ambdós hauran de voler participar de forma i no forçada.

  Tot i que és una alternativa al dret penal, no prescindeix de tots els seus principis i eines. La justícia restauradora compte amb la policia (que a vegades fa de mediadora), amb els advocats, amb els jutges (que poden dictar mesures cautelars), amb els serveis i recursos socials i amb el sistema penal per garantir el seu compliment. 

  En el següent quadre es resumeixen les diferencies amb el procés penal clàssic:

      

  Si en el procés no s’arriba a un acord, el cas hauria de passar a la justícia penal, sense que el fet de que l’acusat no hagués negats els fets pogués ser considerat com a base per a decidir la seva culpabilitat en el procés judicial. Fins i tot, l’acusat podria dirigir-se als Tribunals clàssics si considerés que l’acord final és injust o massa carregós.

  

 Les experiències sobre els resultats mostren en primer lloc que les víctimes expressen menys sentiment de venjança i enuig, augmentant la compassió. En segon lloc, el grau de compliment dels acords de reparació és més gran que els de la justícia penal. Un altre factor d’èxit és que la participació i implicació de la família és la primera garantia de la rehabilitació de la persona. En quan als tipus de delicte, sembla que dona millors resultats que la justícia penal en els delictes violents i no els millora en les infraccions contra la propietat.

  Alguns acusen a la justícia restauradora de ser mes “tova”, que aplica penes més suaus, i que el seu grau de compliment depèn molt de la bona voluntat de l’infractor. Els defensors argumenten que la justícia, per a ser reparadora, ha de ser inexorable en assegurar el compliment dels acords; si aquests no es compleixen, ha d’actuar la justícia punitiva en segona instancia.    

  En qualsevol cas, sembla reconegut que és un problema determinar quins àmbits de delictes han d’anar a la justícia restauradora i quins a d’altres formes de judici i sanció, tenint en compte fins i tot el nivell de consciència comunitària de cada societat. 

  

  En la meva opinió, el problema més gran per a poder aplicar i estendre aquest tipus de justícia restauradora és que necessita inexorablement de l’acord de l’infractor –la qual cosa implica un reconeixement implícit de culpabilitat- i el de la víctima. En aquest segon cas, la dificultat ve determinada per que el seu acord a participar obre una via de resolució que, a l’ampliar el focus del delicte a la societat en general, s’allunya del sentiment més primari de reparació que és proper al de venjança. Cal que sigui una víctima amb una personalitat molt allunyada mentalment de l’aplicació de la Llei del Talió i de les penes amb voluntat d’exemplaritat; potser dues de les formes més conegudes d’aplicació de la Justícia en societats poc avançades.    

JL Campa

CANVI D’HORARI OFICIAL

El passat cap de setmana, la final de la Copa del Rei es va començar a jugar a 2/4 de deu de la nit del diumenge, i amb la pròrroga va acabar passada la mitja nit. La Federació va fixar aquest horari tot i saber que hi havien de l’ordre de 50.000 seguidors que desprès del partit tenien de tornar a Barcelona i Sevilla, i que el dilluns era dia laborable. La directiva del Barça va convocar l’acte de celebració del doblet en el Nou Camp, a una hora que va significar que la part principal començava a les deu de la nit.

Són dos exemples del tard que es fan moltes coses a Espanya i a Catalunya. Fa temps que es parla del tema dels horaris, doncs l’esforç de persones com Fabián Mohedano i d’organitzacions com ARHOE entre d’altres, han aconseguit posar-lo en l’agenda dels partits polítics; de fet el pacte entre PSOE i C,s (curiosament dins de les mesures per la igualtat entre homes i dones) proposa “la recuperación  del  huso  horario  GMT”, és a dir adoptar a Espanya el fus horari actual de la Gran Bretanya (el de les Canàries).   

Com es veu en el mapa adjunt, el conegut com a horari central europeu inclou ara des de Espanya fins a Polònia i Sèrbia; dit d’un altre manera, tenen la mateixa hora oficial Belgrad i La Corunya, el que significa que el sol surt (i es posa) quasi dues hores més tard a la ciutat galega. Sembla doncs raonable que Espanya estigui dins del horari europeu occidental, però potser també ho tindria d’estar França, doncs més de la mitat de la seva superfície està a l’oest del Cap de Creus

Si es fa el canvi de fus proposat, en què ens pot afectar als que vivim a Catalunya?. Hem de saber que segons l’horari oficial actual, al pic de l’hivern el sol surt a les 8:18 i es posa a les 17:22. La primera conseqüència serà doncs que es farà de nit abans de 2/4 de 5 de la tarda. Seguirem sopant passades les nou de la nit?

A l’estiu el canvi més notable serà al contrari: en l’actualitat al pic de l’estiu surt el sol a les 6:18 i es posa a les 21:29, i en el nou fus, el sol sortirà a les 5:18 i es posarà a les 20:28. Seguirem iniciant les activitats passades les vuit o les nou del matí renunciant a tres hores de claror?

La conseqüència implícita del comentat és que no hi ha prou amb canviar de fus horari per a racionalitzar l’aprofitament de l’horari solar sinó que cal reformar molts altres aspectes de la nostra forma de viure

Veiem en el gràfics següent un quadre publicat a El País de la diferent forma d’organitzar la vida en diferents països europeus: queda clar que a Espanya ens aixequem més tard, entrem a treballar més tard, ens agafem molta estona per dinar (perquè seguim dinant dos plats i postres),  sortim molt tard de treballar i en conseqüència sopem i ens anem a dormir també més tard.

En base al quadre es pot veure un detall curiós: els partits de la Champions, que comencen a 3/4 de nou de la nit, ho fan després de sopar en tots els països mostrats, excepte a Espanya, on es sopa moltes vegades quan acaben.

Un altre observació particular sobre els horaris de la gent, és que –al menys en el meu veïnatge- hi ha moltes més llums obertes a la una de la matinada que no pas a les set del matí. Dubto entre si és que hi ha molta gent que no treball o hi molta que no dorm.

Hi ha moltes activitats i hàbits implantats en aquest país que caldrà modificar per a poder aprofitar el proposat canvi d’horari: horaris de telenotícies (ara la majoria a les 21h); inici dels programes prime-time a TV (ara passades les 22.30); pel matí esmorzar més fort abans de sortir cap a la feina, i al migdia només prendre un plat o entrepà, que el sopar sigui  la menjada principal i fer-ho cap a les 8; avançar els horaris d’obertura de museus, exposicions i comerços; fer que les hores de feina presencial siguin més eficients per poder sortir abans.

Coneixent el país, el més probable és que finalment es faci només la cosa fàcil (canviar l’horari oficial, que només necessita publicar-se al BOE per ser efectiu) i no es facin les accions polítiques, laborals i socials impulsores dels canvis difícils: els dels hàbits que tenim com a ciutadans individuals i com a membres d’una societat ordenada d’una certa forma.

Em temo que podem anar comprant-nos cortines opaques per les finestres a les lluminoses matinades de l’estiu i bombetes per les llarguíssimes tardes d’hivern a les fosques.

 JL Campa

STIGLITZ : DESIGUALTAT, MERITOCRACIA, MONOPOLIS, EURO, I MOLT MES.

Fa pocs dies es va publicar una entrevista amb en Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia el 2001, a rel de la publicació d’un nou llibre “The Great Divide: Unequal Societies and What We Can Do about Them”. Al llarg de la conversa en fa vàries interesants observacions sobre la desigualtat, les Estats Units i el seu sistema educatiu, el poder financer, els paradisos fiscals, les bombolles financeres, la igualtat d’oportunitats  i l’euro.

Vull remarcar el seu posicionament com a economista, quan critica la perversió del capitalisme que es dona si abandona la recerca de les condicions socials que permetin la lliure competència, i s’entrega a la pressió dels monopolis i dels grups d’interès extractors de rendes.

El més remarcable en la meva opinió és:

- A la desigualtat econòmica i social cal oposar-se no només per raons morals, sinó també per la seva perniciosa incidència en l’eficiència econòmica

- El període posterior a la segona guerra mundial va ser el de major creixement econòmic conegut i el més igualitari; precisament va ser més ràpid per que els guanys van ser compartits

- La teoria del “Trickle-down economics”¹ no funciona i ningú la pot defensar ja. La pregunta a fer-se és ¿quan és de dolenta la desigualtat per l’economia?. I això depèn de la seva magnitud i de cóm es genera: pel poders monopolístics, per la impossibilitat d’accés a l’ensenyament, pel desaprofitament del capital humà existent.  

- El somni americà s’ha convertit en un mite: mai ha estat una terra d’igualtat i d’oportunitats pels afroamericans. Ens hem tornat un país segregat econòmicament: els blancs rics viuen amb blancs rics, els pobres viuen amb pobres. Tenim un sistema educatiu localista, finançat pels impostos municipals sobre el valor de la propietat; així si vius en una comunitat pobre et toquen col·legis pobres i a l’inrevés. Es dona per tant la transmissió inter-generacional dels avantatges i desavantatges socials preexistents

- Després de la segona guerra, alguns països d’Europa van intentar –amb molt d’esforç- trencar les barreres de classe. Als Estats Units vam suposar que no existien aquesta mena de barreres, i les vam deixar créixer

- El procés d’admissió a les Universitats no té en compte la situació financera dels candidats, en base a l’existència de fons d’ajuts per permetre cursar els estudis fins i tot a qui no pot pagar-los. Però a les Universitats d’elit la mitat de la població més pobre només ocupa un 8 o 9% de les places. No és que la gent pobre renunciï als estudis d’elit, és que prèviament han anat als pitjors instituts, escoles i parvularis. Tot està relacionat amb la segregació geogràfica; l’irònic és que el sistema en general és meritocràtic, però adquirir les competències per tenir èxit en aquest meritocràcia és més fàcil si els teus pares són rics.  

- La branca de la teoria econòmica inspirada en els mercats competitius, que ho explica tot en base a factors d’oferta i demanda, no és un bon marc de referència. En la nostra societat hi ha explotació de molts tipus, racial, de gènere, monopolista, dels treballadors, i això signifiquen fallades de mercat. Un exemple és que des de 1973, la productivitat laboral ha crescut de forma constant i els salaris s’han estancat. Perquè? Per que el poder dels monopolis augmenta els preus i baixa els salaris reals, asfixiant als treballadors i debilitant als sindicats, al temps que amb la globalització els treballadors competeixen amb els xinesos; les regles de joc han canviat en perjudici dels treballadors

- El sector financer ha passat de ser el 2,5% del PIB al 8%; sense cap evidència que això hagi millorat el rendiment de l’economia. Els financers són mestres en l’extracció de rendes, de forma que han perfeccionat la seva habilitat per agafar els diners d’altra gent sense contribuir al progrés de la societat. Creen riquesa pels de dalt, pels top, al temps que també creen misèria pels de baix. Ho fan per mitjà de tècniques financeres, i aconseguint que es canviïn les lleis en el seu benefici: van jugar un paper clau en el canvi regulatori del marc econòmic global per donar impuls al curt-terminisme, l’especulació i el desinterès per la inversió productiva i l’orientada al conjunt del poble

- Els paradisos fiscals no són un acte de la natura. De fet, els crea el Congrés. S’ha creat un marc legal per que els rics i les empreses –dins de la llei- no paguin impostos. Però això es pot canviar: es podria fer que aquells que tinguessin diners en territoris “dubtosos” suportessin impostos dissuasius.  

- Si Europa actués conjuntament com un tot en aquest tema, podria resoldre-ho. En comptes de basar els impostos en la residència, és a dir, si vius a les Illes Caiman no has de pagar impostos a Espanya. Es podria canviar per “si tens un negoci a Espanya, pagues els impostos a Espanya; i si no vols fer negocis a Espanya, ves-te’n. El que vulgui fer negocis en USA o Europa que pagui impostos.     

- Alguns acords comercials, com el TTIP actualment en negociació, donen com a resultat una suma negativa. Són un intent per part de les multinacionals de canviar les regles de joc per beneficiar-se a expenses de la resta de la societat, fins i tot quan el benefici net per l’economia global sigui negatiu

- La desigualtat d’ingressos està relacionada amb la desigualtat d’oportunitats. És un tema empíric: aquells països amb alt nivell de desigualtat tenen baixos nivells d’igualtat d’oportunitats, és a dir de possibilitat de mobilitat social. La mesura més standard és la correlació entre els ingressos i l’educació dels pares i les dels fills; també es pot mesurar quina proporció del quartil dels de baix aconsegueixen arribar al quartil de dalt.

- Les societats que redueixen la desigualtat d’oportunitats han fet més esforços per a convertir l’ensenyament públic en una eina igualitària, començant en l’ensenyament pre-escolar.

- Cal que s’aprovi una llei de bancarrota que permeti als propietaris pobres, víctimes de l’abús dels bancs, reestructurar el seu deute i mantenir el seu habitatge. Però regalem els diners als bancs, que no els presten, de forma que no es genera nova demanda en la economia. Si donéssim diners a la gent pobre, se’l gastaran i augmentarà la demanda.

- Hauríem d’haver fet servir la política fiscal per estimular l’economia i atacar la desigualtat: construir carreteres, col·legis. Però estem fent política monetària, que amb els seus tipus baixos d’interès el que fa és crear noves bombolles. L’Estat hauria d’involucrar-se, de forma que la Reserva federal només deixés diners als bancs que els prestin a empreses petites i mitjanes que creïn llocs de treball.

- Sense condicionants, el diner va cap als que estiguin disposats a pagar més, i allí es formen les bombolles. La bombolla immobiliària va ser la pitjor possible doncs tots estaven implicats i quan es va trencar va afectar a tothom. La nova bombolla tecnològica, quan esclati, afectarà més als rics.  

- Les desigualtats econòmiques ens porten a les desigualtats polítiques, i fer lleis que augmentin aquestes desigualtats i els abusos. Això és una violació de l’economia de mercat. És la perversió del capitalisme, causada per la desigualtat política.

- L’Euro, amb Alemanya negant-se a reformar-lo i a la unió bancària és inviable. La millor manera d’acabar és que Alemanya se’n vagi de l’euro, doncs el seu valor baixaria i es restabliria la competitivitat de la resta d’Europa. A l’inrevés, si se’n anés Grècia, o Itàlia, el valor de l’euro s’apujaria i els deutes d’aquests països encara serien més difícils de pagar  

- L’FMI, encertadament, ha dit que cal reestructurar el deute, però Alemanya es nega, de forma que no es resolt rés i augmentarà la depressió a Grècia. “No em puc creure que uns europeus puguin ser tan cruels amb altres europeus”    

1-    Trickle-down economics: Teoria econòmica –no demostrada empíricament- que defensa que si es produeix un increment de la riquesa del sector més ric de la societat, aquest guany o millora acaba també arribant –filtrant-  cap a la resta de capes de la societat. Dit més clar: que guanyin primer només els rics és bo, per que a la llarga també guanyaran els pobres.

Article STIGLITZ

NOTES D'UN VIATJE

Com quasi sempre que vaig de viatge als Estats Units, a la tornada tinc alguns motius de reflexió sobre el país. Aquesta vegada són les següents:

-     Vaig poder assistir a l’acte que per Sant Jordi va organitzar el Casal Català a Washington DC. Van instal·lar al mig d’un dels llocs més emblemàtics de la ciutat –Dupont Cercle- un seguit de paradetes amb llibres i roses, i un grup de voluntaris es dedicà durant tot el dia a explicar als que passaven per allà el significat de la festa. A mitja tarda van explicar en català el compte de Sant Jordi als més petits.

          

-     L’estona que vaig estar, la majoria d’assistents eren catalans, espanyols i hispanos en general. El que em va cridar més l’atenció és la presència de dos paradetes de l’Ambaixada espanyola i l’absència en canvi de la Generalitat de Catalunya. Vaig intentar preguntar per la raó de tal fet, i l’únic que em van dir és que l’oficina de turisme de Catalunya està a Nova York, i que deien que no tenien materials per aportar, però si havia assistit el Delegat del Govern de la Generalitat. Em va resultar una mica estrany. 

-  Voltant per Washington, vaig passar per davant de la residència oficial de l’ambaixador espanyol. Està en un dels (molts) barris més luxosos de la ciutat, en una finca que segons Google Earth té uns 10.000 m², va costar 14 anys  de fer (de 1989 a 2004) i uns 10 milions d’euros. Això sí, l’edifici és d’en Rafael Moneo, però com a mostra que som capaços d’exportar les “chapuses”, ha resultat amb greus problemes de construcció i altos costos de manteniment. Una pregunta em sorgeix immediatament: Era necessari, o és una nova forma de malbaratament de cabdals públics?

-  El model d’urbanisme és evident des de l’aire i desprès des de terra: un down-town concentrat rodejat de barris residencials dispersos i d’urbanitzacions amb habitatges individuals; de tant en tant nuclis comercials i de serveis més o menys grans. Molt diferent a l’europeu amb nuclis de pobles antics concentrats al costat del campanar de l’església.

-     Implica la preeminència del cotxe com a mitjà de transport individual, per sobre del transport públic col·lectiu. Implica també un alt cost de manteniment de carreteres, vorals, jardins, instal·lacions i serveis. Tot plegat suposa una forma de vida amb un alt consum energètic, facilitada això sí pels baixos preus de la gasolina (0.54 €/l) i el gasoil (0,57 €/l).  

-     Els horaris de la gent són molt diferents als nostres: a les set del mati d’un dissabte o diumenge els gimnasos estan plens, i hi ha circulació densa per la majoria de llocs; en un diumenge, a les 9 del mati està tot ple el pàrquing d’un hipermercat, i a les 3 del migdia en una ferreteria de barri havien 20 persones comprant; el comerç només els diumenges per la tarda tanca una mica més aviat, cap a les 6.

-     L’oferta comercial és extensíssima. En els súpers hi han les lletges plenes de productes -fins i tot de frescos i per tant amb data de caducitat temprana-, varietats, marques, mides i gustos; em surt –però augmentada- la pregunta que ja em faig aquí a Barcelona: tot es ven? Quanta quantitat es llença? No és tot plegat un malbaratament d’aliments?   

-     Pels amants de l’uniformisme, constantment et trobes amb diferències i diversitats a les no estem acostumats a Espanya. Vaig veure cotxes de la policia metropolitana, de la policia del comptat, de la policia de la Universitat, de la policia naval, fins i tot de la policia secreta!!!, amb l’oficial amb una armilla reflectant que posava “SECRET SERVICE”. Hi ha diferents tipus impositius sobre el consum segons estiguis comprant o consumint en DC, o en Virginia o en Maryland; és a dir com si tinguéssim diferents IVA a Barcelona, al Vallés i al Baix Llobregat.  Ah!, i no tenen por de que la unitat de la pàtria, o la seguretat estigui en perill.   

-     Una última observació que em resulta molt sorprenent en el cas dels americans, tant eficaços en molts àmbits i gran utilitzadors dels acrònims i les sigles per a no tenir que explicar cada vegada tot el concepte. El fet és que moltes de les senyals de circulació no són en base a senyals, sinó a texts escrits, que cal llegir i interpretar per a saber què diuen. Adjunto alguns exemples.

JL Campa   

http://elpais.com/diario/2004/01/14/ultima/1074034801_850215.html

http://www.eldiario.es/politica/millones-Moneo-residencia-embajador-Washington_0_159234747.html