Aquesta passada setmana el TC ha publicat
la seva sentència sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat el setembre
de 2014 pel Govern espanyol davant d’una modificació per Decret Llei de la
Generalitat del Codi de Comerç de Catalunya que afecta a la gestió dels talls
de subministrament per impagament de les factures en cas de “pobresa energètica”. És interesant el
seu anàlisi, tant des del punt de vista polític com des de la gestió del servei
d’energia elèctrica. Aviso que el tema és feixuc i que si algú vol, pot passar
directament a l’apartat de conclusions
Anàlisi de la sentència
El conflicte es pot resumir dient que la
Generalitat intenta evitar que durant els mesos d’hivern (d’octubre a març) es
pugui suspendre el subministrament d’energia elèctrica (de gas també) a aquells
clients que per raons de manca de recursos no puguin abonar les factures
corresponents; fixa criteris per a identificar els cassos (que inclouen haver d’estar
prèviament acollits a la “tarifa social”) i estableix que el deute no és
condonat sinó només s’ajorna el seu pagament durant els mesos d’hivern.
El Govern de l’Estat s’hi oposa al·legant
raons competencials, doncs la norma de la Generalitat altera la normativa
estatal de caràcter bàsic que regula el sector elèctric i gasístic i atenta per
tant contra l’article 149.1 de la Constitució Espanyola que dona competència
exclusiva a l’Estat sobre les bases del règim energètic.
El TC dona la raó al Govern de l’Estat en
base a les següents raons:
- Ja estan recollides
les directives europees que obliguen a garantir el subministrament als
consumidors vulnerables sota la fórmula del bon social que és una obligació de
servei públic. El legislador estatal, dins de les seves atribucions, va optar
per no incloure la prohibició de desconnexió com a forma de protecció del
consumidor.
- La regulació a
nivell estatal assegura “una regulación normativa uniforme en el ámbito de la garantía del
suministro de la electricidad y del gas, vigente en todo el territorio estatal,
necesaria para asegurar la unidad fundamental prevista por las normas del
bloque de la constitucionalidad que establecen la distribución de competencias”.
- El fet de poder
permetre continuar consumint sense abonar les factures, afectaria als resultats
de les empreses comercialitzadores i podria alterar el disseny de retribucions del
mercat energètic.
La sentència podria
semblar una simple qüestió tècnic-competencial sobre qui pot regular sobre les
possibles actuacions en cas d’impagament de factures per causes de pobresa,
però la lectura de les argumentacions que han fet –en forma de vots particulars-
uns magistrats del TC disconformes amb la sentència, ens dona una altre visió
sobre el tema. Els vots citats introdueixen les següents consideracions:
- Cap de les mesures
introduïdes pel legislador espanyol “regula las medidas para garantizar una protección adecuada de los clientes
vulnerables … en particular contra la desconexión de la electricidad y del gas
natural en periodos críticos del año” com demanen les directives europees. Per
tant “no se cumple la premisa de la que parte la argumentación de la Sentencia:
la existencia efectiva de una transposición estatal suficiente”.
- La regulació
catalana ve a cobrir la manca real de transposició per part del govern espanyol
de les directives europees, i això ho poden fer dins de les seves competències.
- Raonen que “una Comunidad Autónoma
puede dictar en el ámbito de sus propias competencias las medidas que considere
adecuadas para dar cumplimiento a lo exigido por el Derecho de la Unión. De
acuerdo con el art. 189 EAC, Cataluña puede aplicar, transponer y ejecutar el
Derecho de la Unión Europea en el ámbito de sus competencias”. Per si no ha
quedat clar, una frase contundent: “Las normas autonómicas solo tienen como límite el contenido normativo de
las normas básicas válidamente dictadas por el Estado, no sus silencios u
omisiones”.
- Quan el TC suposa
que l’Estat ja ha decidit i regulat cóm s’han de protegir els consumidors
vulnerables, no incloent la no desconnexió durant l’hivern, fa una atribució
d’intencions no sustentable
- La norma catalana
no afecta als resultats del sector, doncs no implica res més que un ajornament en el pagament d’unes factures en
base a unes condicions molt concretes. I aquest ajornament recau sobre les
empreses comercialitzadores, que no formen part de les activitats regulades.
(En la meva opinió aquest és un argument poc consistent, doncs si és una
activitat lliure no tindria que limitar-se la capacitat de suspendre el
subministrament; encara que també és veritat que en sentit contrari, existeix
la tarifa social que és de aplicació obligatòria per a les comercialitzadores. Tema
embolicat doncs)
- Critica que el
nucli de la impugnació estatal no sigui “que la regulación autonómica contravenga las bases estatales,
sino que contenga un régimen diferente”. Tornem a estar doncs davant de la
fixació permanent de l’estat espanyol, i del govern del PP, per la
uniformitat
- El vot particular
es permet citar al propi TC per contravenir aquest excés d’homogeneïtat: “El principio
constitucional de igualdad no impone que todas las Comunidades Autónomas
ostenten las mismas competencias, ni, menos aún, que tengan que ejercerlas de
una manera o con un contenido y unos resultados idénticos o semejantes. La
autonomía significa precisamente la capacidad de cada nacionalidad o región
para decidir cuándo y cómo ejercer sus propias competencias, en el marco de la
Constitución y del Estatuto … como es
lógico, de dicho ejercicio derivan desigualdades en la posición jurídica de los
ciudadanos residentes en cada una de las distintas Comunidades Autónomas … no
exigen un tratamiento jurídico uniforme de los derechos y deberes de los
ciudadanos en todo tipo de materias y en todo el territorio del Estado, lo que
sería frontalmente incompatible con la autonomía, sino, a lo sumo, y por lo que
al ejercicio de los derechos y al cumplimiento de los deberes constitucionales
se refiere, una igualdad de las posiciones jurídicas fundamentales”
- Com a conclusió
remarca que la sentencia significa una “preocupante erosión” de les competències autonòmiques i
un risc cert de continuar impedint a les CCAA exercir les seves capacitats
competencials.
Conclusions:
En un estat federal
(el que estem molt lluny de ser) hi hauria un repartiment competencial clar
entre el que pot fer la Federació i el que poden fer les entitats federades. A
Espanya això no es dona, no ha estat possible fer-ho en quasi 40 anys
d’autonomies, i quan ara alguns partits parlen de fer-ho, estan pensant en noves
formes de recentralitzar i laminar el poder de les autonomies.
A la mateixa Unió
Europea s’aplica com a criteri el principi de subsidiarietat: cada competència
l’ha d’exercir el nivell de l’Administració més proper possible al ciutadà.
Aplicant-ho al cas de la pobresa energètica –mentre el model sigui l’actual-
tindria que haver criteris normatius clars a nivell general (directiva europea,
norma general en cada estat) i gestió operativa en l’àmbit regional i local. El
que no pot ser és el que fa el govern espanyol de forma reiterada: reclama per
a ell la competència, li treu als altres gestors públics autonòmics, .... i
desprès no fa res. Aquesta ha estat la seva posició en aquest cas de la pobresa
energètica i també en la gestió dels refugiats de la guerra de Síria.
Contrastar els diferents
arguments i conclusions de la Sentència i dels vots particulars, ens permet
veure com és possible interpretar de forma diferent una mateixa legislació. És
una mostra més de la importància que tenen els processos de selecció dels
membres del Tribunal Constitucional, que haurien de ser prou efectius per
escollir persones expertes, independents, de diferents sensibilitats socials i
polítiques, i que no tinguin que agrair el seu nomenament a cap grup o partit
sinó al propi procés institucional. El mateix val pels membres del Tribunal
Suprem, Organismes reguladors, Tribunals de Comptes etc. En cas contrari les
interpretacions són esbiaixades cap el poder existent.
El gran problema de
l’estat espanyol, sobre tot quan el Partit Popular està governant però no
només, és l’obsessió per la uniformitat i l’aversió cap a la diversitat, el que
és tradueix en la defensa del concepte d’igualtat per sobre del reconeixement
de la diferència. Com escrivia fa poc Ferran Requejo: “Tal com mostren alguns estats federals, la igualtat de drets i deures
dels ciutadans no implica una uniformització de les lleis ni l’existència d’un
poder únic o hegemònic que les reguli”
Hi existeix un problema de fons en el tema
de les solucions a la pobresa energètica. Perquè només calen mesures en relació
al tema de l’energia? També és greu que una família es quedi sense aigua, sense
mòbil, i molt especialment sense aliments quan no disposa de diners per a pagar.
El problema està en la pobresa en genèric, en identificar i combatre les seves
causes, en dotar a la societat de mecanismes compensatoris que evitin la
pobresa i no tant en apaivagar els seus efectes de forma parcial. I si el tema
és que el subministrament d’electricitat i gas es consideren serveis bàsics,
aleshores no els deixem en mans de les regles del mercat lliure i passem a
considerar-los com una part de les prestacions de l’estat del benestar
JL Campa