“se necesita de algún
tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los
Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y para esto
parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y
disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”
El paràgraf es conegut i forma de part d’una
Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla del 29 de gener de 1716 en relació a com actuar
per anar introduint la llengua castellana a Catalunya, sota el regnat de Felip
V.
El Govern del PP, i la majoria de les institucions
de l’Estat, estan actuant amb el mateix criteri, no sols en els moments
actuals, sinó des del principi de l’actual legislatura. I ho fan no només en
referència al problema polític a Catalunya, sinó també en la resposta al
moviment dels indignats, a la desconstrucció de l’estat del benestar, i als
criteris i efectes de la sortida de la crisi econòmica. Ho fan de diferents
formes:
- Domini del relat polític a nivell de l’Estat, a
partir del control dels mitjans de comunicació. Sobre això –tot i discrepar del
paral·lelisme amb la transició- val la pena llegir l’article de Suso de Toro “L’Espanya
dissenyada: la Retransició” a l’ARA.
Una frase del text: “La implicació de les grans empreses de comunicació, amb el
govern espanyol i la banca al darrere, és total”
- Voluntat de
recentralització. En el fons consideren que el model autonòmic “es un lio” i
una nova versió dels regnes de taifes i els cantonalismes. Amb això juguen amb avantatge,
doncs es fonamenten amb una majoria del poble espanyol: recordar que com dèiem el
15 de setembre, les enquestes del CIS mostren que quedar-se igual que ara o
reduir les autonomies recull un suport de prop del 70% a Espanya (només del 23%
a Catalunya).
- Aquestes accions
centralitzadores tenen a més l’argument de la racionalització administrativa,
de l’eficiència en l’ús de recursos públics. S’arriba al argument final: ho fan
per salvaguardar la igualtat entre els espanyols en la recepció de serveis.
- A més, quan arriben
d’Europa els criteris de disminució de la despesa pública, el Govern central fa
un repartiment esbiaixat de l’esforç a fer. Exemple: Pel 2016 l’administració
central de l’estat podrà tenir un dèficit del 2,6%, mentre les autonomies, que
presten els serveis finals als ciutadans, només un 0,3%.
- Totes les forces
han estat mobilitzades, en especial el Imperio
de la Ley. El Govern com impulsor de Lleis i de Decrets Llei en base a la
seva majoria absoluta en las Cortes, el Tribunal Suprem i el Constitucional, la
Fiscalia i l’abogacia del estado. Són les forces –no armades- que l’Enric
Juliana anomena la Brigada Aranzadi: Dícese de la
conjunción de altos funcionarios del Estado, magistrados y juristas, que vertebran
en estos momentos el principal poder fáctico español, una vez que el Ejército
ha dejado de ejercer esa función.
- Previsió de certes
reformes constitucionals per millorar la representativitat electoral: a vegades
es parla de llista única a nivell de l’Estat, a vegades de llista única per
recollir els “restos” de vots que no han obtingut representació. Però en el
fons es busca un sistema per aconseguir que dins del sistema bipartidista
espanyol, el partit bisagra no sigui nacionalista,
sinó nacional a nivell d’Espanya.
- Fer efectiu i
evident que el govern espanyol te “la clau de la caixa” de les autonomies (tret
de País Basc i Navarra). Ho ha demostrat en el recent episodi de pagament del
FLA, aconseguint que el Govern català es poses de genolls i poses espelmes per
poder cobrar, amb l’alegria evident –i humiliant- de la Vicepresidenta Soraya).
I ho han aconseguit fer, amb quasi la meitat dels Diputats del Parlament de Catalunya
assentint-hi, sinó aplaudint directament.
- Seguir amb l’estratègia
de la negació de l’altre, del no reconeixement de l’interlocutor, del problema
polític per tant. Una altre forma d’humiliació.
Mentrestant a Catalunya, dos mesos desprès de
les eleccions, seguim sense President, sense Govern, sense que es pugui
preveure una legislatura amb capacitats polítiques fortes i estables. Si des del
primer dia la investidura o no d’en Mas recorda l’antiga baralla entre “primer la guerra o primer la revolució”
de tant infaust final, què no pot passar en el procés d’elaboració d’una nova
Constitució en els propers divuit mesos. Caldria recordar l’ordre natural de
les coses: Els Estat Units van declarar la seva independència el 1776 i van
aprovar la seva Constitució el 1787; dotze anys desprès!
La lectura errònia dels resultats, ja
comentada en anteriors articles, ha portat a la equivocada Declaració del
Parlament, donant a l’Estat un espai per fer la seva política. Ja no està
davant d’un moviment popular i creixent de persones que nomes demanen poder votar
el seu futur com ho poden fer canadencs i escocesos. La crida a que només es
compleixin les normes emanades del propi Parlament ha posat a l’estat espanyol
en el “costat bo”, li ha donat aire i legitimitat, al menys en les relacions
internacionals.
Crec que la sortida és retornar a la unitat
d’acció i de sentiment que tenia la reclamació del dret a decidir; tornar a
demanar un referèndum on els catalans puguin expressar la seva voluntat de
continuar –o no- en el marc estatal d’Espanya.
Com a cloenda explicar que recordo una sortida
a muntanya que vaig fer fa molts anys amb 3 companys per fer el pic de Perdiguero.
Quan ens faltaven uns docents metres per fer el cim el cel es va tapar i va
començar a nevar. El nostre guia, el mes experimentat de tots, va començar a
fer-nos córrer cap a baix i no ens va deixar parar fins que la neu es va convertir
en pluja. Vam arribar als cotxes xops i fotuts, però uns anys després vam
tornar i vam fer el pic.
JL Campa
