LECTURA DELS RESULTATS DEL 27S

Els resultats de les eleccions d'ahir, amb el 99,67% escrutat, i d’acord amb els criteris explicats en l'article del passat dia 22, són els següents:

    També d’acord amb la guia de lectura explicada el dia 22, la primera interpretació, és:

-     La independència, amb el 48,6%, no té majoria absoluta de vots

-     Una majoria qualificada de catalans (60,2%) volen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà.

-     Només el 8,6% dels catalans volen que el marc polític espanyol segueixi sense canvis.

-     Encara que no ha guanyat l’independentisme, cal un reconeixement de Catalunya com ens sobirà

Analitzant d’altre forma els resultats en vots, he fet l’exercici d’agafar els resultats obtinguts per les candidatures al 2012, els he reagrupat en la forma com s’han presentat ahir, i els he incrementat de forma lineal amb la pujada de la participació. Tot això per estimar, una mica a l’engròs,  quines opcions han guanyat o perdut en aquestes eleccions respecte a les anteriors

  

Totes les candidatures excepte C,s i la CUP han perdut respecte al potencial que tenien el 2012. Es pot deduir també que la formació de les dues coalicions noves en aquestes eleccions (JpS i CSQP) no ha significat un factor multiplicador.  

Afegim ara altres consideracions sobre la situació davant els resultats:

-     La gran participació (77,44%; la més alta des de les generals de 1982) ens dona una molt bona radiografia de com es posiciona políticament aquest país. Per tant tots els partits tenen una bona base per conèixer les opcions polítiques del conjunt del poble català, i faran be en estudiar en detall aquests resultats. Per cert, s’ha acabat el mite de la minoria silenciosa: ahir va parlar.

-     El triomf de les opcions netament independentistes, amb el citat 48,6%, és molt clar, i tindrien que estar molt contents. Més si tenim en compte que fa només 10 anys, a les eleccions de 2006, la única força independentista del moment (ERC) va obtenir un 14%. El salt quantitatiu donat en molt pocs anys és espectacular. I així es valoraria per part dels mateixos indepes, sinó fos per la pressa, la urgència, que és sempre una dolenta consellera. Recordar un dels eslògans de la CUP: A poc a poc, que anem molt lluny.

-     Curiosament els resultats venen a donar la raó als que desprès del 9N van dir que aquella acció participativa va mostrar el sostre independentista. Aquell dia van votar SI/ SI 1,89 milions de persones, i ahir entre JpS i CUP sumen 1,95. Per tant, a hores d’ara, els votants netament independentistes estan al voltant dels 2 milions.

-     Ahir es va mobilitzar de forma important el votant no independentista, el que no va participar en el 9N; es pot estimar que oscil·la en l’ordre de l’1,5 milions. Sense analitzar els resultats territorials en detall, pot interpretar-se que existeix una clivella socio-política que cal treballar per part del catalanisme i l’independentisme. Conclusió evident: el camp de treball dels que desitgen més reconeixement per Catalunya està en l’àrea metropolitana i els barris de les grans ciutats amb molta població de parla castellana.

-     El triomf de Ciutadans amb el 18,2% és molt clar, ha recollit el vot de la por i s’ha aprofitat de la seva netedat en relació a la corrupció (evidentment és fàcil no havent governat mai). De tota manera potser es bo recordar que el PP, l’any 2000, va obtenir un 22,79%. És una noticia dolenta pel catalanisme en general: s’ha consolidat un partit que –encara que ara te vocació d’actuar a nivell espanyol- va néixer a Catalunya amb un discurs bàsicament anti catalanista. Si sumem el vot al PP, prop del 27% dels ciutadans de Catalunya escull opcions que s’oposen no sols a l’independentisme, sinó també al catalanisme.

-     Al meu parer, i encara que sembli un oxímoron, el PSC ha recollit el vot conservador d’esquerres.  Els dels que no volien la independència, però tampoc podien votar a partits de dreta. De fet és una posició coherent amb la consideració del PSOE com un partits fonamentals per l’estatus quo espanyol. El PSC podria jugar un bon paper si aconseguís el que proposa: una reforma federal que reconegués Catalunya com a nació i ben finançada. El problema pel PSC rau en la possibilitat que, amb els resultats de les properes eleccions espanyoles el PSOE necessiti dels vots de Ciutadans en el Parlament espanyol per aconseguir el govern. El PSC hauria begut oli, un altre vegada supeditat a les necessitats del PSOE a Espanya.

-     Catalunya-Sí-Que-Es-Pot no ha obtingut els resultats que buscava, més tenint en compte que incloïa la marca Podemos. Mal nom, candidat desconegut, defensa del dret a decidir en el marc d’un acord amb Espanya, absència de recolzaments externs (Colau), segon pla dels dirigents d’iniciativa-verds.

-     El Partit Popular rep una derrota aclaparadora. No obtenia un percentatge tan minso de vots des de les autonòmiques del 1992. Crec és un bon resultat per la democràcia espanyola, en tant es castiga un posicionament polític extrem, basat en la inacció, la manipulació, la negació, el plasma, el frontisme i l’amenaça amb plagues bíbliques. Les preguntes són quins efectes tindrà en les pròximes generals, si canviaran de candidat, si s’enrocaran en més anticatalanisme presentant-se com defensors de les essències pàtries. A curt termini possiblement veurem un increment del discurs anti Ciudadanos.

-     La CUP recull la bona feina feta al Parlament en l’última legislatura. Estic d’acord amb els que diuen que te una part de vots prestats, de gent que volia recolzar una opció netament independentista sense donar suport a membres de l’últim govern de CiU

-     Unió Democràtica no ha obtingut cap escó. S’ha demostrat que fora de la coalició amb Convergència els era difícil sobreviure. Veurem com es presenten a les generals, és a dir, amb qui s’empelta en Duran.

Per últim insistir en que cal reconèixer be la realitat per fer una bona acció política; cal allò tant vell de no confondre els desitjos amb la realitat. El dinosauri continua present; cada opció política té un davant seu. Però si s’identifica la realitat social correctament i es treballa democràticament de la forma adequada, el país anirà millor.

JL Campa           

EL DINOSAURI

"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". Augusto Monterroso.

El micro-compte citat ha de servir de referència demà pels guanyadors de les eleccions avui.

Si guanya la voluntat dels independentistes, aquests han de seguir tenint en compte que molta part de la ciutadania de Catalunya no hi està a favor. I la seva feina serà treballar per anar-los convencent de que el projecte de un país independent d’Espanya és positiu i estimulant també per ells.

Si guanya una majoria de vots no independentistes, aquests també continuaran tenint davant seu una gran part de catalans favorables a, com a mínim, una nova forma de relació amb Espanya. I tindran que actuar políticament per donar sortida a aquesta reivindicació.

Cito a Miquel Roca el passat dia 22 a La Vanguardia: "Els que guanyin hauran de saber guanyar i els que perdin hauran de saber perdre. Saber guanyar voldrà dir respectar els que han perdut, perquè la democràcia es fa integrant la pluralitat de la societat. Els perdedors no són altra cosa -i no és poc!- que l’expressió d’una part de la societat i cal valorar-ne les idees, el sentit i el perquè del seu vot. I saber perdre voldrà dir acceptar el que la majoria hagi decidit. Buscar maneres de col·laborar-hi, predisposar-se a pactar-hi, a trobar espais comuns"

JL Campa

 

POBRE ESPANYA!

Ja s’ha acabat la campanya electoral del 27S. El meu principal pensament després d’aquestes dues setmanes és: pobre Espanya!, quins governants que té!; és difícil fer-ho més malament pels seus interessos.  

Davant del que ells mateixos diuen “desafio separatista”, un problema que afecta a la indissoluble unitat de la nació espanyola, ja m’esperava una gran ofensiva per part del Govern de l’Estat, dels dos partits majoritaris, de tot l’aparell de l’Estat i dels mitjans informatius, com així ha sigut. El que no m’esperava és que ho fessin tant malament:

-     Han actuat des d’una posició de superioritat: nosaltres sabem molt bé el que passa a Catalunya. A Catalunya hi ha –segons ells- una majoria silenciada, que si són capaços de mobilitzar-la els farà guanyar les eleccions. Per tant s’han dirigit només a ells, i no a la resta de catalans que creuen en diferents graus que cal canviar les relacions Catalunya-Espanya.

-     Han continuat amb l’estratègia de negació de Catalunya, de reconeixement de “l’altre”. Aquesta negació confirma l’existència d’un marc mental diferent, que condiciona el racionament associat. Segueixen imaginant Espanya com un cos, i per tant perdre un membre és una amputació dolorosa. A Catalunya és parla de relacions de parella (Espanya i Catalunya) i la independència és una separació, no necessàriament traumàtica

-     Missatges exclusivament negatius: una nova versió de les set (o més) plagues bíbliques. No han ofert un futur millor i il·lusionant, ni han desenvolupat l’apartat d’avantatges de continuar junts, no ofereixen un projecte atractiu per a Espanya. Només avisos en forma de amenaces que, a més, només seran efectives si Espanya actua de manera bloquejadora i venjativa.

-     Manca d’empatia i de capacitat de seducció. Només surt el pa amb tomàquet, la Costa Brava i frases fetes com “os queremos”; per cert importada de com el Regne Unit es dirigia als escocesos abans del seu referèndum.   

-     Arguments majoritàriament economicistes, quan el problema és de reconeixement. Quan es trenca una parella no pots argüir només la hipoteca,

-     No saben què és el soft power -el poder tou- i la seva importància per a les relacions entre persones i entre estats. Han utilitzat de forma quasi exclusiva el hard power (Banca, Tribunals, “el peso de la Ley”, Exercit, Església), el que ha implicat a més l’abús barruer i manipulador de les Institucions públiques. Han tingut de fer successius desmentiments d’afirmacions, però l’afirmació va en titulars en portada i la rectificació en lletra petita i en planes interiors.

-     Continuen sense escoltar. Fa molts anys que moltes veus des de Catalunya fan advertiments sobre la desafecció incremental de la ciutadania catalana (recordem només els discursos de Montilla a Madrid mentre va ser President). Y la raó es que no escolten per que “desprecian cuanto ignoran”; dit d’un altre manera, la ignorància porta al menyspreu.

-     Han contribuït al caràcter de referèndum de les eleccions, internacionalitzant el problema cercant suports al estranger, però sense argumentar propositivament dins del propi país

-     Crida continua i de caire conservador a l’estat de dret i a la legalitat vigent, on està clar que no entra la independència. Ha estat una forma de negar la possibilitat de negociació, de forma que l’altre part només li queda la reivindicació i les sortides imaginatives.

-     Seguint una de les tècniques més barroeres de la propaganda, la regla de la transposició, acusen als altres del que ells fan: nacionalisme, no negociar, enquistament, manipulació, adoctrinament. Exemple recent, les declaracions de la Vicepresidenta Santamaria: “Santamaría afea a Mas que no hable con "el 50% de catalanes" y advierte: "Si no te reconocen como Estado, no existes" (La Vanguardia 22/9)

-     On està el Rei? Ja sé que no te més capacitat constitucional que “arbitra y modera el funcionamiento regular de las Instituciones”, però ho està fent? Sap que s’està jugant la corona?

Considerant que l’interès del PP i el seu Govern és mantenir la unitat d’Espanya, i no per la força, sinó per mitjà de convèncer als catalans que és una millor opció que no pas la independència, la pregunta és perquè  ha actuat d’aquesta forma tan allunyada als seus interessos estratègics?

Opció 1: confien en que els partits partidaris de la Unitat d’Espanya aconseguiran la majoria absoluta del Parlament català. Cap enquesta ho preveu

Opció 2: acostumats a concebre la política espanyola des d’una mirada centralitzada en Madrid, no tenen la percepció adequada, ni la capacitat d’analitzar informacions discordants o diferents

Opció 3: són més inútils dels que ens podem arribar a pensar, de forma que no han fet una campanya adequada el problema

Opció 4: no estan aplicant un enfoc estratègics, a llarg termini, sinó tàctic: guanyar les pròximes eleccions generals espanyoles i conservar el govern. Pensen amb un enfoc dicotòmic: si guanya l’independentisme el 27S, el partit que es presentarà com a millor garant de la sagrada unitat de la pàtria espanyola és el PP. Si perden les forces favorables a la independència, el PP es presentarà com el “conseguidor” que ho ha fet possible. O sigui, en els seus càlculs partidistes, una estratègia win-win pel PP a curt termini.

En resum, el govern i el partit majoritari a Espanya: o no veuen la realitat, o la veuen distorsionada, o són inútils o en el millor dels casos són curt-terministes. El principal partit de l’oposició no té tampoc una posició clara per enfocar la resolució del problema territorial. Els altres partits espanyols o són irrellevants o no tenen experiència de govern, i el seu principal objectiu és aconseguir accedir a quotes de poder a Espanya, no resoldre el problema.

Per tant, pobre Espanya; que malament ho té.

JLC

Dos cites interessants seguint el fil de l'anterior:

Sense acceptar els independentistes tal com són i sense assumir que Catalunya no és un braç o un ronyó d’un subjecte polític superior sinó que és subjecte en ella mateixa, no hi ha sortida dialogada. Només hi ha la llei del més fort. Tot pacte requereix el reconeixement mutu dels negociadors. Josep Ramoneda ARA 12/9

Las posibilidades de conservar a Cataluña en España dependen al fin y al cabo de la capacidad de los españoles de ganarse a los catalanes. Y esa capacidad es nula. Ramon Cotarelo. 22/9

GUIA DE LECTURA DELS RESULTATS DEL 27S

El diumenge hi ha eleccions. No sabem quins seran els resultats, però sí que donaran lloc a moltes lectures. Ofereixo a continuació una forma per analitzar els resultats, en clau de l’eix Espanya-Catalunya, que és el tema principal de les eleccions i també el que conforma els discursos polítics, argumentaris i ofertes de les diferents candidatures.

Les bases del model proposat són les raons que vaig exposar el passat 29 de juliol, que de forma resumida són:

- Hi ha tres alternatives bàsiques:

1-Seguir en l’ordre constitucional espanyol (reformat o no) en el sentit que la sobirania recau en el conjunt del poble espanyol. Inclou les següents llistes.

Sense canvi de la CE: Partit Popular

Reformant la CE (en sentits diferents): Ciutadans + Partit Socialista de Catalunya

2-Canviar la Constitució per fer un reconeixement de Catalunya com subjecte polític dins d’Espanya:  Unió democràtica + Catalunya sí que es pot.

3-Iniciar un procés cap a la independència:  Junts pels sí, Candidatura d’Unitat Popular.

- Tothom està reconeixent de facto que aquestes eleccions tenen un caràcter de pseudo-referèndum, per tant cal comptar els vots, i no els escons. Més si tenim en compte que un dels objectius és posar en evidència, davant de la resta del mon, que existeix una determinada voluntat popular a Catalunya; No pots anar demanant independència sense una majoria de vots del teu propi poble; els països, governs i mitjans de comunicació estrangers només es fixaran en el nombre de vots.

- Però és un “referèndum” que no es respon amb un SI o amb un NO; té més de dos opcions (com el 9N). I la lectura dels resultats no es pot fer suposant que tots els vots que no siguin a favor de l’opció independentista són en contra. Cal llegir també quants vots són a favor del reconeixement  de Catalunya com subjecte polític i quants no, i també els favorables a la continuïtat de la situació constitucional espanyola i els que estan en contra.

Adjunto un quadre que pot ajudar a fer aquestes diferents lectures del resultats que es donin el diumenge. Està confeccionat, només com a exemple, en base als resultats de les últimes eleccions autonòmiques del 25 de Novembre de 2012.

Si aquests fossin els resultats, la lectura a fer seria:

- La independència, amb el 45,76% dels vots no té majoria absoluta

- Una majoria qualificada de catalans (62,81%) volen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà.

- Només el 13,80% dels catalans volen que el marc polític espanyol segueixi sense canvis.

- Encara que no ha guanyat l’independentisme, cal un reconeixement de Catalunya com ens sobirà

Quan es coneguin els resultats reals del 27S, suposo que el dilluns 28, publicaré el mateix quadre amb les lectures que s’escaiguin

Veurem

JLC

  

ES CREIBLE UNA REFORMA CONSTITUCIONAL?

Ja es comencen a sentir moltes veus a Espanya que ofereixen una reforma de la Constitució Espanyola en un sentit federal com a sortida del problema de Catalunya en particular, i d’articulació territorial en general,. Ho expressa el PSOE principalment, Podemos també, i fins i tot el Ministre Margallo s’ha manifestat favorable a reformar la Constitució, encara que de moment només ha aconseguit guanyar-se un calbot.

Com ja hem comentat en altres ocasions, dins del concepte federal hi caben des de solucions de tipus centralista i homogeneïtzador fins a plantejaments plurinacionals i asimètrics; des de pensar en un simple procés de descentralització d’un estat (devolution) fins un acord entre diferents subjectes polítics considerats com a entitats constituents.

Per tant, un cop obert un procés de reforma constitucional, pot passar que el resultat sigui el contrari del que es buscava, de forma que cercant una forma d’encabir millor a Catalunya dins d’Espanya, acabi succeint l’efecte contrari: un model més homogeni i centralitzador.

I això penso que és molt possible tenint en compte la diferent percepció del problema territorial que es te en el conjunt d’Espanya respecte a Catalunya. Aquesta citada diferència queda reflectida en el següent quadre * obtingut de les últimes enquestes del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas):

Hi ha dos visions contraposades. Reduir les capacitats autonòmiques té un suport de més del 30% a Espanya, i només del 13% a Catalunya. A l’inrevés, augmentar la capacitat d’autonomia de les CCAA –incloent el dret a la independència- té a més del 70% a favor en Catalunya mentre que a Espanya només significa un 25% (incloent als catalans). Entre quedar-se igual que ara o reduir les autonomies recull un suport de prop del 70% a espanya i només del 23% a Catalunya

Per tant, tenint en compte “les preferències del mercat” espanyol, quin és el final més probable d’una reforma del model territorial constitucional en el conjunt d’Espanya?. Doncs quedar-se igual que ara, amb més elements centralitzadors (justificats en l’eficiència de l’Administració) i amb petits maquillatges cosmètics una mica més reconeixedors de la pluralitat espanyola.

Però guanyar en el conjunt d’Espanya pot implicar perdre a Catalunya, tenint en compte altre vegada les preferències d’aquest mercat particular. De fet l’estratègia del PP a Catalunya pot estar basada precisament en considerar que no es pot guanyar a la vegada a Espanya i a Catalunya, i molts dels mals del PSC-PSOE venen d’intentar conjuminar les dues realitats   

I és que és molt difícil guanyar en els dos escenaris. Caldria prèviament canviar a la vegada les percepcions, sensacions i necessitats d’ambdues societats, l’espanyola i la catalana i canviar també les dinàmiques internes i externes dels partits. I això necessitaria d’una gran capacitat de lideratge, convenciment, d’acció política, per canviar les percepcions i la cultura política d’ambdues parts.

És molt possible un escenari on després de una legislatura discutint una reforma constitucional, la nova Constitució acabés aprovada en el conjunt d’Espanya i rebutjada a Catalunya. Tornaríem a estar on estem, doncs es seguiria d’una banda argumentant que la sobirania recau en la globalitat del poble espanyol i del rebuig per part de Catalunya del marc constitucional espanyol per un altre.

Això sí, tots estaríem molt més cansats

JL Campa

* Respostes a la pregunta:

Le voy a presentar ahora algunas fórmulas alternativas de organización territorial del Estado en España. Dígame, por favor, ¿con cuál está Ud. más de acuerdo?

   Un Estado con un único Gobierno central sin autonomías

  Un Estado en el que las comunidades autónomas tengan menor autonomía que en la actualidad

   Un Estado con comunidades autónomas como en la actualidad

  Un Estado en el que las comunidades autónomas tengan mayor autonomía que en la actualidad         

  Un Estado en el que se reconociese a las comunidades autónomas la posibilidad de convertirse en estados independientes

QUANTS VAN SER A LA MERIDIANA AHIR?

Podem estimar ja quanta gent hi va assistir a l’acte de la Meridiana, d’acord amb la metodologia que vaig explicar en l’anterior escrit.

Finalment la Meridiana es va omplir en tot el recorregut previst, i en base a l’observació personal feta sobre el terreny i a les imatges vistes en els mitjans de comunicació, considero que es pot aplicar una densitat de 4 persones per metre quadrat, al llarg de tot l’ample de l’Avinguda Meridiana. Aquesta va ser també la densitat aplicada per calcular els assistents a la diada del 2012 al Passeig de Gràcia.

Per tant el total d’assistents es pot estimar en torn a les 880.000 persones.  

Ignoro com calcula la Guardia Urbana els assistents per donar la xifra de 1.400.000 persones, però d’acord amb el càlcul invers que serveix per obtenir quants manifestants tindria d’haver per metre quadrat per arribar a la citada xifra, ens dona que calen 6,3 persones per metre quadrat. Hi ha una  impossibilitat física per encabir-les.

El resum doncs de les mobilitzacions que s’han fet a Catalunya des de 2014 és el següent:

El clar que el nombre d’assistents a la concentració d’aquest any és menor que en les convocatòries dels dos anys anteriors; encara que molt superior a la manifestació de 2012, quan es va omplir tot el passeig Gràcia fins l’Estació de França.

En qualsevol cas, no crec que  això sigui un símptoma de desinflament. Els convocants han aconseguit -com sempre- el que s’havien plantejat. Cal tenir en compte, com ja havia comentat en la última entrada del blog, que l’abast de l’objectiu que es marcaven els convocants era d’un abast menor ja de partida, com ja es veu observant el tamany de la superfície plantejada per l’acte.

És extraordinari aconseguir mobilitzar any rere any, convocatòria rere convocatòria, que tanta gent s’apunti, es mogui, viatgi, assisteixi a uns actes que no tenen mes motiu que el fer palès que existeix una determinada voluntat de canviar el país. Són ja quatre anys de mobilitzacions tranquil·les, pacífiques, alegres, ordenades, familiars, transversals, amb absència de qualsevol incident. Va ser un nou gran èxit; punt.

Per últim, per una vegada estic d’acord amb l’Artur Mas que ahir va dir: “Al carrer s'influeix però a les urnes es decideix”. Les urnes comptaran de veritat les opcions dels catalans.

JL CAMPA

QUANS HI CABEN A LA MERIDIANA DEMA?

Seguint amb el costum d’intentar objectivar amb dades el nombre de manifestants que s’apleguen en les diverses i continues concentracions que es venen fent en aquest país des de fa uns anys, veiem com pot anar demà.

Faig servir la mateixa “metodologia” que en casos anteriors. En base al Google Earth i a la seva eina  “Eines / Regle” busco la longitud i amplitud de la zona de concentració; només falta multiplicar per la possible densitat de persones per metre quadrat i obtenim les diferents estimacions.

Veiem el quadre resultant per la Via Lliure de demà:

El supòsit 1 està fet en base a considerar que demà s’omplirà tota la part central de la Meridiana, i el segon supòsit a que s’emplenarà el carrer en tota la seva amplada

Els quadres mostren que demà els manifestants, considerant una ocupació mitja de 2,5 persones per metre quadrat (que deu n’hi do el nivell d’apretamenta que significa), poden oscil·lar entre els 350.000 i els 550.000. Si apliquem l’índex de 3,5 que he fet servir de mitja en els casos de 2013 i 2014, el nombre pot anar entre 482 i 772 milers.

Afegeix-ho per si algú l’interessa quan surtin demà passat algunes estimacions d’assistència, el càlcul invers. És a dir, quina densitat seria necessària per aconseguir la xifra total de manifestants. Per exemple, per aplegar un milió de persones, amb tot el ample del carrer, cal que hi hagin 4,5 persones en cada metre; per 1,5 M quasi 7 persones per metre quadrat.

Recordem les estimacions fetes en les manifestacions anteriors:

La conclusió és que aquest any les entitats convocants han baixat el volum de l’objectiu. Donat la superfície de l’espai escollit, la xifra màxima assolible està molt lluny del milió de persones, i serà més comparable amb l’acte de 2012; el que no està pas malament malgrat tot.

Em pregunto quina raó pot explicar aquesta disminució en l’abast potencial de la concentració: A la separació que s’ha produït aquest últim any entre els partidaris del dret a decidir i els partidaris de la independència? A l’aposta que han fet les entitats convocants per una sola de les candidatures a les eleccions? A que per primera vegada des de 2012, l’11 de setembre és “pont”?

JL Campa

CARTES D'AMORS IMPOSSIBLES

Després de la de Felipe González el passat diumenge (A los catalanes), avui El País publica un altre (A los españoles) signada pels caps de la llista de “Junts pel sí”, inclòs l’Artur Mas. Anem per parts.

En primer lloc comentar l’entrevista d’ahir a Felipe González en La Vanguardia, on fa una mena de rectificació a parts de la seva carta. Són dos els principals temes en que González matisa el que deia el passat diumenge: la comparació de la situació amb l’Alemanya i la Itàlia feixistes (“En absoluto quería decir eso”) i el reconeixement de Catalunya com a nació (¿Estaría usted de acuerdo en que la Constitución española reconociese a Catalunya como nación? Absolutamente, sí. No tengo ningún problema en reconocer la identidad catalana y en que se garantice constitucionalmente que no va a haber ningún extraviado que intente alterar ese reconocimiento). En aquest segons cas, en Felipe no rectifica només el dit a la carta, sinó el que ha expressat amb frases o amb silencis al llarg de la seva trajectòria. Veurem si aguanta aquest reconeixement, i si és capaç de influir en el seu partit per que també estiguin d’acord

En qualsevol cas, m’agradaria recordar al sr. González el que diu l’article 3er de la Ley Orgánica 2/1984, de 26 de març, que regula el dret de rectificació: “deberá publicar o difundir íntegramente la rectificación, dentro de los tres días siguientes al de su recepción, con relevancia semejante a aquella en que se publicó o difundió la información que se rectifica, sin comentarios ni apostillas”. És a dir, crec que Felipe hagués tingut que enviar una nova carta al País rectificant l’anterior, i aquest mitjà publicar-la igualment en diumenge, en portada i a 3 columnes. Donat que a Espanya, els mitjans d’informació nacional són només els de Madrid, rectificar a La Vanguardia és fer-ho amb la boca petita, i pensant preferentment en el públic català, i no en el conjunt de l’estat.

En segon terme un comentari sobre la diferència de tracte de El País a les dues cartes. La primera a 3 columnes en portada, i la segona a una sola columna parcial, només 10 línies, i precedida de un titular a tres columnes (“El desafío secesionista catalán provoca un freno a la inversión extranjera”) i de l’entrada a un article “Otras cuentas de la independència”. Com a mínim no es pot parlar d’equilibri en el tractament.

En quan a la carta d’avui, signada pels líders principals de la candidatura “Junts pel Sí”, m’ha decebut molt. Han pensat a qui la dirigien?, perquè ho feien?, què volien transmetre? Quin altre públic potencial tenia la carta? Tinc la percepció particular que està dirigida al seu seguidor, al seu possible votant, i no a qui diu el títol   

Comença dedicant el primer paràgraf (el que tothom llegeix) a criticar a Felipe González per la seva comparació amb el nazisme. A part de la rectificació que ja ha fet l’autor, és donar-li una importància extrema a un sol aspecte de tot el que va dir Felipe, pot ser el que mes ens va doldre als catalans en general. Però encara i així, fer això és una forma de manipulació  

Dona com conegudes per la persona que llegeixi la carta moltes coses. “La misma receta de siempre, agravios, despropósitos de los gobiernos, se ofendió la dignidad de nuestras instituciones, etc.”. Sé que no és fàcil posar en quatre línies detalls concrets, però era una oportunitat de explicar als espanyols que s’ho llegeixin amb atenció l’altre cara de moltes decisions que l’estat espanyol ha pres en els últims anys.

Quan ja fa anys que el catalanisme ha virat cap a un nacionalisme d’interès, basat en la ciutadania i el futur, i no en la identitat o la història, la carta te un gran flaire de romanticisme, i de què bons que som els catalans i que dolents són els altres. Que Romeva i Bel signin un paràgraf que obvia (o nega per omissió) que també hi ha una bona part d’Espanya que ha lluitat contra la dictadura, i lluita per la llibertat fa una mica de pena. I a més, és dona un argument fàcil per la desqualificació de la carta, i de la mobilització ciutadana

La frase “Catalunya ha amado a pesar de no ser amada, ha ayudado a pesar de no ser ayudada, ha dado mucho y ha recibido poco o nada, si acaso las migajas cuando no el menosprecio de gobernantes y gobiernos” és d’un romanticisme més propi d’un jocs florals, o d’una carta a la Sra. Francis, que no d’un document polític. ¿De veritat s’han llegit la carta abans de publicar-la?

Cal dir les coses de forma completa. El problema no va ser que el Tribunal Constitucional dictés una sentència; això forma part d’una estructura institucional i constitucional homologable amb altres països democràtics. El problema va ser que el TC va ser prèviament manipulat, amb membres caducats i altres inhabilitats, pressionat per alguns partits i mitjans de comunicació, sense resistència per part de l’esquerra espanyola, per que dictés una sentència esbiaixada que no feia us de possibles interpretacions obertes de la Constitució Espanyola. I era una oportunitat per tornar-ho a dir. Cal tenir en compte que per un lector, especialment de fora d’Espanya, dir que el TC va posar una sentència per davant de les urnes és un argument molt dèbil.          

Que els primeres espases del moviment independentista català, quan tenen l’oportunitat d’utilitzar (en tot el sentit del verb) una tribuna amb la capacitat de difusió que té El País, a nivell espanyol, llatinoamericà i internacional, la desaprofitin fent servir uns arguments tan febles, discutibles i difícils d’entendre sinó estàs en mig del conflicte, no diu gaire de la capacitat de tirar tot això endavant.

Han desaprofitat una bona possibilitat per explicar-se. Em quedo amb una pregunta: ¿No volen o en saben? O una altre que donaria resposta a les anteriors: només s’estan mirant el melic?

Per acabar dir que en la meva opinió les dues cartes són fluixes, no estan dirigides a l’argumentació seriosa sobre les diferents vessants del problema, no aporten ni espais per l’entesa ni bases per a la negociació; no quedaran en cap cas com a documents de referència per a la ciència política o la història. Potser reflecteixen, d’un altre manera, un problema que ve sent constant en els últims anys: la manca de nivell dels polítics, la manca de capacitat de lideratge, l’increment de l’ús del populisme i les emocions per sobre del raonament i les dades. A Espanya i a Catalunya    

REALITATS I PROMESES