ELS ESTATS UNITS (Una visió parcial)

Després de la meva recent estància de 10 dies a Washington torno com sempre amb un sentiment ambivalent respecta als Estat Units, al menys respecte al que es veu en el Districte de Columbia i rodalies. Soc conscient de que existeix –i és evident- moltes altres cares dels Estats Units, però vull comentar tres aspectes que mostren factors d’èxit de la nació americana, i que en comparació amb Espanya i Catalunya representen un contrast important.

1 Èxit del procés de Nation Building, de construcció del concepte de nació. El Museu d’Història Americana és un exemple de com presentar un país de tots els ciutadans i de la formació d’un relat històric basat en al menys tres eixos:

La bandera com a símbol comú. Hi ha un carrusel de fotografies que mostren l’ús de la bandera (comuna) per part de blancs, negres, indis, hispans, gais, feministes, tea party, pacifistes, militars, veterans de guerra, joves, antiracistes, KKK. Missatge: tots tenen un símbol comú que es usat i acceptat per tots sense exclusions ni apropiacions en exclusiva

La nació americana com a garantia de llibertat dels individus, sense considerar races, ni orígens ni religions. L’Estat no és el motor del país, és la iniciativa individual, l’esforç particular el que –en un marc de llibertats garantides per aquest estat- fan que els USA rutllin i siguin un país capdavanter i d’èxit

Els Estats Units per garantir la llibertat i la democràcia en el seu propi homeland, i en el món, tenen unes forces armades disposades a intervenir en qualsevol part per defensar aquesta llibertat. En frase quasi textual  “uns moren per que tots els ciutadans (americans) visquin  tranquils. Honorem-los”.

Hi havia una exposició temporal sobre les diferents guerres internes i externes a les que han fet front els USA des de la seva independència. Tot i que naturalment escombren cap a casa, no deixen de dir que la guerra de Cuba amb Espanya va ser induïda per certs mitjans de comunicació i que la intenció de fons era iniciar un cert imperi colonial; també quan parlen de la guerra de Vietnam posen fotos dels bombardejos amb Napalm.

2 Federalisme. El vídeo introductori de la visita al Congrés és una defensa de la concepció federal de la Unió. Des de la formació dels Estats Units a partir de les 13 colònies, quan surt el lema “de molts, u” (Out of many, one / E pluribus unum) que és el resum més curt de la definició de federalisme, fins a la famosa frase “Of the people, by the people, for the people”, es presenta una nació única, formada per tots (Estats, persones, races, religions) i tots diferents.

Això sí, en la meva opinió es passen de frenada en la pintura que decora l’interior de la cúpula del Capitoli, que es diu l’Apoteosi de George Washington. Es presenta al primer president elevat als cels i envoltat per les deesses Llibertat i Victoria més tretze verges, una per cada de les colònies que van declarar la independència del Regne Unit.

3 Separació de poders

Aquest Estat global, federal, es concep com a protector dels altres Estats, els que conformes la Unió, i també dels individus lliures. Això sota un criteri rector d’evitar que ningú pugui accedir a un poder absolut. Els poders son el President, el Congrés (format pel Senat i la Cambra de representats) i la Corte Suprema. Tots ells estan escollits amb processos, terminis i representativitats diferents.  

Tot i que el President és presentat sempre com el líder de la nació i molt especialment com el comandament en cap de les forces armades, no deixa de ser una anècdota curiosa –en tant pot simbolitzar una mica aquesta separació de poders- que en la botiga del Capitol no hi hagi cap objecte o regal amb la figura de cap President; cal tenir en compte que en qualsevol botiga de “souvenirs” hi ha una munió de plats, imants, tasses i escarapel·les amb els Presidents  

Per últim, en un sentit mes lúdic i distès, una cabòria final sobre Catalunya: quan et seus en les escales del Lincoln memorial, i mires el Mall, un passeig de 500m d’ample i mes de 3 Km de  llarg, amb l’Obelisc al mig i el Capitol al fons, pots arribar a pensar fins a quin punt no és una al·legoria de Catalunya. Per què? Doncs per que està situat entre dues Avingudes, una a cada costat: Constitution Av. i Independence Av. És a dir entre la Constitució i la Independència. Com Catalunya, no?

JL Campa

PD: si a algú l’interessa, estan accessibles els vídeos de l’acte que sobre el procés català va tenir lloc a la GWU i del que parlava en la publicació anterior

Panel 1

Panel 2

EL PROBLEMA DE CATALUNYA A WASHINGTON

He pogut assistir a una presentacio que Diplocat ha fet en la GWU (George Washington University)  sobre el Proces politic que s’esta donant a Catalunya.

Hi havien en total unes 60 persones. Bona part eren mitjans de comunicacio i persones catalanes i espanyoles residents a Washington.

Van incloure dos parts: una mes de explicacio i presentacio del tema, els seus origens, els seus objectius I la seva situacio, i un altre potser mes interesant, en el que persones alienes al proces i a Catalunya, van donar la seva opinio sobre la situacio i la viabilitat de futur. Les idees mes destacades que es van aportar van ser:

Madrid no es el problema principal. La seva posicio es absolutament predecible i constant: No a la segregacio d’una part del seu territori. No canviara.

La Comunitat Internacional (inclosa la ONU) tampoc ho es. Dira setanta vegades que no a la independencia de qualsevol part d’un pais, fins que un dia digui que si al nou pais, depenent de les posicions dels paisos principals del mon.

Els USA adoptaran la postura que mes convingui als seus interessos en el moment que ho considerin. Segur que sera molt important com valorin la viabilitat del nou estat (i del anterior, suposo jo)

El problema es Bruseles, la Unio Europea.  Bruseles ha evitat en els darrers 20 anys pronunciar-se de respecte el dret d´autodeterminacio de manera formal pero ha acceptat la indepedencia de determinats paisos.  La seva actitud esperable sera el “wait and see” com en el cas d’Escocia. La majoria de paisos del mon ja han reconegut Kosovo, que es membre de la ONU i de Organismes multilaterals com el Banc Mundial, pero encara 5 paisos de la Unio no el reconeixen. Entre ells Espanya, per raons exclusives de politica interior.

I la UE tindra que enfrontar un problema de tipus quasi moral: no es tracta d’acceptar o no a un nou pais en la Unio, sino d’expulsar a mes de 7.5 milions de persones que ara ja son ciutadans de ple dret de la Unio. Si la independencia es resultat d’un proces democratic i en llibertat, com es pot negar la democracia i fer fora a ciutadans que ja hi son dins?

A favor de l’acceptacio de Catalunya per la Unio, esta la singularitat catalana, doncs (tret d’Escocia) no existeix un subestat amb el seu volum d’habitants, la seva identitat linguistica i cultural i les seves institucions. En consequencia, no tindria per que ser un antecedent facilment utilitzable en altres casos.

En Marc Sanjaume, profesor meu a la UPF i ara a la Universitat de Montreal, va aportar dades de diferents referendums d’autodeterminacio que han perdut les forces independentistes, l’ultim  a Escocia. Tambe va advertir que quan es fa politica comparada amb altres processos d’autodeterminacio, cal comparar sempre “peres amb peres i pomes amb pomes”. Per tant, considerant que Espanya es un pais amb un sistema de democracia liberal i representativa, nomes es poden posar comparacions amb altres paisos del mateix sistema; es a dir Canada / Quebec i Gran Bretanya / Escocia. I amdos processos enfoquen el conflicte sobre la base del reconeixement mutu, la claretat, el debat lliure i el dret a decidir.

Sembla confirmar-se una tendencia en el mon actual a que hi hagin tres nivells d-actors politics: el de les organitzacions supraestatals, el dels estats classics, i el de les ciutats. La governanca de les grans ciutats pren forca importancia i relleu, de forma que els “majors” son actors cada cop mes influents i amb mes poder en la prestacio de serveis, generacio de cultura i molt especialment d’ocupacio (a mes es tracta del nivell de poder mes proxim al ciutada). En aquest aspecte, la forca de Barcelona com a ciutat, area metropolitana, capital de Catalunya i marca global es molt important per Catalunya i el seu (re)coneixement

S’identifiquen tres drivers per aconseguir ser reconegut com actor internacional: Escoltar i entendre als altres (suposo es refereix a ser realistes), engagement en el sentit d’establir compromisos i tenir capacitat de dur-los a terme, i finalment argumentar molt be les teves posicions.

Precisament en relacio a aquest ultim aspecte, el de l’argumentacio, el que em va resultar mes sorprenent de la jornada va ser el baixissim nivell d’idees, conceptes i raonaments de les posicions espanyolistes. Es van expresar a partir de tres preguntes fetes per un senyor gran i dos estudiants joves a la GWU i a Georgetown University, tots ells espanyols. A banda que en dos dels tres casos el moderador (america de la GWU) va tenir que interrompre’ls i dir-lis que fessin la pregunta que vulguessin pero no s’enrollessin, un va basar la espanyolitat de Catalunya en que Cristobal Colon va tornar de descubrir America pel port de Barcelona. Un altre va venir a dir que Espanya ja reconeixia les seves identitats internes, doncs ell anava a Galicia i menjava pulpo, a Andalucia i menjava Gazpacho i a Valencia Paella.

Els organitzadors van comentar que es van posar en contacte amb la Embaixada espanyola per comunicar l’acte i convidar-los. Van rebre ¨la callada por respuesta¨

JL Campa

Disculpeu la manca d'accents i algun error ortotgrfic, pero no dispose ni de teclat ni de corrector en catala

GRANS BENEFICIS I SOUS BAIXOS

Aquest cap de setmana tant el Periódico com el País publicaven articles sobre els supermercats americans Wal-Mart (la primera empresa en vendes del mon segons la revista Fortune). Aquests supermercats estan posicionats en el sector de preus baixos i el seu públic pertany a les capes mes pobres dels Estats Units.

Segons les dades aportades pel País, el benefici net durant l’any 2014 va ser de 16.364 Milions de dollars, i el patrimoni familiar dels germans propietaris de Wal-Mart és de 152.000 Milions. Tenint en compte que l’empresa es va fundar el 1972, han aconseguit un increment patrimonial de 3.619 M$ cada any.

Doncs be, el sou d’un empleat a temps complert és de 1.553 dollars, i fa temps que hi ha demandes per part dels empleats –tot i les pressions que sempre a fet l’empresa per impedir l’existència de sindicats- per aconseguir que el sou horari passi de 12,94 a 15 $ l’hora. Amb aquest canvi el sou passaria als 1.800 $; aquesta pujada salarial significarà un cost de 1.000 M$ anyals, és a dir un 6,1% dels beneficis, i menys d’una tercera part de l’increment patrimonial anyal dels propietaris. També és significatiu que la rotació del personal sigui d’un 50% el que indica unes condicions laborals insatisfactòries.

Sembla també que els germans propietaris dels supermercats no practiquen la clàssica filantropia dels milionaris americans, doncs a banda d’alguna aportació a Museus que són del seu gust, no compleixin amb la pròpia iniciativa corporativa de Wal-mart de aplicar un 1% del benefici a ajuts, i no s’han adherit tampoc a la iniciativa Gates-Buffet de donar en vida el 50% de la fortuna personal

També és destacable que el salari mínim als Estats Units sigui en l’actualitat un 20% inferior al de finals dels anys 60. Malgrat aquesta realitat, hi ha una forta oposició a la proposta d’Obama de pujar el salari mínim a 10 $ l’hora.

Estem doncs davant d’un exemple clar de com és de difícil aconseguir un contracte social que permeti obtenir beneficis raonables a una empresa, al mateix temps que els seus treballadors poden gaudir de sous dignes i suficients per a dur una vida digna. La cobdícia dels propietaris i la prioritat del dividend sobre el pagament just de la força de treball són dos trets del model d’aquests supermercats: en altres temps ho hauríem definit com a explotació i apropiació de plusvàlues. 

Aquest model te com a conseqüència un fet que comença a fer-se evident també ara en el nostre país: disposar d’un lloc de treball no garanteix sortir de la pobresa.

 JL Campa

PD: les portes comunicants entre política i poder econòmic no es donen només a Espanya: Hillary Clinton es va asseure durant un temps al Consell d’Administració

El País

El Periódico

LA TRANSICIÓ: ÈXIT O FRACÀS?

Ja fa temps que, sigui per l’evolució del procés català i la impossibilitat de trobar una via de solució, per les conseqüències de la crisi econòmica amb l’increment de la desigualtat i el risc de perdre prestacions de l’estat del benestar, o últimament per l’aparició de Podemos, que fa a vegades una desqualificació conjunta del sistema, la casta i els seus orígens històrics, es senten moltes opinions contraries i desqualificatòries de la transició espanyola.

Jo crec que va ser una història d’un èxit, polític, social i econòmic de la majoria dels pobles que conformen el país conegut com Espanya. L’opinió contrària es dona pel típic error de jutjar èpoques i fets anteriors en base a criteris i situacions actuals; és a dir fent d’historiadors dolents.

Primer em cal concretar que, en la meva opinió, la Transició va des de l’inici del govern de Suàrez –Julio del 76- a l’entrada d’Espanya en la CE l’1 de gener de 1986. És a dir és la fase d’evolució i reforma del sistema polític, partint de “las Leyes Fundamentales del Movimiento” fins aconseguir ser membres de l’Europa democràtica amb una Constitució liberal i democràtica.

Per l’anàlisi farem tres parts: el context, els resultats obtinguts i l’evolució posterior

EL CONTEXT

El punt de sortida era una fèrria dictadura, de 40 anys, posterior a una guerra civil, que va aconseguir durar mentre el dictador va viure. Un mes i mig abans de la mort del dictador es van produir encara afusellaments per motius polítics després de judicis militars.

Es va donar en un període de greu crisi econòmica mundial (la primera crisi del petroli) i espanyola, doncs el tardo-franquisme no va prendre cap mida efectiva per por a la reacció sindical i popular.

Encara hi havia un mon bipolar, amb situació de guerra freda entre els dos mons: l’occidental i l’oriental, el capitalista i el comunista. L’orientació i el disseny d’un ou sistema polític a Espanya no era un assumpte exclusivament intern.

La història d’Espanya mostrava que les situacions democràtiques eren curts parèntesis dins de situacions autocràtiques. Els poders interns estaven concentrats en sectors ultraconservadors: Exercit, grans propietaris agrícoles, oligopolis bancaris i industrials, església, i la cultura democràtica no estava gens arrelada, per no dir que era totalment desconeguda en la pràctica.  

Per bona part dels polítics i moviments socials, arribar a ser europeus “normals” era en si mateix un gran objectiu en aquells moments. Poder manifestar-se, associar-se, llegir una premsa lliure, divorciar-se fins i tot, parlar la llengua pròpia.

Els resultats

Des de la primavera del 76 al desembre del 78 es dona un canvi total al sistema polític. Va ser un canvi conegut com “de la Llei a la Llei”. El resultat va ser una monarquia constitucional, totalment homologable a qualsevol altre europea.

Va ser un canvi incubat durant els últims anys del franquisme. Molts actors polítics eren conscients de la impossibilitat de continuar la dictadura un cop mort Franco, però no hi tenien prou força per aconseguir el canvia polític.

Ningú va guanyar del tot amb el nou sistema: els franquistes no volien cap canvi, bona part de l’oposició volia ruptura, alguns territoris volien autonomia, altres no volien cap esquerda en la “unitat de la pàtria”, uns volien un règim socialista, altres capitalista, part de l’església era ultramuntana mentre un altre va recolzar el canvi.

I molta gent tenia senzillament por: al canvi, al desconegut, a la incertesa, a com seria un país diferent al conegut en els últims 40 anys, al comunisme, !a una nova guerra civil! Al mateix temps altre gent va tenir molta il·lusió, molta esperança en poder tenir un país millor, lliure, just, democràtic; a ser com França

La Constitució del 78 és absolutament homologable amb altres constitucions democràtiques. Va marcar un camp de joc amb prou paràmetres interpretatius per que –amb posterioritat- s’anessin definit els models, inclòs el territorial. Cal entendre que el fet de ser una constitució molt (i molt!) rígida per la seva reforma, es va fer per que si algun dia guanyaven les eleccions els sectors retrògrads, no la podessin canviar fàcilment.

Això sí, contra el que es diu normalment, no va ser una transició estrictament pacífica: S’estimen en 600 els morts, la majoria d’ETA i GRAPO, però uns 170 causats per l’extrema dreta i la repressió policial. Només si es compara amb el risc d’una guerra civil, que no es va donar (com sí va passar a Iugoslàvia uns anys desprès) es pot afirmar que va ser pacífica.

El sistema resultat, un cop institucionalitzat, només va ser rebutjat de fet pel ultranacionalisme basc, el d’ETA, que va continuar oposant-se amb les armes 30 anys més.

És veritat que va deixar temes no tancats del tot, però jo no considero això un demèrit sinó una forma de donar vies de sortida a uns enfrontaments potencials que no tenien en aquell moment solució. De fet va ser una forma de deixar a la següent generació la seva resolució

L’Evolució posterior

El problema en l’anàlisi de la transició es dona quan la interpretem des de la situació actual, on la CE s’ha convertit en un text tancat, inamovible e interpretat sempre des d’una visió centralista i espanyolista. Hem de recordar que al principi, el Tribunal Constitucional va frenar intents d’interpretacions restrictives de la Constitució Espanyola per part dels governs de torn: l’exemple màxim és el rebuig a la LOAPA.

La crítica no s’ha de fer a la transició. El problema no es la Constitució sinó l’evolució posterior, amb el triomf, sobre tot a partir dels governs d’Aznar, de les forces conservadores més profundes: aquelles que es van oposar a la transició democràtica, però que quan van comprovar que les coses funcionen –millor- i que no han perdut els seus bens i prebendes, aleshores traslladen el seu conservadorisme a la Constitució, convertint-la en uns nous principis del movimiento, que eren per definició inamovibles. També l’esquerra, el PSOE principalment, es sent molt a gust amb el nou status-quo, i oblida paulatinament els seus orígens, “mor d’èxit”, i acaba acceptant el pensament dominant neoliberal i l’alternança bipartidista a l’estil del Cánovas-Sagasta de finals del segle XIX

Molt especialment aquest retorn a posicions conservadores es dona en l’àmbit de l’organització territorial on en comptes de continuar evolucionant cap a un estat plurinacional i plurilingüístic, es va imposant una visió recentralitzadora i uniformadora. Com ja he escrit en el blog, una versió actualitzada del “una, grande y libre”. Però com han dit i diuen molts constitucionalistes, la Constitució permet desenvolupaments molt diferents.

Un altre exemple és el paper del Rei Joan Carles. Hem d’acceptar el seu rol principal durant la transició, doncs si fem un anàlisi contrafactual, si s’hagués oposat al canvi, és fàcil suposar que el resultat hagués sigut molt diferent. En canvi, també està clar que des de finals dels 90 deixa de fer el que diu la Constitució (“arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”) de forma que es dedica als negocis, a les caceres i a les seves amistats, però no a intentar mediar en els creixents conflictes que es van donant en el país. I si no serveix per això, per a que serveix?

El caràcter conservador profund dels poders espanyols, la seva por al canvi, a compartir poders –segurament per manca de cultura democràtica, és la que ens du a la situació de crisi institucional actual. Cal recordar que a Espanya cap Constitució ha estat mai reformada. Totes han estat o substituïdes, be per un altre constitució de sentit diferent, o per cops militars.

No és doncs la transició la que va fer les coses malament, sinó la post-transició la que no ha sabut continuar evolucionant, canviant, millorant i adaptant-se. I una cosa està clara, la vida no es sueño, la vida es canvi.

JL Campa