No hi haurà consulta perquè el President del govern espanyol no la pot autoritzar. Pensem que és un home profundament conservador, amb por als canvis que poden alterar l’estabilitat; és a més el líder d’un partit de dretes, conservador també, molt espanyolista, amb una visió d’Espanya propera a la “una, grande y libre” (sobre tot una) i amb tendències centralitzadores i sobre tot uniformitzadores. Ell i el seu partit tenen en marxa un projecte per Espanya que consisteix en aprofitar la crisi econòmica per acabar amb les “veleidades” autonòmiques. Una pàtria, un país, una llengua, un govern, una bandera.
Aleshores, com pot raonar en Mariano Rajoy?, quines alternatives veu davant de la possibilitat d’una consulta, no vinculant, sobre la voluntat (o no) del poble de Catalunya per a iniciar un procés d’independència d’Espanya?
Siguem empàtics amb en Mariano, posem-nos al seu lloc, i intentem raonar com ell:
Possibilitat 1: No accepto la consulta, en base a una interpretació restrictiva de la Constitució Espanyola, sobretot en el que fa a la sobirania del poble espanyol en conjunt. Tinc una justificació jurídica, significa continuïtat, i te poc risc; és una posició majoritària en el conjunt d’Espanya i tinc el recolzament d’altres estats, que no volen tampoc canvis de fronteres i de l’estatus-quo existent.
Tinc en contra la posició del Regne Unit, que en el cas d’Escòcia ha acceptat un referèndum, així com que es pot interpretar com una posició poc democràtica al oposar-me a una votació.
El risc és que no soluciono el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya, però tampoc ho ha fet cap governant des de fa 300 anys. Pot donar-se un agreujament del conflicte, amb augment de la desafecció i amb pèrdua de legitimitat a Catalunya. Però bé, el PP te un promig del 14% de vots a Catalunya i hem aconseguit majories absolutes a Espanya.
Possibilitat 2: Accepto una reforma federal de la CE (el que diuen 3ª via) per aconseguir un nou model territorial que signifiqui tancar el model de l’estat de les autonomies. Han passat 30 anys de la CE, calen ajustos, i es pot fer alguna cosa des de la legalitat sota el concepte “de la llei a la llei”. El PSOE, Unió Democràtica i molts sectors influents i de poder podrien estar a favor. Si aconseguís que Catalunya votés SI a la reforma, queda resolt el problema català per dues generacions més.
En contra hi ha el fet que obrir el meló d’una reforma constitucional te el risc d’extensió dels canvis a aspectes no volguts: monarquia, disciplina fiscal imposada per Europa, cessió de poders centrals, acceptar conceptes com la plurinacionalitat d’Espanya. I sobre tot, tindria que convèncer al meu partit i els mitjans de comunicació que li donen suport.
A més amb el risc que si Catalunya vota en contra de la proposta, segueixo amb el problema però agreujat, sense més sortida que la independència.
Possibilitat 3: No accepto la consulta ni la reforma federal i accelero els canvis centralitzadors
Pel PP, el que diuen alguns “problema territorial” no és un problema general a nivell d’Espanya, i menys ara amb la crisi econòmica. El que cal es una recentralització de poders per raons d’eficiència i costos. Cal acabar amb els excessos autonòmics i a més, els nacionalismes són insaciables, mai estaran a gust dins d’Espanya. Mentre el PP tingui majoria absoluta ha de fer el possible per construir un estat centralitzat, uniforme i eficaç, que vagi desfent les visions nacionalistes (amb això pot ajudar la immigració, sobre tot la hispanoamericana)
En contra tinc la possible manca de recolzament d’altres forces polítiques i el risc d’agreujament del problema a Catalunya. En el pitjor dels casos, el rebuig a les mesures centralitzadores podria posar en crisi el sistema polític vigent, inclosa la monarquia..
Possibilitat 4: Accepto la consulta (sobre la voluntat d’independència, o no, dels catalans), en base a una interpretació adequada del marc constitucional, permeto la convocatòria d’un referèndum consultiu a Catalunya.
Tal cosa significaria el reconeixement del poble de Catalunya com a subjecte polític, amb capacitat de decisió, diferenciat de la resta d’espanyols. La Constitució, i les lleis i institucions que d’ella surten, no contemplen aquest subjecte sobirà interior i per tant tampoc cóm han de ser les relacions entre els subjectes sobirans. També cal tenir en compte que, com passa al Canadà, si el nacionalisme català perd ara un referèndum, tard o d’hora demanarà una altre.
Si aconsegueixo que guanyi el NO a la independència puc acabar amb el problema català per vàries generacions. És a més una solució democràtica i clara que permetria objectivar les posicions reals del poble català.
Si guanyes el SÍ a la independència, caldria iniciar un procés de negociació de com i quan es materialitza. A banda del detall que tindria que dimitir immediatament com a President del Govern espanyol, seria un malson per a la resta d’Espanya, pel Partit Popular i pel sistema polític vigent.
I per acabar-ho d’adobar, en qualsevol cas, surti guanyador el SÍ o el NO, s’obriria un procés d’emulació en altres parts d’Espanya per a ser també consultats: el País Basc principalment i en un futur possiblement Canàries, Galicia, etc. És la fi d’Espanya com a estat i com a nació.
Resum:
Opció 1: No permeto la consulta i prou. No fer res sembla un risc assumible.
Opció 2: Accepto una reforma federal. Estic cansat abans de començar.
Opció 3: Ni consulta ni reforma federal i accelero centralització: Si aconsegueixo fer-ho de “de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, no estaria pas malament.
Opció 4: Accepto la consulta. Puc passar a la història com el president que va fer que Espanya desaparegués.
Per tant, la posició de Mariano Rajoy es mourà entre el l’opció 1 i la 3. La 2 podria ser, si un dia el PP no té majoria absoluta. Però mai acceptarà la 4, la de la consulta a Catalunya.
JL Campa
