Uns enllaços sobre el tema d’en Pujol

Toni Soler a l’ARA (l’article és d’accés limitat per això l’enllaç és a un blog que el reprodueix): T Soler ARA

Lluis Basset a El Pais: LL Bassets El Pais

Miquel Roca a La Vanguardia: M Roca LV

Francesc Marc Alvaro a la Vanguardia: FM Alvaro LV

29-7-2014

Pujol: No hi ha un pam de net

Quina pena!! L’oncle Pepet tenia raó una vegada més. El reconeixement del frau fiscal per part de Jordi Pujol és un episodi rellevant de la dificultat de mantenir la creença en l’honestedat i honorabilitat de les persones si no es senten sotmeses a control i vigilància. Aquest cas te diferents facetes i formes d’interpretar-ho:

Una de les característiques de Jordi Pujol al llarg de la seva actuació com a polític i com a president era el to ètic i moral del seu discurs, les crides a com havien de ser les formes correctes d’actuar, incloent com ser un “bon català”. Els seus discursos i escrits ja no es podran llegir mai sense tenir en compte que va ocultar durant més de 30 anys un capital situat a l’estranger.  

En una societat democràtica avançada, un dels pitjors delictes que pot fer un política és el frau fiscal. Que els impostos siguin aprovats pels Parlaments representats del conjunt del poble és una de les mes grans conquestes democràtiques. No complir amb les obligacions fiscals és robar als teus propis conciutadans, i això no ho pot fer mai un polític.

Agreuja la valoració crítica del fet, que fa quasi dos anys que va començar a sortir informació sobre el tema i fins la setmana passada tampoc va trobar temps per fer el que ha acabat fent: acceptar els fets. Que esperava? Que continués la impunitat?

Pujol ha perdut segurament bona part del seu prestigi i del seu paper a la història. Amb diferències, però el fet confessat per Pujol és una mica com el 11M per l’Aznar: canvia la visió de la seva actuació global a la història. L’Aznar va ser conscient des del primer moment d’això i d’aquí la seva rancúnia i interès en canviar a posteriori els fets. Desitjo que Pujol no caigui en el mateix error.

La propaganda i els interessos partidistes intentaran el contrari, però crec que aquest fet no invalida ni deslegitima el nacionalisme català ni el moviment sobiranista; això sí, aquest entorn polític s’ha de mostrar clarament crític en contra del que va fer l’ex-President, i no caure en la resposta tipus “i tu més”. Els episodis de corrupció en el Partit socialista, la gurtel en el PP, els Zaplana, Camps, Fabra, ERE,s a Andalusia, etc., no invaliden les ideologies que representen els partits respectius. El que provoca més desafecció és la manca de resposta clara davant dels casos concrets quan afecten als propis partits.

Qui segurament ho pagarà amb dificultats a curt termini per dirigir el país i amb una forta pèrdua de vots en properes eleccions serà Convergència. Només els queda fer un gran canvi ideològic generacional i de persones. Pujol era el rei abdicat, però encara parlava, influïa i tenia el carisma suficient per a mantenir un fort pes polític; això s’ha acabat.   

Catalunya és (ha de ser) més que un club, més que un partit, més que un President. El camí que bona part vol recórrer cap a la independència ha de ser cap a un país diferent, sense Millets, Pujolets, Bustos i alcaldes amb sobresous. Ens cal un país honest, transparent, amb separació i equilibris de poders, amb formes de participació popular, mitjans de comunicació públics (no governamentals), que lluiti contra la injustícia i la desigualtat, amb una visió social respectuosa amb els individus, amb una nova llei electoral pròpia. Per això sí valdria la pena.

PD: No vull acabar sense comentar que espero que desprès del cas Pujol, segueixin sortint altres casos dels que es parla, no es concreta i ningú confessa: fortuna del ex-rei Juan Carlos, terrenys de la família d’Esperanza Aguirre al costat de l’estació de l’AVE, venda de la ciutat esportiva del real Madrid, etc. etc.   

JL Campa

 

 

 

DECLARACIÓ FEDERAL

A part del ja comentat manifest dels “iguales”, la setmana passada també es va publicar a Madrid la declaració “Una España federal en una Europa federal”, signada per un altre grup de persones pertanyents a determinats sector de la intel·lectualitat espanyola.

Els comentaris en aquest cas són:

Està escrit des d’una voluntat integradora, clarament favorable a la continuïtat d’Espanya com estat, sense trencament, però no des de posicions immobilistes i uniformadores.

A partir del reconeixement del problema del no funcionament de l’estructura territorial de l’estat de les autonomies, reclama una reforma constitucional per arribar a tenir una estructura organitzativa federal.

Aquesta nova reforma deuria reconèixer identitats diverses, tenir un Senat amb competències legislatives exclusives, fixar el repartiment competencial entre federació i unitats federals, dissenyar un finançament clar, equilibrat i respectant l’ordinalitat.

És en molts aspectes semblant a la “Declaració de Granada” que va fer el PSOE el juliol de 2013. Es pot observar un cert reconeixement mes clar de la diversitat i també que inclou la necessitat de mantenir l’ordinalitat fiscal (“que ninguna comunidad se empobrezca por causa de la referida solidaridad”) que no figurava en la citada Declaració

A diferència del manifest dels “iguales” no desautoritza els nacionalismes, no té un llenguatge agressiu, no demana que caigui sobre els dissidents “el peso de la Ley” sinó demana el canvi de la Llei per aconseguir, amb sensatesa i audàcia a la vegada, un canvi integrador.

Cal remarcar també que contemplen una Espanya federal en una Europa federal

 

De tota manera, cal tenir en compte que quan es parla de federalisme passa el mateix que quan es parla de democràcia: cal posar l’adjectiu qualificatiu darrera per saber de què es parla; no es el mateix democràcia lliberal que popular, representativa que directa, orgànica que parlamentària, etc. Tampoc és el mateix la federació dels Estats Units que la Russa, la alemanya que la suïssa, l’argentina que la canadenca.

Les vies per analitzar un sistema federal proposades per Ferran Requejo són 4 eixos: uninacional-plurinacional, unitarisme-federalisme, centralització-descentralització, simetria-asimetria. Han de respondre a les preguntes: Es reconeix la plurinacionalitat interna? Es reconeixen com a poders diferents la federació i les unitats federades? Les competències estan assignades al nivell més proper als ciutadans? S’adopten solucions diferents a problemes diferents?

Una solució federal pot ser dissenyada amb tendència uninacional, unitària, centralitzada i simètrica, o a l’inrevès amb un enfoc plurinacional, amb força a les unitats federades, descentralitzada i asimètrica. Per tant, cal conèixer el disseny concret de les propostes concretes per poder valorar si una proposta federal pot donar solució al problema territorial espanyol, sobre tot en relació a Catalunya i el País Basc.

JL Campa

21/7/14

Declaración federal

 

MANIFIESTO DE LOS LIBRES E IGUALES

Uns comentaris sobre el Manifest publicat abans d’ahir a Madrid.

Considera el nacionalisme com un concepte negatiu; es tracta d’un valor polític que cal deslegitimar intel·lectual y políticament. No identifiquen el nacionalisme espanyol (ni l’americà, ni el francès, ni el de qualsevol estat existent).

Posen la llibertat i la igualtat com a base de la democràcia.  Per ells no existeixen drets lingüistics ni culturals a defensar, no reconeixen nacionalitats,  no existeix asimetria en el finançament; en resum, no existeix la diferència, només la uniformitat. Es un posicionament que va contra aspectes importants de la Constitució Espanyola que tant diuen defensar

El nacionalisme (no espanyol, no estatal) l’associen a tota mena de desastres: trencar la convivència, mites, egoisme, insolidaritat, antipluralista, asocial, discriminatori, populisme, antidemocràtic, reaccionari, dictatorial, opacitat, privilegiat, atenta contra la seguretat. Només li falta ser la causa de la mort de Kennedy i la de Manolete.

Reivindiquen l’aplicació del “peso de la Ley”. Davant d’un problema polític evident, criden a la no negociació, al no contrast d’idees, a no equilibrar el joc d’interessos, a no treballar per la recerca de solucions i consens. És a dir neguen l’acció política i demanen la imposició de la llei.

Per últim, reivindiquen textualment la Constitució Espanyola “como consigna de ciutadania y convivència”. La veritat és que m’he tingut que mirar quins significats te la paraula Consigna en el diccionari de la RAE: consigna. (De consignar).

• 1. f. En agrupaciones políticas, sindicales, etc., orden que una persona u organismo dirigente da a los subordinados o afiliados.
•  2. f. En las estaciones de ferrocarril, aeropuertos, etc., local en que los viajeros depositan temporalmente equipajes, paquetes, etc.
•  3. f. Mil. Órdenes que se dan a quien manda un puesto, y las que este manda observar al centinela

Com suposo que no es refereix a les maletes, les altres dues accepcions són en el sentit de ordre que es dona a subordinats, afiliats o soldats. Curiosa manera d’entendre una Constitució suposadament democràtica; em quadra més amb els antics “Principios inalienables del Movimiento Nacional”

En resum, els hi falta resumir-ho  en un lema conegut: España. Una, grande, libre (e igual).

 

JL Campa

 

Manifiesto

 

 

Eix nacional i eix social a Catalunya

És prou reconeguda la característica diferencial de Catalunya respecte a Espanya, en relació a l’existència de dos eixos pel posicionament dels ciutadans i dels partits com a conseqüència: l’eix dit social i que es refereix a la contraposició dreta-esquerra, i l’eix nacional que reconeix la diferència en el posicionament en relació a Espanya i Catalunya.

Les enquestes del CIS a nivell espanyol i del CEO a nivell català recullen els eixos citats quan demanen als enquestats que responguin a preguntes tals com “Em pot dir on s’ubicaria en una escala de 0 a 10, on 0 significa esquerra i 10 dreta?”, i “Em pot dir on s’ubicaria vostè en una escala de 0 a 10, on 0 significa màxim catalanisme i 10 màxim espanyolisme?”

Un altre manera d’apropar-se a conèixer com es posicionen els ciutadans és a partir de l’anàlisi dels resultats electorals, assignant un posicionament  en cadascun dels dos eixos als partits que concorren als eleccions i han obtingut representació.  Exemple: considerar al PSC un partit d’esquerres i que situa a Catalunya i a Espanya en el mateix nivell de preferència; el PP seria un partit de dretes i espanyolista i CiU de dretes i catalanista.

Fent aquesta assignació al llarg de les eleccions (generals, autonòmiques i europees) que s’han fet a Catalunya des de 1977, i com es veu en el gràfic següent (que mostra només les línies de tendència) hi ha una grana estabilitat a Catalunya en la clivella esquerra-dreta. Les dues opcions es mouen en l’entorno molt proper al 50%, amb una lleugera major proporció per part de l’esquerra.

 

La visió de l’eix nacional sí que mostra canvis al llarg del període democràtic. Es dona una clara tendència de creixement de la posició favorable a Catalunya (de poc més del 30% a quasi el 50%, al temps que disminueix de forma inversa i simètrica el vot a les opcions que es consideren tant catalanes com espanyoles. El vot espanyolista te una molt lleugera tendència a incrementar-se, però només un 2/3%.

Aquests gràfics són una mostra més del canvi que s’ha donat en la societat catalana, al passar a ser majoritàries les posicions exclusivament catalanistes. Però aquest canvi s’ha donat només en l’eix nacional, no en el social. Caldrà seguir el vot en properes eleccions per veure si els efectes de la crisi actual acaben tenint incidència en la composició de l’eix social, o continua l’equilibri en aquest eix

 

JL Campa

 

 

Austeritat expansiva

En el número 5 de la revista “La maleta de Port-Bou”, Antoni Castells publica un interesant article contra el concepte d’austeritat expansiva. El meu resum és el següent:

Hi ha tres corrents de Teoria econòmica sobre les polítiques possibles en moment de crisi:

-        La teoria keynesiana defensa que calen polítiques expansives de demanda en moments de contracció de l’activitat econòmica, quan hi han recursos (treball + capital) no utilitzats.

-        La Teoria dels mercats eficients considera que un increment del dèficit públic no anirà acompanyat d’un increment del consum privat, doncs els consumidors preveuen un increment futur dels impostos, precisament per eixugar el dèficit.

-        La Teoria de l’austeritat expansiva preveu que si la contenció de despesa pública és percebuda com a permanent, s’esperarà una disminució futura del nivell impositiu, el que portarà a un increment del consum i la inversió, i per tant al creixement econòmic. Reblant el clau, si la disminució de despesa pública es fa en època de crisi, augmenta la credibilitat de l’acció i l’efecte multiplicador de la contenció és encara major.

Durant la crisi actual, en el període inicial (2007-08) semblava que tornava l’enfoc keynesià, abandonat durant trenta anys de domini de la ideologia lliberal, però a partir de 2009 torna a imposar-se, especialment a la Unió Europea, l’enfoc de defensa de l’austeritat com única via cap el creixement. Això sí, s’ha donat una diferència de polítiques entre els Estats Units i la Unió Europea; en el primer cas la política monetària i fiscal ha estat orientada a un doble objectiu, el creixement econòmic i la reducció de l’atur, amb un èxit superior al de l’enfoc europeu reduït a la contenció del dèficit fiscal.

Castells detalla el funcionament, teòric i real, dels multiplicadors en un i altre cas, i els errors conceptuals dels treballs acadèmics que sustenten la contenció del dèficit. La conclusió es resumeix en una frase de Keynes: “el boom, i no la crisi, és el moment adequat per l’austeritat”; és a dir, les polítiques fiscals han d’actuar sempre de forma contra-cíclica.     

La base ideològica que sustenta l’èxit de la teoria de l’austeritat és el citat paradigma dominant, amb l’austeritat  com a posició ortodoxa. Si li afegim errors conceptuals i metodològics en la construcció dels models teòrics (l’exemple més famós és l’excel de Rogoff y Reinhart que “demostrava” la caiguda del creixement en un país quan el seu deute públic arribava al 90% del PIB) podem arribar a la conclusió de Castells: “detrás de la economía de la austeridad hay algo más que unes recetas determinadas de política económica: cuestiones de intereses y de índole moral, que tienen que ver con las creencias y con el peso de las ideas adquiridas”

Per últim Castells diu que la gran recessió actual ha de acabar amb el paradigma dominant, però fa l’advertiment que no hi ha prou amb l’esgotament d’un paradigma per que surti un de nou. Calen tres factors per que tinguem un nou marc teòric econòmic: una nova teoria que s’imposi acadèmicament a l’anterior, que demostri en la pràctica que és capaç de resoldre els problemes plantejats i per últim que sorgeixi un projecte polític que se’l faci seu i aconsegueixi la confiança de la societat.

De moment, el paradigma vigent fins ara ha fracassat, però encara no ha aparegut del nou que el substitueixi.

L’economia i els economistes

En relació al concepte d’economia del que tractava l’entrada anterior del blog, avui hi han dos interesants articles a El País sobre els economistes i la ciència econòmica.

El primer es titula “Cómo ‘usar’ la economía”, l’autor és Ha-joon Chang, professor d’Economia a Cambridge i les seves tesis principals són:

-     la economia és una qüestió política i ni és ni serà mai una ciència; no hi ha veritats objectives que puguin ser establertes sense incorporar judicis polítics o ètics 

-     davant dels raonaments econòmics cal preguntar-se sempre a qui beneficien, per que sempre hi ha sectors guanyadors i perdedors

-     determinar els límits del mercat és un exercici profundament polític, tenint en compte que treure un tema de l’àmbit del mercat impedeix la seva estricta valoració monetària. Per deixar-ho més clar posa l’exemple del treball infantil.

-     Mai s’ha de donar crèdit a cap economista que digui que els seus anàlisi són científics i no són valoratius

-     La realitat econòmica és complexa i no pot ser explicada amb només una sola teoria. Hi ha diverses escoles teòriques, cadascuna amb els seus punts forts i punts dèbils.

-     La economia és molt més que el mercat, que és només una de les formes d’organitzar l’activitat econòmica. Hi ha altres àrees que formen part de l’economia: la producció, el comerç, el benestar, l’estat, les persones.

-     És un error concebre als individus només com a consumidors, i no també com a persones, com a productors, com a membres d’una societat.

L’altre article "Dónde quedó la Ciència econòmica?" és de José García Montalvo, catedràtic d’Economia a l’UPF, i descriu l’actuació interessada de molts economistes, i altres tipus d’experts, en la defensa d’interessos particulars sota una suposada capa de cientifisme. Per un altre banda, defensa que la Economia, exercida professional i honestament, fa servir el mètode científic, i progressa en la seva capacitat d’interpretació i anàlisi de la realitat, el que és compatible amb possibles errors en les previsions.

Però són les persones, que tenen diferent grau de responsabilitat, professionalitat i ètica, les que amb les seves actuacions, moltes vegades al servei de lobbies i grups d’interès, generen corrents d’opinió esbiaixades i interessades. Simptomàtica la frase textual atribuïda a un d’aquests experts,  “no se trata de acertar, sino de influir”, i divertida la descripció de un dels gurús econòmic-mediàtics d’aquest país “otros auguran el apocalipsis mientras se rascan una barba linconiana y miran de reojo el contador de la librería”

Com diu l’autor, efectivament falta un “inside job” en versió espanyola; però penso que no el veurem

 

PD: No incorporo els enllaços doncs al ser del suplement Negocios no estan disponibles