JUBILACIONS ANTICIPADES. MES COST?

El govern espanyol acaba de fer un altre “retoc” en el sistema de pensions. Un dels canvis ha estat endurir l’accés a la jubilació anticipada, fent que només es pugui accedir de forma voluntària dos anys abans de l’edat de jubilació normal (fins ara era possible a partir dels 60 amb certes condicions)

Ho justifiquen en base a que “ uno de cada dos trabajadores accede a la jubilación antes de alcanzar la edad legal, lo que supone un coste para la Seguridad Social de 7.000 millones de euros al año”¹. No discutiré la dada de l’increment de cost anual, però sí crec que no es te en compte que la jubilació anticipada d’un treballador representa un estalvi en el conjunt de prestacions que la Seguridad Social haurà de pagar en conjunt.

Per això he fet uns càlculs bàsics i sense gaires complicacions, en base a les condicions que regien fins ara per la jubilació als 65 anys i als 60, i pels dos supòsits de jubilació en el cas de cotització màxima i de cotitzacions mínimes. (veure annex amb dades bàsiques utilitzades). Consisteixen en calcular els imports dels pagaments acumulats que haurà de fer la Seguretat Social, tenint en compte que en els cas de jubilació als 60 anys es disminuïa l’import a pagar en un 8% per cada any avançat, o sigui la prestació és un 40% menor que als 65 anys.

En la teoria, i en la pràctica, la diferència entre l’inici del pagament de la prestació als 65 anys i als 60 es veu reflectida en que en el primer cas la Seguretat social enredereix l’inici del pagament de la pensió en 5 anys respecte al cas del 60 anys i a més segueix ingressant cotitzacions durant aquest període. Això sí, en aquest últim cas, l’import a pagar a partir de la jubilació és força més reduït

Es mostren a continuació les gràfics obtinguts en els dos supòsits:

En els dos casos les dos línies de pagaments acumulats es creuen entre els 75 i els 76 anys.  A partir d’aquesta edat els jubilats anticipadament li costen menys a la Seguretat Social, o a l’inrevés: els jubilats als 65 costen mes que els pre-jubilats als 60.

Si ho posem en valors monetaris, i calculem en base a l’esperança de vida als 65² (ponderada per gènere³⁾  quan costen de més els jubilats als 65 ens dona uns valors de 130.000€ per la pensió màxima i de més de 32.000€ pel cas de la pensió mínima.

En resum, el govern, els mitjans i l’opinió publicada dominant ens enganyen. Sent veritat que el cost immediat, però parcial, de les jubilacions augmenta fins als 75/76 anys, el fet és que el COST TOTAL futur de les pensions DISMINUEIX si es permeten les jubilacions anticipades.

Potser el govern pensa que amb els retalls amb sanitat, dependència  i serveis socials aconseguirà reduir l’esperança de vida als 75 anys. Aleshores tot quadra.

Els hi deixarem fer?      

Josep Lluís Campa

ANNEX i referències

1 Referència del Consejo de Ministros  de 15-03-2013. www.lamoncloa.gov.es

2 Esperanza de vida. Instituto Nacional de Estadística http://www.ine.es/ss/Satellite?L=es_ES&c=INESeccion_C&cid=1259926380048&p=1254735110672&pagename=ProductosYServicios%2FPYSLayout&param3=1259924822888

3 Empleo por genero:  . Instituto Nacional de Estadística. Encuesta de población activa. 4º Trimestre 2012. http://www.ine.es/inebmenu/mnu_mercalab.htm

MES SOBRE LA DESIGUALTAT

Quizás sea finalmente cuando los países del sur se den cuenta de que nuestros colegas, los Gobiernos del norte de la UE y el imperio propio del dinero, no harán nada para impedir que sigamos así muchos, muchos años, cuando realmente sea posible empezar a hablar en serio de lo que ocurre. Cuando el dinero no imponga su exclusividad devastadora y sea posible discutir en la mesa de los Consejos europeos y en las reuniones de ministros de Finanzas no solo de las cifras del déficit sino de los índices Gini. Cuando los datos de la desigualdad ocupen tanto espacio en nuestras discusiones como la prima de riesgo. Quizás si los ciudadanos hablamos de eso, si exigimos que se hable de eso, terminemos consiguiendo que ellos también acepten el debate sobre el coste de la crisis y el reparto de responsabilidades y regrese la libertad de hablar.

¿Por qué no hablar en España, en la calle y en el Parlamento, de que nos hemos convertido en el país con mayor desigualdad social de la eurozona? ¿Qué hace que en estos últimos años el termómetro que mide la desigualdad haya subido más en España que en Italia? ¿Qué hace que el famoso índice Gini, que en 2008 rondaba los 31 puntos en los dos países, haya subido a 34 puntos en España mientras que en Italia sigue igual?

Es el paro, estúpidos, se podría parafrasear. Efectivamente, es el paro, un paro que los analistas dicen, no ya sin sentir compasión, sino sin sentir la vergüenza exigida al observador, que continuará en niveles superiores al 22-25% durante los próximos años.

 

Extret de Soledad Dallego Díaz. El Pais 14-10-12

http://elpais.com/elpais/2012/10/12/opinion/1350052881_142986.html

 

30 ANYS DE GLOBALITZACIÓ EN 10 PAISOS

L’objectiu d’aquest treball s’emmarca a partir d’una de les tesis de Jeffrey G. Williamson que podem resumir de la següent forma: amb la globalització s’està produint a l’hora una convergència entre els països de manera que es redueixen les diferències entre ells, a l’hora que augmenten les diferències interiors dins dels països, és a dir augmenta la iniquitat en les societats.

Volem comprovar com han funcionat 10 països del mon amb diferents situacions geogràfiques, de riquesa i de cultura. Escollim concretament: Argentina, Brasil, Xina, Egipte, Alemanya, Índia, Japó, Níger, Espanya i els Estats Units. Hi ha països rics, pobres, emergents i de quatre continents.

Després d’intentar trobar dades històriques d’evolució de l’índex Gini¹ com a senyal d’equitat dins dels països, no hem localitzat una font única que tingués dades d’evolució pel període considerat; dels països avançats, només hi ha dades corresponents a l’any 2000. En conseqüència, hem treballat alternativament amb l’IDH² (Índex de Desenvolupament Humà) que elaboren les Nacions Unides³ i del que hi ha sèries completes dels països en les dècades de 1980 a 2010, que serà el període temporal de l’estudi.

D’un altre banda, el World Bank⁴ ha estat la font de dades per l’evolució de les dades de Renda per càpita (GNI), població i població urbana.

EVOLUCIÓ DE L’IDH

Tots els països considerats han millorat el seu IDH en el període considerat.  Els que més han estat Xina (69%) i Níger (66%) però partien de posicions molt diferents; de fet Xina és el que te un creixement més sostingut i que la va apropant a Argentina i Brasil mentre que Níger segueix en un nivell absolut molt baix i allunyat de la resta de països. Els que menys han crescut percentualment són USA (que parteix i segueix en la posició més alta), Japó, i sorprenentment Argentina, que en aquests anys es separa del grup capdavanter.

Hi ha una convergència (veure gràfic) dels països amb millor IDH en torn al valor 0,9, al temps que també tenen tendència a confluir un segon grup format per Brasil, Xina i Egipte en valors propers al 0,7. Argentina es situa entre els dos grups. Índia malgrat tenir un increment del 58%, encara està molt per sota dels altres. 

Níger  no participa de la citada tendència a la convergència, encara que sí de la millora relativa. De tota manera és el país amb menys increment absolut d’IDH tot i partir del valor mínim absolut amb diferència (tret dels USA que partien del valor màxim dels 10)

EVOLUCIÓ DE LA RENDA PER CÀPITA

Els 30 anys contemplats han estat de creixement continu en la majoria de països. Es poden veure 4 blocs: Xina ha multiplicat per més de 30 la seva Renda per càpita (RPC)PC; Índia y  Egipte sobrepassen  en 5 vegades la renda de 1985; la resta de països es mouen entre 3 y 4 vegades excepte Níger, que tot i la seva molt baixa posició inicial, no arriba ni a doblar en 30 anys la RPC inicial.

En el gràfic es reflexa clarament 3 Blocs de països: els 4 de major renda per càpita inicial, que continuen sent-ho al final. Argentina Brasil i Xina que a partir de 2001 tenen clara tendència alcista i els altres tres amb molt baix índex de creixement, en especial Níger.

Són evidents en el gràfic la crisis econòmica en els països avançats a partir de 2007, que no es dona en la resta tret d’una lleugera aturada en Brasil i Argentina en 2008/9. També és visible la crisis del “corralito” a Argentina a principis de la dècada del 2000.

Per analitzar d’una forma més clara si s’ha produït convergència en termes de RPC  ens pot ajudar el gràfic següent, que està fet prenent com a mesura de referència la RPC dels USA amb valor 100.

 

En aquest cas no es pot deduir que s’hagi produït una convergència entre els països considerats en aquest període de globalització. En general es mantenen els termes de proporcionalitat amb USA, només Espanya i Xina s’apropen en més de 10 punts als Estats Units.

Tret de Níger, una vegada més excepció, si que es detecta una convergència, lleugera però global, entre 2005 i 2010, ocasionada segurament pels efectes de la crisi en els Estats Units

POBLACIÓ

La població del 10  països va créixer dels 2.340M de persones al 1985 fins els 3.459M al 2010. Més de 2.500 d’aquest últims corresponen només a Xina i la Índia. Significa un increment del  48% en 30 anys. Per analitzar com ha afectat a cada país, em elaborat el gràfic següent, prenent com a valor 100 el de la població de partida de cada país:

 

 

La primera observació és que Níger és líder destacat en creixement poblacional, el que no és segurament una bona notícia: ha passat de quasi 6 milions en 1985 a 15,5 en 2010.

A l’extrem contrari, Alemanya i Japó han tingut un estancament en el seu nombre d’habitants, a partir de 1995/2000

La Xina mostra una tendència a frenar la seva taxa de creixement.

Es destacable l’increment de la taxa de creixement a España en la dècada de 2000-10, fruit de la forta immigració

La resta de països mostren taxes decreixement quasi constants, línies rectes, i on Egipte, la Índia i Brasil tenen valors més alts.

Per posar més el tema de la població en el context de l’anàlisi que fem de l’impacte de la globalització en  l’interior dels països, considerarem ara la variació de la població urbana. Podem donar per vàlid que creixements importants de la població urbana en curts períodes de temps, impliquen grans migracions internes, canvis d’hàbits i de hàbitats, massificació en perifèries amb manca de serveis i iniquitat entre els ciutadans.

 

Hi ha dos grups de països: 6 que ja superen el 70% de població urbana i 4 (Xina, Egipte, Índia i Níger) que estan per sota del 50%

Dels primers Alemanya es manté estancada en el 74%, Espanya té un lleuger augment del 73 al 77%, USA manté un creixement continuat però petit. Argentina era i és el país (dels considerats) amb més població urbana, arribant al 92,3%  al 2010 amb indicis de aturar-se el creixement. Em falta informació que expliqui el creixement sobtat del Japó entre 2000 i 2010 en que passa del 78,6 al 90,5, encara que coincideix amb l’estancament del renda per càpita que es veu en el gràfic corresponent anterior.

Dels altres, la Xina te un creixement fort i constant de la població urbana en els anys de l’estudi: passa del 19,4 al 49,2%. Atenció que aquest percentatge vol dir en el cas de Xina que són de l’ordre de més de 450M de persones les que han incrementat la població urbana

La Índia també té un creixement continu però molt mes limitat: del  23 a l 31%, “només” afecta a 200M

Egipte manté totalment estancada la relació entre població urbana i rural, mentre que Níger, que ja era el país amb menys població urbana, ho continua sent; a molta distància dels altres doncs només te al 2010 el 17,6%.

 

CONCLUSIONS

En el tema del desenvolupament humà no podem de parlar de convergència clara, encara que sí de creixement quasi generalitzat, el que porta de fet a una reducció de les distàncies entre el països: hem passat d’un ventall inicial entre 0.35 i 0,85 (Níger a banda) a un final mes reduït entre 0,5 i 0,9. En qualsevol cas, no ha empitjorat la situació de cap país

En el que fa referència a la renda per càpita tampoc podem parlar de convergència entre els països considerats. Només en els últims 5 anys -quan d’una banda hi ha la crisi en els països més desenvolupats al temps que Brasil, Argentina, Xina i la Índia creixen fortament- es dona una lleugera disminució de les distàncies.

Les tres dècades analitzades no mostren reducció del creixement de la població, concentrada això sí en els països menys desenvolupats. És mot rellevant en la nostra opinió l’important creixement de la població urbana a Xina, pel número absolut de persones afectades i pel percentatge que representa sobre el conjunt d’habitants.

Podem també destacar que Àfrica es manté a banda de les tendències mundials. No podem donar representativitat als dos països considerats, però no deixa de ser un senyal que tant Egipte com sobre tot Níger no mostrin símptomes de millora clara paral·lela a la resta de països

 

Josep Lluís Campa

8/3/2013

 

 

Notes:

1-      Definició i dades de l’índex GINI: http://data.worldbank.org/indicator/SI.POV.GINI

2-      Definició de IDH: http://hdr.undp.org/es/desarrollohumano/indices/

3-      Nacions Unides. Human Development Report 2011 - Sustainability and Equity: A Better Future for All. 2011 Report statistical data. Consultable en: http://hdr.undp.org/en/reports/global/hdr2011/download/

4-      World Bank. World Data Bank. World Development Indicators (WDI). Consultable en: http://databank.worldbank.org/ddp/home.do?Step=3&id=4

 

 

 

Destacats en EL PAIS d'avui

Antón Costas:
En las cosas importantes es mejor dejar que inventen los que van delante. (JLC: ¿la ventaja del atraso?)
En el caso de la austeridad, es mejor preguntar a un psiquiatra que a un economista. La UE es una jaula de masoquistas camino de convertirse en un manicomio.

Lluís Bassets:
Europa es un éxito descomunal, insólito en nuestra historia violenta. La idea de que nunca más habrá guerra entre nosotros está anclada profundamente en nuestras sociedades. También es un éxito económico, a pesar de las amarguras de esta crisis, sobre todo para los países mediterráneos. Pero es un éxito porque hay que fijar bien el punto comparativo de partida, que no es la burbuja de falsa prosperidad de finales de los noventa y principios del siglo XXI, sino el campo de ruinas y muerte de donde salió el proyecto europeo.

Hans-Werner Sinn, presidente del influyente think tank alemán IFO:
P. ¿Un consejo para Rajoy?
R. Rajoy debe aprobar otra reforma laboral que flexibilice los salarios a la baja. Eso hizo Schröder en 2003. Eliminó el salario mínimo y laminó el Estado del Bienestar privando a millones de personas de sus ayudas sociales: eso causó disturbios y protestas. Le costó el cargo. Sin embargo, se trataba de la política adecuada. Puede que con eso Rajoy no consiga gobernar mucho tiempo, pero eso es lo que España necesita.
P. Aconseja germanizar España: trasladar el modelo alemán a toda Europa.
R. Esa es la única posibilidad.

Alejandro Bolaños:
Nunca antes el conjunto de remuneraciones salariales había caído tanto como en el cuarto trimestre de 2012, con un descenso del 8,5% anual. El contraste con el excedente de empresas y autónomos, que creció un 1,4%, fue notable. Hasta el punto de que las rentas empresariales superaron por primera vez a las salariales en el reparto de la riqueza relación con el PIB.
La economía española reaccionó a la Gran Recesión con despidos masivos de trabajadores temporales. Con la reforma laboral, el Gobierno pretendía forzar a los trabajadores con contratos indefinidos a aceptar rebajas salariales enseñando la puerta de salida (un despido más barato) y facilitando el incumplimiento de los convenios. Pero, con otra recesión encima, las empresas optan por usar todo el arsenal legal puesto a su disposición: hay rebajas salariales, pero también muchos despidos de trabajadores indefinidos.
Cuando Alemania ensayó la moderación salarial, el resto de Europa, con España a la cabeza, se endeudaba a costes bajos para cebar la demanda. No había crisis bancaria ni recortes presupuestarios generalizados. Lo contrario de lo que ocurre ahora.
En su blog, Krugman no deja pasar la ocasión de cargar contra el Ejecutivo de Angela Merkel por privilegiar el control del déficit y la inflación, por no incentivar demanda y salarios: “Alemania rechaza hacer por España lo que España hizo por Alemania”.