40 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Aquests dies fa 40 anys la Constitució Espanyola. Com el 90% dels catalans –i el 87% dels espanyols- vaig votar favorablement i fins i tot puc dir que amb un plus de voluntarisme: tenia grip, estava a 38 de febre, i em vaig aixecar, vestir-me i sortir al carrer només per poder votar que SI

Cóm es pot explicar aquesta gran acceptació de la proposta constitucional? Per vàries raons:

Per que era una fita clau en el procés de deixar endarrere el regim dictatorial franquista. Pensem que feia tot just tres anys de la mort –al llit i amb honors- del  general colpista, que havia dictat les últimes penes de mort un parell de setmanes abans de caure malalt.

Per que era una Constitució homologable amb les dels països de l’entorn democràtic europeu. Espanya deixava de ser l’excepció en l’Europa Occidental. Obria la porta a poder ser un país normal.

Per que disposava –disposa encara- d’una definició de drets individuals i col·lectius molt amplia i alineada amb la declaració universal dels drets humans. I això era molt després de 40 anys de carència absoluta de drets i llibertats

Per que reconeixia l’existència de nacionalitats, del dret a l’autonomia, de llengües diferents que calia considerar, respectar i protegir. S’albirava un futur descentralitzat i amb capacitat dels territoris de decidir sobre el seus assumptes

Per que tenia un redactat prou obert per permetre interpretacions flexibles que permetrien en el futur anar construint un país més democràtic, lliure i just. No era vist com un text de màxims, com una cotilla, sinó com un entorn adequat per anar millorant lleis i convivència

Per que fins i tot tenia un procediment de revisió i canvi molt exigent, la qual cosa s’explicava en aquells moments com una defensa davant de possibles involucions autoritàries: qui volgués retornat al passat ho tindria molt difícil sense trencar el pacte constitucional.

Què ha passat per que 40 anys després la Constitució –i el pacte constitucional- estigui tan discutit?

La raó principal es l’apropiació per part del conservadorisme espanyol del text en base a interpretacions limitadores de qualsevol evolució cap el reconeixement de la pluralitat d’Espanya, de forma especial de la pluralitat lingüística.

Aquesta apropiació s’ha fet mitjançant la manipulació descarada de la composició del Tribunal Constitucional per part del PP, amb la passivitat o la incapacitat del PSOE. El sentit de les sentències del Constitucional de les primeres èpoques no te res a veure amb les dels últims 15 anys. Només cal pensar amb la de la LOAPA i la de l’Estatut.

Un cop controlat el mecanisme interpretatiu, el text Constitucional es va anar petrificant, de forma que no es donen les lectures flexibles possibles en base al redactat, sinó que es va convertint en un referent immobilista. La CE ha acabat com es definien els Principios del Movimiento Nacional: inalienables i perennes.

La manca d’espai legal per a donar cabuda a reivindicacions que van sortint en l’evolució social, ha fet que de mica en mica s’hagin anant acumulant temes als que les interpretacions conservadores de la CE no donen sortida política. Cal recordar que en la història d’Espanya cap Constitució ha pogut ser reformada, totes han estat derogades en la seva totalitat. I te a veure –en la meva opinió- en l’extrema posició conservadora dominant, de la dreta especialment però no només.

El fet més destacable de com s’ha pervertit l’esperit constitucional inicial, va ser la citada Sentència sobre l’Estatut de Catalunya. Va potinejar-se la composició dels membres del Tribunal Constitucional mitjançant inhabilitacions d’uns membres i pròrrogues de mandat d’uns altres, va interpretar-se de forma restrictiva el dret a l’autonomia y -sobre tot- va alterar-se un pacte polític fruit d’un procés de negociació entre Parlamentaris electes a Catalunya i a Espanya, aprovat finalment pel poble de Catalunya. I ningú va fer res després: ni es van canviar lleis com es va dir que es faria, ni es va tenir el coratge de tornar a fer un referèndum en base al text modificat pel TC.

A la Constitució li passa una mica com a la Transició Espanyola: va ser un procés raonable i exitós de canvi d’un regim autoritari a un sistema democràtic que va permetre un govern socialista el 1982, quan es va acabar la transició; el que no es va fer be va ser la gestió de la democràcia posteriorment. Amb el tema constitucional, continuo pensat que és una bona Constitució y que el problema rau més en com s’ha gestionat el seu desenvolupament i la seva interpretació posterior.

Quan el conservadorisme espanyol es recupera del moment de debilitat en que estava a l'inici del pot-franquisme, accepta el nou marc legal, se'l fa seu i comença un procés de monopolització i expulsió paulatina dels que no comparteixen el seus punts de vista. Només cal recordar que Aznar va posicionar-se en contra de la nova Constitució, fa pocs dies va considerar al PSOE com no constitucionalista.

Es tracta doncs d’un problema que va més enllà del redactat de la norma. Es un assumpte de cultura política espanyola, de democràcia –en les múltiples dimensions de que parlàvem en l’article anterior-, d’equilibris entre poders, de fugir del conservadorisme fossilitzant. I això és molt complicat; com diu  Ferran Requejo “les cultures polítiques heretades, quan són hegemòniques, són molt resilients al canvi”.

La fallida no és de la Constitució, sinó d’Espanya com a sistema democràtic