MURS I MURALLES

Tot i que ahir mateix han estat rescatats més de 3.600 immigrants a Itàlia, han passat uns dies dels més de 700 morts en l’estret de Sicília i sembla que ha baixat una mica el nivell de noticies i articles sobre el tema de la immigració il·legal al sud d’Europa. La situació de pressió contínua sobre les fronteres europees (i sobre d’altres, però estan mes lluny i ens afecten menys) em recorda una pregunta retòrica que vaig sentir per primera vegada l’any 1993 quan vaig estar treballant uns mesos a Buenos Aires: “Poden existir els camps de golf envoltats de misèria?”

La qüestió es plantejava en relació als anomenats countries, un concepte d’urbanització i modus de viure que no existia aleshores a Espanya, i encara ara són molt estranys. Es tracta d’urbanitzacions tancades, rodejades per tanques altes amb filferro electrificat, amb una sola entrada –amb cotxe-vigilada per seguretat privada, i que conté en el seu interior un conjunt de camp de golf i cases unifamiliars, sense tanques de separació, i que  en alguns casos arriben a tenir supermercat i escoles pròpies en l’interior del recinte. Òbviament, el nivell de vida de les persones que poden accedir a un country és molt alt, i adopten aquesta forma de vida en la recerca de seguretat, un valor que en moltes zones de Sud-Amèrica no és proporcionat per l’estat, al menys al nivell que es dona a Europa.

Molt usualment, al costat de les tanques que encerclen els countries, hi han petites villes misèria, és a dir barris d’infrahabitatges, sense molts serveis bàsics, amb gent amb rendes molt baixes. Cóm aconsegueixen viure unes al costat de les altres sense problemes? Doncs a base de un cert parasitisme: molts dels habitants en les villes de fora són els jardiners, paletes, criades, electricistes, cangurs de les famílies de dins.

Es pot resumir la situació com un grup petit de privilegiats, que tenen el poder suficient per impedir de forma privada l’assalt del seu paradís, al temps que utilitzen en el seu interès la necessitat de feina de un gran grup de gent que suporten l’extrema diferència perquè obtenen una forma de vida mísera, però menys que els que no poden accedir a treballar pels de dins. Aquests també tranquil·litzen les seves consciències sota l’argument, més o menys explícit, de que gràcies a ells els de fora poden viure.

És Europa un country, un espai privilegiat tancat i rodejat de misèria? Fins ara ho ha estat, però sembla que la pressió dels successius moviments migratoris està posant en crisi un dels pilars del sistema: el control sobre els que entren en l’espai tancat. Efectivament, les crisis –i guerres- a Síria, Orient Mitjà, Líbia i altres països després de les primaveres àrabs, la incapacitat de oferir feina i vida digna en molts països d’Àfrica, la facilitat de les comunicacions que ha fet que siguin conegudes les formes de vida mitja a Europa, està fent que augmenti el nombre de persones que volen accedir a Europa.

Es a dir, cada vegada hi ha més persones que volen entrar al country, encara que sigui per recollir les escombraries.  Hi han dos solucions: una és que trobin feina i forma de vida en altres llocs, en especial on estan ja vivint, i que per tant no tinguin incentius per a venir. L’altre és augmentar les defenses, incrementar els controls d’entrada, fer unes tanques més altes i mes fortes,  bombardejar els vaixells abans que surtin de les costes d’Àfrica. Desgraciadament aquesta és la via que sembla està prenent la Unió Europea.

Una imatge que ve molt al cas és la foto adjunta, que va publicar-se fa uns mesos, on es veu el camp de golf de Ceuta (o de Melilla, no recordo) amb gent jugant plàcidament, al mateix temps que es veuen les tanques frontereres amb el Marroc, amb gent penjada intentant entrar en l’espai europeu.  

El mediterrani s’ha convertit de fet en un mur que separa dos mons, dos sistemes, dos religions, dues concepcions de vida i sobre tot dos nivells de vida diferents. Però hi ha més murs en el món; recordem la frontera dels Estats Units amb Mèxic, el molt recent mur de separació entre Israel i Palestina, la frontera entre les dues Corees. En tots ells unes persones intenten traspassar-los i altres que no ho facin amb l’ús de la força

Des de molt jove, des de la vivència de la construcció del mur de Berlin, tinc la percepció de que on hi ha un mur, on hi han barreres que impedeixen la circulació de persones, hi ha un problema d’injustícia. I el mur no és el problema, és el símptoma; i com en les malalties, el que cal lluitar es contra la causa, no contra el efecte.

JL Campa