A
vegades t’apareixen en llocs ocults de casa antics retalls de diari. Ahir vaig
trobar un de El Periódico del 18 de març del 1995, fa doncs quasi 23 anys.
Recordem que era l’època final dels governs de Felipe González, amb Aznar
cridant el “Váyase! i el “paro, despilfarro y corrupción”, Pujol hegemònic a Catalunya i el ara rei
emèrit a punt de casar a la seva primera filla.
Doncs
be, en un article, Carles Navales deia: “la nobleza sevillana, junto a la hidalguía castellana, continuaron administrando las cosas de España hasta la muerte de Franco. Para ellos los nacionalistas eran enemigos menores, bastaba con dejarles hacer sus negocios, y la izquierda el enemigo a batir … un tándem de Gobierno formado por los dos enemigos de siempre les resulta inadmisible. Lo sorprendente es que por ello acusen de deslealtad i egoísmo a Catalunya … El calibre del ataque hacia nacionalistas y socialistas hace pensar que cuando mande el Partido Popular quizá todos seremos un poco independentistas”.
De
fet feia poc, el 20 de febrer del 1994, que Manuel Vicent deia a El País de l’època, quan era un mitjà seriós i de qualitat:
“son muy pocos
los catalanes que quieren la independencia, pero si la cizaña que han sembrado
estos guerreros del castellano arraiga, dentro de poco serán millones los que
lo exigirán a gritos … El problema de España no es el País vasco, sino
Catalunya”
En
el mateix sentit va ser la premonició feta a La Voz de Galicia per Alberto
Oliart, l’agost del 2010: “Espanya és un país plural
quant a cultures. En aquest context hi ha nacionalismes que són més preocupants
que d’altres. Per exemple, el català és el més perillós i no l’hem de subestimar
... jo vaig estudiar a Catalunya i recordo a mitjans del quaranta la passió que
ja hi havia per recuperar el català. Era
un moviment que només la por i l’opressió podia soterrar, sense aconseguir-ho
del tot. A Catalunya no hi haurà mai trets, però democràticament són capaços de
posar l’Estat espanyol contra les cordes”.
Però
no aprenen. Ciutadans està demanant que les llengües de les autonomies no
siguin requisit per accedir a la funció pública en les administracions autonòmiques;
i continua l’amenaça de Populars i Ciutadanistas per a acabar amb el sistema d’immersió
a l’escola catalana.
En
paraules de Vicent en l’article citat “Al parecer algunos patriotas españoles no están de
acuerdo con el hecho feliz que en Catalunya se enseñe en catalán y se garantice
a los escolares el perfecto aprendizaje del castellano ¿Es tan malo que los
alumnos catalanes al final sepan hablar correctamente dos idiomas tan bellos? España
es eso. Pero a algunos les parece peligrosa la paz. Por eso están dispuestos a
dinamitarla”
Aquestes
lectures de temps passats, fan pensar que sabien el que podria passar, i
malgrat tot no van donar cap sortida política a les reivindicacions de més
autonomia. Potser volien el xoc, l’enfrontament dur, per acabar a la vegada amb els dos enemigs de la dreta espanyola: el nacionalisme i l’esquerra, atrapada aquesta a Espanya pel mantra de “la unidad de la nación
española”