A principis dels 70, la immensa majoria dels estudiants que començàvem a estudiar Ciències Econòmiques a l’UB no ho feiem per ser rics, ni per fer-nos empresaris, ni per
saber especular en borsa, doncs l’economia estava conceptualitzada com “una eina per analitzar, canviar i millorar
el món”. L’administració eficaç dels recursos escasos –l’economia- es
tenia que posar al servei de la societat per a fer-la més igualitària i justa. El
keynesianisme era la doctrina hegemònica i l’estat era un actor principal de la
política econòmica i social
Una
dècada més tot havia canviat. Es va imposar la neo-revolució liberal, l’individualisme,
el benefici propi i el mercat lliure. Frases com “la societat no existeix”, “si
vols un amic, comprat un gos”, “el
mercat s’autoregula” van donar lloc al mon del lliure mercat, l’especulació,
el consens de Washington, la desregulació, la baixada d’impostos (pels més
rics) i la privatització dels sectors públics. El resultat ha estat les crisis
econòmiques i financeres, la desigualtat, el risc per la continuïtat de l’estat
del benestar; tot justificat per «¿Esto
es un saqueo? No, es el mercado, amigo» segons va dir el passat dia 10 al
Congreso de los Diputados Rodrigo Rato, un home que “va néixer amb un Porsche al mig de les cames” (1)
Coincidint
amb el centenari de la reforma de Luter, s’ha fet públic un document amb 33 Tesis per a la reforma de la disciplina
econòmica (2), i en analogia amb el que va fer Luter, aquestes tesis van ser “clavades”
a les portes de la London School of Economics.
El
més rellevant del que defensa aquest document és el següent:
Existeix
un monopoli intel·lectual que domina l’ensenyament, la investigació i el debat.
Curiós que els defensors del lliure mercat imposin un monopoli de pensament.
Potser per que –per molt que digui la teoria- l’objectiu de tota empresa, i de
tot poder, és arribar a ser monopolista en el seu mercat
La
ciència econòmica té més característiques de fe religiosa que de ciència
experimental: l’evidència de no funcionament en la pràctica no porta a
abandonar la teoria, sinó a insistir en l’error: per exemple les polítiques de
privatització i austeritat en els països en desenvolupament.
L’elecció
dels indicadors de seguiment i funcionament de l’economia són en sí mateixos
una elecció política, lligada a la ideologia dels poders dominants. Per això no
s’incorporen mesuradors de desigualtat, pobresa, salut, pol·lució sinó
predominen el PIB, el deute públic, la renda per càpita.
La
necessitat de creixement continu ignora els costos en recursos no renovables i
per tant no sostenibles a mig i llarg termini. Cal incorporar el factor
ecològic a l’anàlisi econòmic.
Els
mercats són més que la simple relació entre l’oferta i la demanda. Juguen les
institucions, les relacions de poder, la cultura, la història, l’entorn físic.
Per tant no es pot pensar en solucions i pràctiques universals.
Això
lliga amb la fal·làcia del homus economicus, base de l’anàlisi econòmic, que es
suposa que actua sempre de forma racional en defensa del seu interès individual.
La presa de decisions te factors irracionals, emotius, psicològics, empàtics,
culturals i de prejudicis.
L’ensenyament
de la ciència econòmica, i l’anàlisi de la pròpia economia, necessita incorporar
factors polítics, socials, ecològics, psicològics, i ètics!!!. I no com a
factors externs o d’entorn, sinó com part substancial de la pròpia economia.
El
debat lliure, obert i en recerca de l’explicació més encertada en cada moment, ha
de ser consubstancial a l’anàlisi de l’economia i les seves conseqüències. No
existeix una veritat absoluta i immutable.
Esperem
a veure si la nova reforma protestant –econòmica- pot acabar amb el dogma
actual i aconseguir que l’estudi de l’economia torni a ser una eina per a
canviar el mon. A millor, es clar.
JL Campa