On som? (a Catalunya)
Un desastre.
Sense autonomia, sense autogovern, sense perspectives de tornar-ne a tenir
a curt termini. Amb un horitzó de estar sotmesos a un control de les despeses
que anul·li qualsevol acció política que no agradi al govern espanyol.
Amb polítics empresonats, d'altres a l’exili, i amb possibilitats de tenir-ne
més segons vagi avançant l’ofensiva judicial. Això impedirà l’elecció lliure
de President i Govern en funció dels resultats de les eleccions.
Això sí. Ara s’ha fet evident el problema a que s’enfronta Catalunya si vol
augmentar la seva sobirania: l’estat espanyol no està disposat a negociar res.
Per a molts actors i ciutadans catalans, el “Procés” era una mobilització per a,
després del fiasco de l’Estatut, negociar un nova relació amb Espanya. L’1
d’Octubre, el 155 i la repressió judicial han mostrat que no s’accepta cap
negociació.
No es tracta d’una situació transitòria, això durarà temps. Caldrà esforç,
pragmatisme, llums llargues, implicació social, perseverança i molta
intel·ligència (que no astúcia).
No és una situació nova. Com cantava en Raimon “Què llarga que és la nostra
nit”. Paciència, persistència i esperança.
On son? (a Espanya)
Un desastre.
L’estat espanyol ha demostrat que existeix un valor superior als de la
democràcia, la justícia i la llibertat: la
unidad de la nación española. La única i uniforme,
identificada en el “a por ellos” i en
“España no se vota”.
El govern espanyol no fa política. A partir d’una interpretació esbiaixada
e interessada de la Constitució, ha delegat en els Tribunals de Justícia i en
el Tribunal Constitucional la gestió –que no solució- del problema d’encaix de
Catalunya a Espanya
Es tracta d’una deriva cap l’autoritarisme post-democràtic, anunciat fa
anys per Josep Ramoneda com a tendència global, i que ens duu a sistemes polítics amb
formalitat democràtica però amb control de l’oposició i dels mitjans de
comunicació; amb limitació de les llibertats individuals i repressió directa si
cal.
Espanya està abandonant valors democràtics en la seva reacció contra el
moviment sobiranista català: negació de problemes, ignorar subjectes polítics,
manca de separació de poders, utilització punitiva de la presó preventiva,
muntatge de delictes inexistents tergiversant els fets, manca de visions
plurals en els mitjans de comunicació, intervenció en els mercats afavorint
migració d’empreses.
En l’últim paràgraf del seu llibre “La conjura de los irresponsables”, Jordi Amat diu “El consenso constitucional ha saltado por los aires. No importan las razones. Solo, antes que nada, y por encima de todo, importa la victoria”.
Aquest oblit dels principis democràtics (i constitucionals) ara només afecta
principalment als sobiranistes catalans, però acabarà afectant a tots els
espanyols.
Tampoc és una situació nova. En la història contemporània d’Espanya, els períodes
que es poden qualificar com a democràtics són pocs
Què fer? (a Catalunya)
El passat 29 d’Octubre plantejava un quadre de decisió en funció de com
fossin els resultats de les eleccions.
Si el seguim, veurem que per una banda hi ha hagut mes de 2M de vots
independentistes, encara que no han significat obtenir la majoria absoluta de
vots. Això vol dir que per l’estat espanyol el dinosaure (el problema) continua
viu, però que el partits independentistes han d’optar entre continuar amb el
Procés –si no han aprés del que ha passat- o “seguir picant pedra” per ampliar
la base de ciutadans favorables. A hores d’ara hi ha una lluita soterrada per
escollir un camí o l’altre
En la situació actual cal prioritzar la recuperació de les institucions d’autogovern (inclosa TV3) i de la democràcia. La primera cosa vol dir fer una acció de govern efectiva,
amb resultats visibles per tota la societat i la segona implica aconseguir que
no hi hagin presos polítics, al temps que es recuperen les competències reals d’autogovern.
I això ha de concernir i implicar a qualsevol partit catalanista, sigui
autonomista, sobiranista o independentista.
Tindria de ser un objectiu comú.
Què fer (a Espanya)
Em costa concretar-ho per que no tinc clar si els fets d’Octubre i la
repressió posterior són fruit només d’una reacció puntual per a impedir la
independència, el que voldria dir que en poc temps podria tornar una certa
normalitat institucional.
Però hi ha moltes senyals que permeten pensar que està en marxa una
estratègia que començà amb el retorn al poder de la dreta tradicional espanyola
amb José Maria Aznar, i que vol re-instaurar una Espanya amb el poder
centralitzat i uniforme, sobre tot en el tema de la llengua espanyola.
Si es
tracta d’això, tornar a la senda democràtica serà molt més llarg, costós i difícil,
doncs caldrà que “el conjunto del
pueblo español” reaccioni en contra. Com diu César Rendueles "Nada contribuiría más a desatascar las cosas como que la izquierda consiguiera articular un proyecto de unionismo democrático y no nacionalista. Que defienda sin complejos tanto el derecho a decidir de los catalanes como la permanencia no impuesta de Cataluña en España"
Estem davant del Trilema d’Espanya, ja explicat en escrits anteriors:
Espanya no pot ser a la vegada democràtica, uniforme i integrar a Catalunya. Ha
d’escollir entre dos de tres, i de moment aposta per integrar de forma uniforme.
Com dèiem el 6 d’octubre de 2015, “la pitjor opció és buscar la integració de
Catalunya en el concepte clàssic d’unitat d’Espanya. Ja ho han intentat –sense
èxit per cert- règims no democràtics, com la dictadura franquista”.
JL Campa