Joan
Sallarés i Castells (Sabadell, 1893-1971) va ser un impressor, escriptor i
editor sabadellenc, que poc desprès del 18 de Juliol del 1936 va ser nomenat Delegat
de la Comissaria de Museus de la Generalitat; com a tal va protegir el Museu de
la Ciutat dels embats de la guerra i la revolució.
Acabada
la guerra, Sallares és detingut como “responsable de la requisa de objetos de
arte”. Acusat i condemnat primer per ‘rebel·lió militar’, desprès la
qualificació es va rebaixar a ‘auxilio a la rebelión’. El tribunal militar el
condemnà a trenta anys de presó i revisada la pena el 1940 li van reduir a
dotze anys. Fent us de l’arbitrarietat vigent, el règim el va alliberar el Juny
del 1941 -la presó fou commutada per exili lluny de Sabadell, que va durar pocs
mesos- després d’una intervenció en el
seu favor del capellà de la Parròquia de Sant Fèlix: “'Declaro que D. Juan Sallarés Castells, a pesar de ser tenido por hombre de
izquierda, salvó el tesoro artístico de nuestra Parroquia en el Museo de la
Ciudad”.
A finals de 1945 va ser indultat.
Doncs
be, fent una recerca en l’arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell,
m’he trobat amb un document escrit el maig de 1939 a la presó Model per Joan Sallarès:
‘Notas para una memòria a escribir’.
Per
una banda relata –en castellà, doncs l'escriu al 1939- amb minuciositat la tasca
que va dur a terme durant la guerra per aconseguir salvar llibres, peces
religioses i d’art de la destrucció per part d’elements revolucionaris. La seva
actuació com a Comissionat de Museus a Sabadell, va ser utilitzar estratègicament
l’existència del Museu de Sabadell, per aconseguir convèncer a grups –més o
menys incontrolats- que volien destruir imatges religioses i bens en possessió
de 'elements facciosos', de la conveniència de depositar-los en un Museu de
propietat pública.
Detalla intervencions seves per a protegir la
casa Duran, el 'Círculo Sabadellense' i el Teatre Principal. Davant de l’ordre
donada pel Comitè Revolucionari per que fossin entregats “imàgenes, cuadros, objetos de culto y vestuarios ... donde seria todo ello
destruido”,
va emetre un avís en el diari ‘Vertical’ ordenant “no se destruyera objeto alguno sin antes haberlo puesto a examen en el Museo
de Sabadell”.
Va ordenar també treure dels carrers imatges fetes amb 'azulejos' per que
fossin depositades també al Museu, que va recollir també llibres, pintures,
ceràmiques i altres fons personals.
No
va només recollir i emmagatzemar les peces, va procurar la seva conservació:
Relata
que no va cobrar res per exercir aquest càrrec i que va sostenir amb els seus
diners la marxa del Museu, donat que l’Ajuntament no va complir els seus
compromisos de subvenció. De fet, va tenir a més que lluitar per evitar la col·lectivització
del seu negoci i li va ser requisat el vehicle.
També
esmenta que “el primogénito de mis hijos, el quieto y dulce Miguel
(que descanse en paz), fue fusilado por los rojos después de sufrir dos días de
persecución al pasarse desde las files rojas a las del Ejército del Generalísimo
Franco”.
El penúltim paràgraf mostra l’estat d’ànim d’una persona que es considera innocent i sotmesa a una injustícia: “sé que todo se desvanecerá, que mi rectitud y mi inocencia serán reflejadas y que pronto he de ser en justicia restituido al sitio que me es propio: al seno de la familia, al hogar, y con el orgullo de mi propio nombre”
Es
tracta d’un escrit exculpatori, escrit des de la presó, que acaba amb un “Arriba
España”
Tot
plegat ens mostra:
La
duresa de la repressió franquista, que era capaç de condemnar a 30 anys a una
persona que no havia comés cap delicte de sang.
La
reversió dels conceptes quan disposes del poder suficient: els que es van rebel·lar
contra l’ordre constitucional vigent acusen de rebel·lió militar a persones civils
que ni tant sols van lluitar al front ni actuar amb violència. El fet de gestionar
una situació complexa, aconseguint salvar patrimoni per la via de dur al Museu
municipal les peces que es anaven a destruir, es converteix en col·laboració amb
la requisa.
La
crueltat que significa que un home a qui el bàndol roig va matar un fill que
intentava passar-se als nacionals, sigui condemnat per aquests a 30 anys,
bàsicament per ser roig.
La
humiliació de tenir d’acabar l’escrit amb un “Arriba España” per afavorir una reducció
de la pena: La supèrbia de exigir o acceptar aquesta vergonya per atorgar un
perdó.
La
destrucció personal, sobre les idees, les conviccions, els valors, que
significa la repressió política
L’arbitrarietat
per la que una condemna inicial a 30 anys, pugui passar a ser anul·lada en
menys de dos anys. Això sí, un cop humiliada i destruïda la persona afectada, i
atemorits els seus familiars i amics.
La claretat i capacitat de resistència d'una persona que sembla conservar en el possible la seva personalitat i espera recuperar ni més ni menys que "el orgullo de mi propio nombre"
Quina sort que tenim de poder pensar que tot plegat és ja només un fet històric, del passat; impensable en les circumstàncies polítiques actuals.
O no
JLC
JLC