Avui és la jornada de reflexió; les meves són:
Context
El debat sobre el fet que les hagi convocades el govern central i no el de
la Generalitat com mana l’Estatut, que hi ha candidats a presó i a l’exili, que
es persegueixi el clor groc i quines paraules fan servir els periodistes, no
ens tindria que amagar dos canvis rellevants que s’han produït respecte les
anteriors eleccions:
El primer, molt important i quasi dramàtic, és que per primera vegada des
de la fi de la dictadura franquista uns dirigents d’uns partits polítics (els
del 155) defensen que altres polítics d’idees oposades siguin empresonats,
jutjats i condemnats a penes de presó de molts anys. Ara a Espanya, com en el
franquisme, es persegueix un tipus de pensament i d’acció política pacífica per
mitjà del codi penal. I no només ho defensen els dirigents d’uns partits, sinó
que aconsegueixen que molts ciutadans aplaudeixin i estiguin d’acord (com a
molt ho lamentin) amb que altres ciutadans -veïns seus- siguin empresonats.
Repeteixo: és un fet que no passava des del franquisme i pot causar –això sí-
una profunda escletxa social a Catalunya.
El segon gran canvi és que en les anteriors eleccions hi havia tres blocs:
Independentistes, tercera via i dependendistes; on els dos primers eren
clarament partidaris d’un canvi en el estatus-quo del 78. Ara el PSC s’ha ajuntat
de facto amb els del 155 i per tant els vots que rebi seran sumats pels
observadors i interpretadors als partidaris de la continuïtat sense canvis del
règim del 78.
Precisament, la primera lectura política que es farà la nit del dia 21
serà: quants vots i escons tenen els independentistes i quants els
constitucionalistes? En segon lloc entrarem a veure com es pot formar un govern
mínimament estable, que si és reflex d’una majoria parlamentaria independentista,
poca cosa podrà fer amb l’amenaça permanent per part de l’Estat d’aplicar de
nou el 155
Una de tantes coses que cal canviar en una nova llei electoral és eliminar la jornada de reflexió, juntament amb poder fer enquestes fins l’últim moment i poder fer campanya el mateix dia de les eleccions, fins i tot a l’exterior dels collegis electorals. Són prohibicions pensades l’any 1977 per a un cos electoral immadur, i per una societat sense xarxes socials
Propostes i promeses
Mirant la propaganda electoral que han enviat els partits als domicilis que,
per la seva brevetat i capacitat d’arribar a tot arreu, entenc que mostra més
que no pas els Programes el que els Partits volen transmetre al conjunt de l’electorat,
s’observa en primer lloc que els partits del bloc independentista no han estat
capaços de pactar uns punts bàsics comuns, previs a l’oferta diferenciada de
cada partit
ERC presenta una sèrie de frases sobre “la
República que farem”, sent aquest concepte el principal i per tant continua
vigent la prioritat del relat sobre l’acció. Es parla d’una República (dins de
la Monarquia espanyola?), qualificant les propostes d’acció política com a “republicanes” i agafant una sèrie de
compromisos que inclouen “una negociació
bilateral amb l’Estat espanyol” que ja sabem que no vol negociar. Es nota
això sí un to moderat no rupturista.
Junts per Catalunya opta pel presidencialisme, pel retorn del President,
sense proposar cap mesura concreta de política social o econòmica. Messianisme,
emotivitat i èpica sense propostes de millora del país.
La CUP ha enviat un fulletó de to pamfletari: tombem el 155!, la lluita
sempre continua, república de de baix, radicalment feministes, ecologistes,
antifeixistes ..., no demanarem permís per ser lliures, dempeus! Cap proposta
de mesures concretes. Intenta mobilitzar als seus convençuts, això sí a partir
de la seva coherència
Els Comuns, en el seu fulletó bilingüe inclouen significativament la imatge
d’Ada Colau. Fan unes quantes propostes voluntaristes (fer un acord per .., pla de
xoc contra .., acabem amb ..) però són mes clars concretant la seva visió del
conflicte català: No al 155, No a la DUI, recuperar les institucions, referèndum
acordat, Espanya plurinacional. Tenen el mateix problema que sempre ha tingut
el PSC: com encaixa això en el programa polític de Podemos a Espanya, que no és
més que el mateix problema de com encaixa Catalunya a Espanya
El PSC inclou una carta en castellà i català on fa una crida a la concòrdia
i la convivència. També un tríptic amb un llistat de les solucions Iceta, que curiosament tampoc són propostes concretes
sinó que es mouen en conceptes com respecte, transigir, negociar, pragmatisme.
És a dir, més de 10 anys després ofereix un canvi de “talante”, com Zapatero
OJO. Em crida molt l’atenció que, després de tat temps parlant d’una reforma
federal, no faci cap proposta concreta de cóm fer que “Catalunya es trobi
còmoda a Espanya”.
Ciutadans fa un fulletó barrejant frases fen català i en castellà. Utilitza
de forma intel·ligent el fet que és un Partit que no ha governat mai a
Catalunya ni a cap Autonomia, ni tant sols en un ajuntament, per a fer
propostes adamistes i oferir de bell nou promeses fàcils de fer i molt difícils
de dur a la pràctica. En especial “un
finançament just, amb diàleg i sense enfrontaments”. Oculta o no diu res
respecte al 155, la reforma de l’escola, dels mitjans de comunicació, de l’ús
de la llengua catalana. Utilitza sense escrúpols missatges dels adversaris polítics:
Votarem, corredor mediterrani, peatges
El PP remet una carta de M. Rajoy en una cara i de Garcia Albiol en
l’altre, les dues en castellà. La primera defensa el 155 i proposa a España com
a solució. La segona defensa també la “firmeza”
que ha representat el 155 i les propostes més concretes que fa són el
creixement de l’ocupació i garantir la unitat d’Espanya.
Per tat estem davant d’unes eleccions plantejades sobre l’eix nacional, les
conviccions i els sentiments, entre la república independent d’una banda i una Espanya
unitària sense autonomies reals a l’altre. Possiblement auguren un altre legislatura
curta i allunyada de trobar vies de solució al problema català i la millora de
la societat
Noms dels candidats
Un exercici anecdòtic (o no) que ja he fet en altres eleccions; he agafat
les llistes electorals i comptat els noms dels 50 primers candidats,
classificant-los en quants són en català, quants en castellà, quants iguals en
les dues llengües i en altres llengües. El resultat és el següent:
S’observa que el tipus de nom guarda correlació amb la posició del partit
en l’eix nacional. Els noms en català són majoritaris en el bloc independentista
i els noms en castellà en PP i Ciutadans. Tant el PSC com els Comuns mantenen
un major equilibri entre els tres tipus de nom. Curiosament, el PP està menys esbiaixat
cap el castellà que Ciutadans i que els independentistes cap el català.
Com a final un desig: que siguin les últimes eleccions amb candidats a la
presó i amenaçats amb processament judicials. Una democràcia no s’ho pot
permetre.
JLC