Com
en altres manifestacions, torno a fer el càlcul dels assistents d’ahir amb els
mateixos criteris que en ocasions anteriors: longitud de la concentració,
amplada (dades obtingudes a Google Earth) i estimació de nombre de persones per
metre quadrat. En base a la meva observació sobre el terreny i a les fotos i vídeos
dels mitjans de comunicació, he considerat tot el Passeig de Gràcia ple, amb
dues densitats: 4 persones en l’espai central i 2 en les laterals.
El
resultat és que van assistir una mica per sobre de les 150.000 persones, que tot
i si suposem que es va produir una certa renovació d’assistents, difícilment
podien superar les 200.000 persones.
Aquesta
dada difereix molt del mig milió que ha estimat la Guàrdia Urbana. Però em
permeto dubtar d’aquest dada, doncs donaria un promig de 9 manifestant per
metre quadrat, que és absolutament impossible. A banda de que hi havia espais
amb menys densitat de la calculada, els carrers d’accés laterals no estaven
plens com en manifestacions anteriors.
Cal
tenir en compte que en l’estimació de manifestants estem sotmesos a càlculs
inflacionaris, que sempre busquen nombres redons i contundents: mig milió, un
milió, dos milions. Vull recordar, que amb aquesta mateixa metodologia de
càlcul, la gran manifestació del 11S de 2012 (dels Jardinets a la Ciutadella)
va tenir 492.000 assistents.
No
em sembla ni molt menys una fluixa assistència. La manifestació es va convocar
en un dissabte del mes d’agost, amb la ciutat molt buida, i suposo que -també per
ser agost- no es van mobilitzar caravanes d’autocars per portar a la ciutat a
la gent de la resta de Catalunya.
Vaig
poder veure un públic heterogeni, de diferents orígens, classes i llengües, amb
banderes i cartells de tots tipus, que es van concentrar sense problemes ni
tensions (al menys en la part posterior de la concentració, la mes llunyana a
les “autoritats”). A diferència de les manifestacions dels 11S, hi havia pocs
nens acompanyant als pares.
Un
detall no banal: segurament és el primer acte en la història al que assisteix un
Rei d’Espanya sense ocupar un lloc de preeminència sobre la resta del poble.
Els organitzadors, posant a la capçalera als servidors públics, van aconseguir
un fet quasi revolucionari des del punt de vista simbòlic: el Rei per darrera d’altres
ciutadans. Els monàrquics deuen estar esquinçant-se les vestidures.
JLC