El Juliol de 2010, desprès de la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, en un article a El
País es deia: “Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no
estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de
toda Europa ... se niega la noción misma de autogobierno, se cuestiona la
inmersión lingüística que cohesiona a Cataluña, se escatima la condición de
parte del Estado a la Generalitat, y se llega a desfigurar incluso su nombre
... expresiones ofensivas: ciudadanía catalana como "una especie de
subgénero de la ciudadanía española"; injustificada primacía natural de
cualquier norma estatal, u obsesión injustificada por la indisoluble unidad de
la nación española ... se entiende perfectamente que la sentencia del TC, mucho
más que el fallo, produjera indignación y rechazo en sectores amplios de la
sociedad catalana ... el problema sigue estando en la resistencia del PP a reconocer
la diversidad de España ... Y radica también en la falta de energía de quienes
desde Cataluña y desde el resto de España apostamos por la vía del
entendimiento y rechazamos tanto el camino de la imposición uniformadora como
el de la separación ... el malestar que predomina en Cataluña se observa con
extrañeza en el resto de España ... quienes se identifican con una historia
única, con una sola lengua, en una España uniforme, apoyan la involución que
preconiza el PP y sus medios, azuzando el desencuentro, y ahora miran para otro
lado esperando que la tempestad amaine”
Y ja cap al final, es deia una frase clara
i rotunda: ”la
concepción de España como "Nación de naciones" nos fortalece a todos”
Els autors del citat article eren Felipe González
i Carme Chacón, aleshores encara exercint com a Ministre de Defensa, pesos
pesants del Partit Socialista i de la política espanyola i catalana. Rellegir ara l’article serveix per
a identificar molts dels problemes que ens han portat fins a la situació
actual:
-
Acceptaven en l’article els autors la concepció
de Catalunya com a nació, dins d’una Espanya com a nació de nacions. Però no
van defensar mai –ni ells ni el seu partit- en el debat públic posterior aquest
concepte, de forma que ni el mateix PSOE el va incorporar al seus programes. La
Declaració de Granada de 2014 parlava de “hechos diferenciales”, “identidades diferenciades”
i “singularidades” i el document mes recent en la web del PSC sobre el tema
federal proposa “reconocer las singularidades y hechos diferenciales de algunes
Comunidades Autónomas”
-
Critiquen les actuacions del PP, però
durant aquests últims anys els socialistes han fet seguidisme de les polítiques
populars en relació al problema de Catalunya
-
Reconeixen la manca d’energia que ells mateixos
tenen i empren en la defensa d’un relat no uniformitzador i centralitzat d’Espanya.
-
Observen també la manca d’enteniment que hi
ha a la resta d’Espanya sobre el problema que hi ha a Catalunya i sobre els
sentiments de molts catalans, però no han ajudat a aconseguir aquesta
comprensió
-
Critiquen l’obsessió per la unitat d’Espanya,
però no han desenvolupat un discurs o relat alternatiu
Si
els socialistes hi creien en el que deia l’article, per què no van actuar en
conseqüència? Si no hi creien, ¿per que ho van escriure? Perquè el PSOE (i el
PSC) no van aplicar i desenvolupar polítiques, missatges i relats en
consonància al que defensaven en el citat article? Potser no es creien el que
deien i només era un article per salvar la cara, guanyar temps i això sí,
criticar al PP.
No
deixa de ser curiós que amb el recent enfrontament intern dins del PSOE, Pedro
Sánchez hagi tornat a fer servir la idea de l’Espanya plurinacional i que Felipe
González, que la defensava a principis d’aquesta dècada, l’hagi abandonada.
També és remarcable que el President d’Extremadura demani –ara, 7 anys més tard-
retornar a Catalunya l’estatut anul·lat pel TC.
En
tot això s’observa la manca de lo que en ciència política s’entén com a “compromís
creïble”. És a dir, en la capacitat que tenen, o no, els líders polítics i
els partits de fer propostes que siguin percebudes per la gent com reals i creïbles,
com a de probable compliment.
Fins
ara, més enllà de les declaracions, la única acció política del nou PSOE en
relació amb el tema català, ha sigut la trucada de Sánchez a Rajoy per donar-li
suport per impedir el referèndum.
Tot
això posa en evidència un dels problema de fons que te la política espanyola
per oferir una sortida alternativa al atzucac present: la manca de credibilitat
de les seves promeses, l’escepticisme de molts catalans per creure en uns compromisos
d’actuació creïbles, la dificultat per a poder “comprar” vies de reconeixement
de la nació catalana en uns suposats marcs constitucionals futurs.
JLC