Aquesta setmana hem tingut una altre mostra del camí cap a la irrellevància
que des de fa uns anys està patint el Partit dels Socialistes a Catalunya. Han
canviat ("actualitzat" diuen ells) el protocol de relacions amb el PSOE, i el
tema ha passat com de puntetes: no ha merescut més que quatre titulars el
mateix dia de la signatura del nou document; no hi han hagut articles
d’anàlisi, ni debats en profunditat, ni tant sols reaccions per part dels
oponents polítics
Quines diferències es veuen en el nou protocol respecte a l’anterior?
Potser la més substancial sigui que el protocol del 78 deia “El Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE) es un partido de clase y nacional que surge de la voluntad
constituyente de las organizaciones socialistas de Catalunya y que,
en virtud de su soberanía, decide la participación en organismos
representativos y decisorios comunes con el PSOE” (els subratllats són meus). En canvi en el nou el PSC no
s’autoafirma com ens independent i sobirà,
sinó només com a Partit socialista aliat amb els altres socialistes d’Espanya: “El
socialisme a Catalunya s'expressa i s'articula des de llavors a través del PSC,
i aquest i el PSOE es relacionen de manera federal i fraternal per a la
consecució dels objectius socials i electorals compartits”
Un altre aspecte rellevant és el punt tercer del nou esquema de relacions
on es diu “Correspon al PSOE la definició
de la posició política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància
constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeix de
l'àmbit territorial de Catalunya.” És a dir, és el PSOE i no el PSC qui
decideix en temes constituents i d’àmbit supra-autonòmic. El PSC és un partit que
només pot decidir en aspectes que només tinguin incidència en el seu àmbit
territorial.
L’anterior protocol deia que el PSC “enviará
a sus delegados ... al Congreso Federal del PSOE, para que participen en las
sesiones, debates y resoluciones que hagan referencia a las cuestiones comunes
de la lucha de clases a nivel de Estado”. Ara es diu “Correspon al PSOE la definició de la posició
política dels socialistes en els assumptes de naturalesa o rellevància
constitucional, així com en aquells l'aplicació dels quals excedeix de
l'àmbit territorial de Catalunya.” Queda clar que el
PSC és un partit que sols pot decidir en aspectes que només tinguin incidència
en el seu àmbit territorial; és un partit autonòmic i subordinat al PSOE en els
temes nacionals (espanyols)
L’apartat tercer del document del 78 especificava que el Congrés del PSC “es el órgano supremo del partido. Su
competencia será exclusiva para establecer su estructura interna, regular su
disciplina, elaborar su línea política y su programa en Catalunya”; redacció molt diferent a l’actual on queda clar que fins i tot l’acció
política a Catalunya requereix consensuar-la amb el PSOE: “la celebració d'acords de governabilitat, la política de coalicions,
pactes i aliances electorals serà analitzada i consensuada en la comissió de
coordinació política PSOE-PSC”.
Només li queda al PSC llibertat per escollir el candidat a President de la
Generalitat: “El Consell Nacional del PSC
és l'òrgan competent per designar el candidat a la Presidència de la
Generalitat”
Dona la impressió que és un document pensat en funció d’evitar i solucionar els últims
problemes que han tingut els dos partits en les seves relacions internes:
referències retòriques a un estat plural, descentralitzat i federal; participació
en el Comitè Federal del PSOE; Grup Parlamentari únic a las Cortes i Parlament
Europeu; només el citat Comitè Federal decideix posició en les investidures a
President del Govern espanyol; cens de militants per cada període congressual;
presència de membres del PSC en la Comissió Executiva del PSOE i en les llistes
europees.
Sorprèn que un canvi tant important –i estructural- en les relacions entre
el PSC i el PSOE s’hagi fet pactant-lo amb una Comissió Gestora, que en
principi és un òrgan transitori mentre no es fa un nou Congrés. No deixa de ser
curiós que un òrgan del PSOE dèbil políticament, donada la seva
provisionalitat, hagi pogut imposar un canvi tant important al Consell Nacional
del PSC.
Algun dia ens explicaran les raons de tot plegat i la història real
amagada. Podran incloure també la raó de perquè l’Alcalde Ros a Lleida s’ha
negat a impulsar la retirada de les plaques amb símbols falangistes a les
antics habitatges de protecció oficial
Però potser l’explicació ja ens la dona avui José Antonio Zarzalejos a La
Vanguardia: “la intuïció d’Iceta que va
plegar veles sense que li caiguessin els anells ... ha frustrat l’oportunitat
que ja, molt en potència, s’endevina en l’horitzó i que consistiria, abans o
després, en el retorn de la confiança dels catalans cap els partits polítics
assenyats ... socialisme català depurat d’incrustacions molt més identitàries
que socialdemòcrates ... un catalanisme d’esquerres i constitucionalista és
perfectament possible”. És a dir: sotmetiment, bipartidisme assenyat,
catalanisme tovet i Constitució.
Quina pena
JL Campa