SENSE RESPOSTA FÀCIL

En el llibre Les veus de la presó (1), que recull 36 vivències de lluitadors antifranquistes, una de les entrevistes és a Jordi Pujol. Quan explica el seu Consell de guerra, diu el següent:

Per tant, en Pujol, fa quasi 50 anys, en un entorn d’un règim dictatorial i sotmès a la justícia militar va optar per l’ètica de la convicció, per manifestar i defensar el seu posicionament polític encara que això li costés anys de privació de llibertat. Al matrimoni Pujol l’ètica se’ls hi va anar esvaint amb el temps. 

En el fons és la mateixa postura que diversos mites de l’espanyolisme en el franquisme: Guzmán el Bueno llançant la daga per que matessin al seu fill abans que rendir la ciutat de Tarifa; el Coronel Moscardó negant-se a entregar l’Alcázar de Toledo tot i l’amenaça d’execució del seu fill; per últim la frase atribuïda a Méndez Núñez “Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra”.

Es curiós que la wikipedia, quan explica aquesta última frase diu que “Está en consonancia con el estereotipo nacional que presenta a los españoles como temerarios y desprendidos, y que se simboliza en lo quijotesco”. Aíxi doncs, podríem deduir que el posicionament de Pujol va ser quijotesco.

A hores d’ara, amb el fet d’empresonar als Consellers/es de la Generalitat s’ha donat en un altre escala el mateix dilema, doncs el Fiscal de l’Estat va expressar abans de morir que "La Fiscalía revisará la prisión de Junqueras si acata la Constitución”. Informacions posteriors assenyalen que “Els consellers de Puigdemont empresonats s’afegeixen a l’estratègia d’acatar el 155 per demanar el seu alliberament”. Sembla doncs que els Consellers/es empresonats estan disposats a expressar el que la Fiscalia els hi demani, per tant de poder sortir abans de la presó provisional.

Les preguntes, que no tenen resposta fàcil, són:

En una situació d’enfrontament dur amb l’Estat, ¿és millor tenir els líders empresonats, de forma que tot el món pugui veure clarament que Espanya és una democràcia amb presos polítics? (Sent això últim un oxímoron)

O és millor que els detinguts facin un acte de submissió públic per aconseguir la llibertat i intentar continuar en el possible amb la seva tasca política? A fi de comptes, fa molts anys que al Congrés dels Diputats espanyols molts representants prometen acatament a la Constitució “por imperativo legal”

Quin dret tenim els ciutadans per a exigir als nostres representants actituds heroiques des de la comoditat de poder sopar i dormir cada dia a casa nostre? 

Podem confiar en uns partits que ens proposen processos polítics de trencament si els seus líders no estan disposats a passar un temps a presó, on són més incòmodes pel poder central?

Per què al descriure els mites anteriors, inclòs el cas de Pujol, els relats no posen mai l’èmfasi en en el que amenacen de forma cruel i personal a les persones implicades? Hi ha heroisme per que prèviament hi ha amenaces intolerables. També es dona en el cas actual: o et penedeixes o ho purgaràs amb més temps a presó.

No tinc respostes clares. Però entenc més als que opten per no dur les conviccions fins al límit; sempre m'han fet por els "puretes"

Sí que tinc clar, quan penso en els que coaccionen, que els espanyols es mereixen una pàtria inclusiva, que sàpiga negociar espais d’enteniment, que no porti als opositors a la necessitat d’actuar sota situacions d’amenaces a les seves llibertats i el seu patrimoni. Hauran de lluitar per ella.

JLC

(1)  Ramos, J. L. Martín, i Gabriel Pernau. 2003. Les veus de la presó. Barcelona: Edicions La Campana. Pàg. 273 

LA (NOVA) REVOLUCIO D’OCTUBRE DEL 17

Aquests dies s’estan celebrant els 100 anys del a revolució d’Octubre de 1917 a Rússia. Va ser un esdeveniment que va incidir de forma crucial en la història del segle XX a Europa, que no s’entén sense la influència de la revolució soviètica, la por al comunisme com catalitzador dels moviments feixistes, les purgues i els gulags, l’aportació –sobre tot en vides humanes- de la Unió Soviètica a la derrota del nazisme, la guerra freda posterior i fins i tot les conseqüències de la desaparició de la URSS, que va portar a alguns a parlar de “fi de la història”.

Alguna vegada m’he preguntat com es deuria viure en el sí d’una societat on te lloc un procés revolucionari. S’és conscient en el mateix moment?, és possible identificar el que està passant?, o és a posteriori -quan ja ha passat i es veuen les conseqüències- que s’adjectiven uns fets com a revolucionaris?

Dons be, crec que en els últims mesos estan passant uns nous fets revolucionaris; estem assistint a la revolució d’Octubre del 2017. Està passant a Catalunya i no som capaços encara de albirar el seu àmbit d’incidència global, doncs dependrà de com evolucioni i com acabi.

Des de principis de setembre d’enguany han passat els següents fets: 

Aprovació fora dels límits legals de lleis al Parlament i anul·lacions exprés al Tribunal Constitucional

Escorcolls, amb manifestants a la porta, a empreses per trobar urnes i paperetes

Tres grans concentracions sobiranistes (11S, 17O, 21O) 

Enviament –cantant “a por ellos”- i instal·lació (vaixell Piolín entre altres) de forces repressores; concentracions davant d’hotels que allotjaven policies. 

Intervenció dels comptes de la Generalitat

Tancament per la Guardia Civil de webs pro referèndum

712 Alcaldes investigats per la Fiscalia; Detenció d’alts càrrecs del Govern

Concentracions davant de Conselleries

Bombers, tractors, agents rurals, estudiants, gent de tota mena al carrer: “els carrers seran sempre nostres”

Amagar del CNI i la Guardia Civil milers de urnes

Defensa lúdica prèvia dels llocs de votació de l’1-O i defensa real davant de la violència policial, amb més de 800 ferits i contusionats 

Molt més de 2 milions de persones anant a votar tot i els riscos

El Rei Felip incomplint el seu únic mandat constitucional (moderar i arbitrar)

Primera “aturada de país” amb talls de carreteres i concentracions on els Mossos d’esquadra son ovacionats, fins i tot pels Cupaires

El govern espanyol afavorint la fuga d’empreses, donant així credibilitat a la possible independència

Dos grans manifestacions unionistes, amb prop de 200.000 assistents cadascuna

Presó preventiva per els líders de l’ANC i Omnium

Més de dues setmanes amb amenaces mútues entre declarar la DUI i aplicar el 155

En 36 hores passem d’una possible convocatòria d’eleccions per part de la Generalitat a declarar la DUI (almenys una mica), decretar el 155, deposar el Govern legítim i convocar eleccions el nou President il·legítim: Rajoy

Exili del President legítim i alguns Consellers; presó incondicional de la resta de Consellers per part de l’Audiència Nacional, amb risc de penes de trenta anys 

Degoteig de petites manifestacions unionistes, amb incidents i agressions ultres

Aparició dels Comitès de Defensa de la República,  que durant la segona aturada de país aconsegueixen bloquejar carreteres i l’AVE

Increment del boicot als productes catalans a tota Espanya 

8 professors amb càrrecs per “incitación al odio”

La Presidenta del Parlament passa una nit a la Presó i tota la Mesa és encausada

Avui un altre gran manifestació a Barcelona, des del mar a la muntanya.

Això és un procés revolucionari, de classes mitjanes, amb tietes i avis, amb botiguers, funcionaris, estudiants, jubilats i precariats. Que es dona a Catalunya però repercuteix sobre tota Espanya. 

El sobiranisme català intenta canviar el règim polític del país amb la participació activa de molt bona part de la gent: manifestacions, aturades, cassolades, defensa del vot, accions que van mes enllà de l’acció política dels partits. Això sí ho està fent de forma pacífica i democràtica, i aquestes són les seves úniques armes. Si un dia les perd tot s’haurà acabat.

Té enfront –lògicament- un procés en contra: l’aparell de l’estat que, desprès d’anys d’inacció y menysteniment del problema català, està utilitzant la seva força repressora, Policia, Guardia Civil i molt especialment el Poder Judicial. També esta sorgint el nacionalisme espanyolista -tant a Espanya com dins de Catalunya- que recolza el 155, la re-centralització, l’Espanya uniforme, i que té el concepte de la unitat d’Espanya com un principi moral superior al democràtic. No és visible –de moment?- un moviment que aposti per un model d’una Espanya plurinacional.

Les revolucions es sap com comencen però no quan i com acaben. En qualsevol cas, no serà possible tornar a la situació anterior, que considero és la d’abans de la sentència del TC sobre l’Estatut. Tinc més present que mai el Trilema d’Espanya (veure article 18 d'Octubre): no podrà tenir a la vegada una unitat de tipus uniformitzador, un sistema polític democràtic i una Catalunya integrada. Espanya ha d’escollir quines dues de les tres opcions vol pel seu futur. 
JLC

ENFOC DE LES ELECCIONS 21D

Sembla no haver-hi dubtes entre els diferents partits polítics catalans que cal presentar-se a les eleccions, tot i les anòmales circumstàncies en que es donen. L’abstenció o el bloqueig només faria que regalar durant 4 anys mínim les institucions catalanes a qui les volen desnaturalitzar. Recordant la història, les eleccions de febrer del 1936 es van fer amb el Govern de Catalunya empresonat. No serà per tant la primera vegada

Estan discutint ara si fer-ho amb una llista única de sobiranistes o per separat. Crec que el més democràtic, el que dona més opcions per a que puguin triar els ciutadans, és fer-ho en llistes separades. Si es vol donar un caire plebiscitari al 21D, el que es comptarà seran els vots a favor del sobiranisme i en contra, passant el nombre d’escons a ser secundaris.

Seria convenient això sí acordar uns possibles punts programàtics que poguessin ser incorporats de forma comuna en diferents candidatures. M’imagino tres punts a compartir de forma successiva: el primer per tots els demòcrates, el segon pels sobiranistes i el tercer pels independentistes:

1- Llibertat als presos polítics i retirada del 155

2- Celebració d’un referèndum consultiu sobre la voluntat (o no) d’independència de Catalunya (segons l’Art. 92 CE).

3- Ratificar la (no) declaració d’independència del passat 27-O

Els partits tindrien que presentar cadascun el seu programa d’acció política per desenvolupar en la propera legislatura; propostes sobre polítiques socials, sanitat, habitatge, infraestructures, relacions amb l’estat, ensenyament, dependència, etc. Hi ha vida més enllà del procés i cal tornar a governar el país.

Cal poder combinar la possibilitat d’escollir la teva millor opció política amb el rebuig al 155, a les detencions de polítics per fer política, a la demanda de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, o la demanda d’independència. A més, la varietat de llistes evita el efecte abstencionista que fa que, al votar als “teus” hagis de votar també a gent amb la que no combregues.

Seria bo també -per tenir unes eleccions profitoses- que els partits canviessin de líders candidats a la Presidència de la Generalitat. La legislatura finalitzada de forma abrupta, ha demostrat que els partits representats en el Parlament no han estat capaços de trobar amb aquests líders vies de consens, canalització i negociació del conflicte entre Catalunya i Espanya. Els seus líders són els principals responsables i per tant, ni Mas, ni Junqueras, ni Arrimades, ni Iceta, ni Garcia Albiol. Els Comuns ja han anunciat canvi de candidat i la CUP suposo que, com sempre, no repetirà candidats. (Òbviament això és d’aplicació a les properes eleccions espanyoles)

En el cas concret de Puigdemont hi ha tres raons per que no es torni a presentar. La primera per que des que és President ha repetit que no es presentaria. La segona és que –per dignitat i per autoritat política- no es pot tornar a presentar rodejat d’una bona part de la gent que el mati del dia 26 d’Octubre li va dir traïdor, botifler i Judes. La tercera es que després d’anys de dir que “estava a tocar”, no es pot dir ara “Al poble de Catalunya li demano que es prepari per a un camí llarg“.

Per tant crec que convenen llistes separades, punts programàtics comuns i renovació de líders. Em temo que la realitat serà diferent

JLC